Tractat maquiavèlic del regne musical (qüestions d'economia)

De músics, n'hi ha de moltes classes. Hi ha els músics per afecció, els que en viuen i els que ho intenten. Dels que en viuen (i dels que ho intenten) n'hi ha que són creatius i amb empenta, i formen els propis grups i alguns escriuen les pròpies cançons i tot. D'altres són més aviat mercenaris i formen part del conjunt d'altres. Això pot ser per necessitats econòmiques, per mandra o incapacitat de motivar o coordinar (o, a vegades, de trobar) els membres de la banda, i sovint perquè allò que pretenen fer o a) no val gens la pena, o b) no té cap mena de sortida comercial, o c) té sortida comercial però no s'hi sap o no s'hi pot arribar. En tot això vull excloure els músics de clàssica, perquè és un cas que desconec, i no sé fins a quin punt és possible que puguis tirar endavant un projecte propi (sobretot si és el cas d'una orquestra simfònica ben completa), per més que el mercat i l'empenta que tinguis sigui suficient.

Dels músics que d'això no n'hem vist mai ni un duro (que som més simpàtics però menys especials) també n'hi ha unes quantes menes. La relació taxonòmica anterior (referent als músics que viuen de la música, mercenaris o no) és igualment vàlida per a aquest grup: tenen més o menys idees, tenen més o menys qualitat, més o menys capacitat de lideratge, més o menys comercialitat o sortida, etc. Però hi ha un element determinant en allò que fan, i resideix precisament en les seves perspectives de futur: poden voler professionalitzar-se (aleshores la simpatia decreix però creixent les tensions), poden acceptar la condició d'amateurs i negar les pretensions econòmiques o de reconeixement, també poden creure que romanen indiferents a les qüestions futures i que només viuen el present (aquests desperten molta simpatia a alguns i molta antipatia a d'altres) o, finalment, poden pretendre cobrar justament d'acord amb la feina que fan (tenint en compte la inversió en l'instrument i en l'educació, en les hores que hi dediquen, en el manteniment de l'espai on assagen, els desplaçaments que fan...) tot i que no pretenguin acabar-ne vivint. En aquest punt s'hi troba la gran majoria de grups amateurs, però la tendència és de cobrar una part molt molt inferior a la justa. Això repercuteix, evidentment a la resta de bandes que, si no cobren molt per sota del que pertocaria es queden sense concerts. Però també hi ha el factor de la il·lusió. Fer concerts fa il·lusió. A vegades, en canvi, és la creença que manca experiència i que és per a això que convé fer concerts ni que sigui en condicions econòmiques (i tècniques) pèssimes. I, la pròpia no valoració de la dedicació i dels resultats condueix, també, a la prostitució musical, ni que sigui inconscientment.