Tren i pòlen

que abans la Renfe tenia els trens grocs amb una ratlla blava, jeje, el teu poema encara el trobo més bo... Els viatgers tot i que miren sempre per la finestra, són ignorants del que succeeix a la superfície de metall : el sol s'emmiralla i augmenta la seva potència, augmentant el seu masclisme... (apa, quina disertació eh?).

Una coseta, polen no duu accent i va amb "l" geminada...


Gràcies pels teus comentaris...

angie

Hola Florenci,
volia felicitar-te pel teu poema. Com ja sabràs, sóc un fanàtic de la poesia breu (aprofito per donar-te les gràcies pels teus comentaris) i el teu poema m'ha semblat magnífic. Em recorda els poemes xinesos de la dinastia Tang. Senzill, però ple de bellesa i significat.
Enhorabona!

... imaginat com comparteixo el teu afartament de l'inefable RENFE!
Me'n alegro moltíssim que t'hagi agradat aquestes modestes quatre ratlles.
Gràcies!

el teu petit poema, és molt breu i visual.
Els trens sempre m'han produit una sensació de nostàlgia, tot i que ara en sóc usuària diària i n'estic una mica tipa...
Original presentació i biografia.
Jo sóc de Barcelona i visc a Vilanova, el canvi ha sigut molt gratificant.
Et seguiré llegint.
Una forta abraçada