Tots podem ser el Déu

PRÒLEG
El vehicle de l´avi era de color blau marí. Tot de llauna i extraordinàriament ben conservat considerant la seva antiguitat. Era una furgoneta 2 CV i amb tant anys que no tenia ni lletres a la matrícula. Em fascinava aquella matrícula plena de números. Les dels altres cotxes en els quals hem fixava tenien un parell de lletres i menys números. Jo trobava la nostra molt millor. Tenia més números, una pila de quatres, que era el número que més m´agradava aleshores, i, per acabar-ho d´adobar, era cap-i-cua amb el quatre també. Rodó.
L´avi sempre la duia plena de sacs, caixes i d´eines diverses com ara aixades, una dalla enorme en comparació a mi, un parell de volants, una fals, la forca de noguera de cinc punxes i d´una sola peça, ganivets, tisores de podar i altres estris la majoria dels quals, a aquella edat, desconeixia completament la seva finalitat tot i que jo ja m´encarregava de donar-li tot d´usos impossibles i ben allunyats de la realitat.
Al volant hi havia el meu avi. Li direm Esteve per mantenir l´anonimat. L´avi era un home callat i una mica eixut però de paraula. Gens partidari d´expressar els sentiments en públic, contingut i reservat. De caràcter fort però amb prou criteri i senderi com per modular aquesta fortalesa en funció de la situació i el context. Es podria dir que era una persona íntegra, conseqüent amb les seves decisions i amb un ordre de valors morals clar. Podies estar-hi d´acord o no, però inspirava i mereixia respecte. Era producte del seu temps. Havia patit la guerra i havia sobreviscut a la posguerra.
Quan anava amb ell dins la furgoneta jo anava al darrera, com una eina més. Em sentia important allà al darrera. Era com si fos el guardià del tresor. Amb tot allò l´avi podia treballar i jo era qui ara les vigilava, l´encarregat de fer que s´estiguéssin ben quietetes quan agafavem un xargall camí de la vinya i tot trontollava.
Sovint m´hi duia per ajudar-lo a collir olives, a esfiolar els ceps, a veremar o a ensulfatar el cirerer enorme, de cireres vermelles, sucoses i plantat ben arran de marge. Jo, petitó com era, estic segur que li feia més nosa que servei però ell, a banda que li agradava la meva companyia, considerava que el treball, l´obligació de fer una feina i fer-la ben feta, m´ajudaria a forjar el caràcter, a aprendre a valorar els resultats i que si vols una cosa has de pagar per ella, no només amb diners, si no també amb sacrifici i esforç. Evidentment a aquella edat no n´era conscient i més aviat trobava pesat i cansat traginar portadores plenes de raïm vinya amunt i vinya avall, però ara, passats els anys i amb una mica menys de son a les orelles, crec que tenia raó i em va valer molt alhora de la meva formació com a persona.
Un bon dia l´avi em va explicar una història d´impacte. Era un divuit de juliol. Aquell fet em va escruixir tant que sempre he recordat el dia. L´avi me la va explicar una sola vegada i va ser suficient. A aquella edat, el més fàcil era oblidar-ho tot, com passava amb la majoria de coses que m´explicaven els adults, però aquesta història la vaig recordar fil per randa, amb tots els ets i uts. Em va frapar tant que se´m va quedar gravada al cervell, on va fer nyi-nyic durant anys, fins que, ja adult, vaig poder-la comprendre. Recordar va ser una novetat per mi perque fins aleshores no m´havia passat mai. Els contes eren pura distracció momentània. Usar i tirar. Doncs aquest dia, l´avi que hem batejat com Esteve, mentre em preparava per berenar un pa amb oli i xocolata i ell, pacientment, es cruspia un crostó de pa amb catalana, quatre anous i una mica de vi, a la vinya, sota l´ufanós cirerer per estar una mica més frescos, va decidir a criteri seu (no crec que ho consultés amb cap altre adult. Ell era així, anava per lliure), que ja era hora que comencés a aprendre quatre coses de la vida. No diré que em va fer passar de nen a adult o que em va desvetllar de la infantesa i totes les obvietats que s´acostumen a dir en aquests casos, però si que em va fer veure que a banda del món de fantasia infantil en el que vivia, hi havia el món de la realitat adulta en el qual havia de començar a entrar.
Els fets que tot seguit us explicaré parlen d´un poble oprimit, anorreat, sense esma ni espectatives de futur i parlen d´uns opressors amb l´objectiu clar d´eliminar les arrels de tot un poble. També parlen d´amor, de sexe, de relacions entre individus, d´enveja, de model de societat, de rebuig d´allò diferent, de tolerància, de responsabilitat social, de capacitat de superació i de lideratge. Estem parlant de la veritable història dels números naturals, uns fets que van tenir lloc fa molt i molt de temps en un lloc situat a la frontera entre realitat i imaginació. I aquesta història diu així.

ANTECEDENTS
Al poble dels números naturals en aquella època eren pocs. De l´u al nou. Si algú els hi hagués preguntat, cap d´ells hauria sabut dir des de quan vivien plegats al poble "-des de sempre", "-no ho sé", "-no ho recordo" "-a qui collons li importa" i respostes semblants (la darrera dita pel dos, malhumorat i rancuniós com era) eren les més habituals. De fet, ningú els ho havia preguntat mai però si algú ho hagués fet aquestes haurien estat les respostes.
A ells els agradava dir que eren un sol poble, unit, ben avingut i sense problemes de cohesió tot i que els de fora (ja parlaré d´ells quan toqui) sempre els deien que eren una comunitat, si, però que formaven part del gran poble del números i procuraven obviar qualsevol referència a la seva diferència, als seus trets distintius, que hi havien estat i encara hi eren. Els motius? ja hi arribarem. Ara anem a pams.
Al portar tant de temps plegats, tots els naturalencs es coneixien perfectament. Cada habitant sabia que no esperar dels seus veïns. Ja sabien en què els decepcionarien en cas de necessitar-los i per aquest motiu mai es demanaven res. Socialment anaven de pet al col·lapse. El temps, la inactivitat i la manca d´estímuls els havia portat a una rutina depressora de la qual no se n´adonaven i en la qual cada vegada n´estaven més i més atrapats. Feien la viu-viu de manera indefinida, i si mai havia un mínim, un petitet indici de voluntat de portar a terme algun tipus d´innovació, de tirar endavant algun projecte com a col·lectiu, ràpidament quedava soterrat per un grapat de retrets cap els de fora, com ara que no els deixaven evolucionar, que els posaven pals a les rodes, que estarien millor sense ells, que tant de bo gaudissin de més autogovern ja que aleshores si que anirien bé les coses…, capacitat de queixa si que tenien però res més. La realitat és que eren ells mateixos els que a causa de la monotonia, el desinterès, la manca d´un lideratge clar i capaç i sobretot, la manca de voluntat real de poble eren incapaços de fer res per ells mateixos.
A banda de malbaratar el temps concedit val a dir que tenien un únic projecte comú en el qual, molt de tant en tant, posaven un mínim interès per assolir. Volien una biblioteca per al poble. Maldaven per tenir una biblioteca. Per ells significava una finestra per evadir-se una mica de l´ensopiment i poder somiar que formaven part de la resolució d´una sèrie de Fourier, que eren el darrer número d´una diagonalització d´una matriu de rang "n" o que eren el resultat d´una integral triple. Aquests somnis els feien creure que podien ser importants, que si els deixéssin serien més que ara, més valorats arreu. I com sempre la culpa la tenien els altres.
"-Ens impedeixen que tinguem una biblioteca perque no volen que veiem que podem espavilar-nos sols", "-podem ser molt més del que som, podem ser allò que volguem i la biblioteca és la solució", "-ens tenen mania i enveja", "-Mai ens han acceptat tal com som i mai toleraran el nostre fet diferencial". Tot quedava aquí. Una vegada fets els quatre retrets i les tres lamentacions tornaven a aparcar el tema fins un altre dia. No tenien ni esma, ni ànima, ni voluntat.
I qui eren els altres? Doncs eren els manaires, els que remenaven les cireres de veritat. Tothom els coneixia com a números irracionals. Es pensaven que estaven per sobre del bé i del mal i, francament, hi estaven. Creien que els pobrets naturals eren una mena d´espècie endogàmica a extinguir. Una nosa al seu món perfecte. Creien fermament i amb raó que no calia fer gran cosa per extingir-los, que ja serien ells solets els que farien la feina. Es limitaven a un no constant a tot allò, que era poc, de mala qualitat i cada vegada en menys quantitat i èmfasi, provinent del poblet dels naturals. Es feien uns bons tips de riure només de pensar-hi. -"Almenys serveixen per alguna cosa" i encara reien més. En poques paraules, els menyspreaven d´allò més. El seu èxit havia estat crear un sistema de govern del gran poble del números tant eficaç que, a base d´anys, havia aconseguit la pràctica paràlisi dels naturals i els havia gairebé eliminat la consciència de ser i la voluntat d´aconseguir.

L´u
L´u es creia el líder del poble i més o menys ho era. Això si, ho era bàsicament per deixadesa de la resta. A la majoria els importava un rave ser líder. Podem dir que no ho era per mèrits propis o per voluntat popular. No tenien res sobre què o qui manar i ja se sap, qui vol manar sobre res?
L´u tenia un desig ocult. Sabia perfectament que els irracionals el menyspreaven però en el fons creia que si hi posava molt esforç, molt treball, molta dedicació i molta didàctica potser els acabaria fent canviar de parer i podria aconseguir que els irracionals els acabéssin entenent, comprenent i per que no, estimant. No formaven part tots de la gran família dels números? No eren tots del mateix col·lectiu? i si ho aconseguia seria reconegut al poble, l´aclamarien com el gran líder, el gran capdill que els guiaria a tots cap a un futur millor. L´u volia tenir el reconeixement dels demés ja que tenia una gran necessitat de ser estimat i valorat. I això va ser el detonant de la gran revolta que va venir després.
Era ell qui negociava, més ben dit, qui trametia (ne
gociació implica una relació d´igual a igual que en aquest cas no es donava) sempre als irracionals la proposta periòdica i rutinària de la demanda d´una biblioteca per al poble.
Els irracionals ho tenien fàcil per tombar la proposta dels nostres amics naturals. Aplicaven la llei que ells mateixos havien articulat. El sistema montat permetia no atendre les raons dels naturals argumentant unes lleis que ells mateixos havien creat amb l´objectiu únic i exclusiu d´evitar que els naturals obtinguéssin la més mínima concessió. Era un cercle diabòlic i tant eficaç que, a llarg termini, havia fet que els naturals, sense adonar-se´n, perdessin la identitat col·lectiva. Estaven tant adormits que no veien que era el sistema montat en contra seu allò que els havia adormit i només els deixava somiar.
-"Per tenir biblioteca heu de ser més de deu. És la llei i tots l´hem d´acatar, començant per nosaltres. Quina imatge donariem si els que més l´hem de cumplir ens la saltem? Això seria pitjor que una república". Aquí se´ls escapava sense voler la seva veritable ideologia. L´u no se´n donava compte.
I continuaven el discurs -"Aquesta llei ha estat aprovada per tots els pobles d´aquesta noble comunitat que formem entre tots."
Incansable, l´u insistia.-"Si no ens feu una biblioteca algun dia en passarà alguna de grossa al poble. Aquesta trepa es treuran els fetges pels carrers només per distreure´s una mica. No saben què fer. Estan avorrits". L´u exagerava una mica per veure si així els irracionals reaccionaven. Aportava tensió al moment. Però noi, aquella gent eren de gel. No havia manera.
-"Us respectem com a minoria però heu d´entendre que no us ho podem donar tot i allò que voleu i més important, no podem saltar-nos les lleis que tant esforç ens han costat d´aconseguir, per vosaltres. Recordeu com estàvem abans d´elles. Ara vivim tots en pau i prosperitat. Tot el vostre poble sou com els nostres germans, més encara, com els nostres fills i ja sabeu que a vegades, tot i que dol, als fills se´ls ha de dir que no. A la llarga, aquesta negativa és bona ja que forja el caràcter i els fa millors. I ara, aneu-vos-en en pau." Era l´eterna resposta. L´u marxava cap a casa, capcot però segur que a la llarga ho aconseguiria, era qüestió de temps i ell en tenia molt. I també voluntat. El premi s´ho valia. Al cap d´una estona ja tornava a estar content, esperançat i llest per tornar-hi. I els irracionals començaven a riure de nou.

El dos.
Ben clar, el dos era un envejós, un rancuniós. Creia que ell havia de ser el líder natural dels naturals.
-"Què hi ha més matemàticament perfecte que un dos?", es deia sempre. Ara bé, també era un covard i massa dèbil per atrevir-se a reptar el lideratge fictici de l´u. A causa dels aconteixements que es van esdevenir, va tenir prou pólvora per trencar aquesta inèrcia i atiar la revolta de la que parlaré més endavant.
-"Mira, per aquí bé aquest inútil de l´u. Segur que no ha aconseguit res, com sempre. Va cap allà, no sé què els hi deu dir i torna amb la cua entre cames, sense res a canvi. Això si, tot el dia amunt i avall i nosaltres a pagar. Algun dia això canviarà i aleshores si que anirem bé".
-"hola, ja he tornat"
-"com sempre?"
-"la veritat és que no he aconseguit encara que ens la concedeixin però hi estem més a prop que mai. Ens hi estem acostant. Crec que ja ens comencen a entendre i comprendre que tenim unes necessitats com a poble. Paciència, paciència. Ho aconseguirem."
-"Ja saps que confio en tu. Tens tot el meu suport. Ets el nostre líder, el nostre cap i vas en la bona línia. Continua tot el temps que fagi falta, persevera i apreta ben fort aquests irracionals. Necessitem la biblioteca i només tu ens la pots aconseguir."
I aquí acabava tot. Era incapaç de posar en dubte, de discutir, d´argumentar res en contra o mostrar la seva disconformitat amb l´u. El temor el tenia pres.
La seva ambició es limitava a voler ser el cap de colla només perque creia que li pertocava per naturalesa. No tenia cap mena de responsabilitat social, no el movia l´interès de ser el líder per crear un poble millor, més pròsper, més adaptat a la vida dels seus iguals. No tenia cap model de societat. Creia que tota la resta eren inferiors a ell.
Però en ell podia més la barreja entre temor i incapacitat que aquesta ambició amagada. Això el corsecava. S´adonava de la seva manca de valor i que això feia que mai pogués acomplir el seu somni, l´objectiu de ser el cap. Saber que era ell mateix qui es posava els pals a les rodes el crispava, l´enfadava. Com a resultat, sempre malhumorat, sempre emprenyat, sempre sense cap mena d´esperança d´un futur millor.

El tres
El tres també volia ser el líder. Ja veieu, van sortint com bolets. Les seves motivacions eren ben diferents però. Ell era un idealista que volia el millor per al seu poble i per a la seva gent i això implicava, a parer seu, mantenir inalterades les seves essències i les seves creences, la seva forma de ser i de veure el món. Eren un poble amb història, amb tradicions i li dolia veure l´estat en el que es trobava d´apatia. Creia fermament que l´u era incapaç d´aconseguir res i no perque pensés que no s´hi esforçava prou, al contrari, ja que sabia que la seva tasca de picar pedra i la seva insistència davant dels irracionals eren meritòries sino perquè ell tenia clar que els irracionals no els podien ni veure i que el seu únic objectiu era eliminar-los com a poble, diluir-los en el gran mar dels números, fer-los perdre la seva identitat com a col·lectiu. I això ell no ho volia. Ell volia un poble lliure, que s´autogovernés, que no necesités passar per l´aprovació dels irracionals però, ai las, sabia que era impossible. Mai ho aconseguirien ja que eren quatre gats i no tenien cap mena de voluntat de grup. En ell no havia esperança d´un futur millor per al seu poble. I per això mai feia res tampoc. L´amargor corria per dintre, creixent dia rere dia mentre observava com s´anava desfent el seu poble. Li bullia la sang però la feina dels irracionals havia estat bona. La desesperança era molt gran i el dominava, li impossibilitava prendre la iniciativa i intentar explicar als altres les seves idees i intentar-los fer despertar, sacsejar-los una mica les cervelleres. Estava tant adormit com els demés però ell, en lloc de somiar, tenia malsons i aquests li presentaven el futur, greu i gris.
-"Ep tres. Cada dia fas més mala cara, noi". Va dir-li el cinc.
-"En tinc bons motius. Si t´expliqués el que penso, te´n faries creus".
-"Molt bé, molt bé. Segur que seria molt interessant. Saps que has de fer? prendre més el sol. Porta vitamines el sol. T´anirà bé i no rumiaràs tant. De tant rumiar faràs l´ànec abans d´hora, t´ho dic jo. Que bé s´està aquí estiradet i quina nyonya que tinc! No hi ha res millor al món, t´ho ben asseguro".
-"És l´únic que saps fer tu, prendre el sol. T´hi passes tot el dia aquí estirat en aquesta gandula, sense fer res més. No t´agradaria canviar, fer coses noves, moure´t. Mira, t´explicaré una cosa que ja fa temps que em ronda pel cap…saps què, és igual, deixem-ho estar. No servirà de res tampoc".
-"Perdona, com deies? M´ha vingut de cop i volta una passió de son que m´he quedat fregit. S´està tant bé aquí".
-"Fes, fes. Estem ben llestos. Au, ja ens la veurem".


El quatre
És l´home dels irracionals al poblat dels naturals. Però ningú ho sap. Temps enrera, un dia al matí, a mig brioix, el quatre va decidir que volia ser com els irracionals, formar part del seu grup. Si això significava renunciar a la seva forma de ser, a la seva cultura, al seu folklore, a les seves tradicions, tant li era. Al cap i a la fi no li servien de res. Va donar-hi moltes voltes aquell matí i aquell migdia i també al vespre. Es preguntava com podia ser que de la nit al dia, mai millor dit, hagués canviat de parer i ara, tot d´una, volgués ser com un irracional. No va arribar a cap conclusió amb un mínim de fonament i la veritat és que tant li era. La decissió ja estava presa. Volia ser com un irracional. Va decidir anar-los a veure i parlar amb ells.
Al principi als irracionals els va extranyar la visita. Sempre anava a veure´ls l´u. Tenien curiositat i alhora es malfiaven. I si els havia sortit un nou cabdill que tirés per terra la seva llarga feina d´eliminació de consciència de col·lectiu? El millor era veure qui era aquest gamarús. A l´enemic se l´ha de conèixer.
-"Bon dia senyors. Suposo que s´estan preguntant que faig jo aquí. És molt simple. Ara no sóc res ni ningú. No tinc cap mena d´espectativa de millora, no tinc cap mena de projecte de futur, em consumeixo de mica en mica sent el que sóc. Vull ser diferent i vull ser com vostès. Què he de fer? Són els meus senyors, diguin-m´ho."
Els Irracionals van quedar encara més glaçats. No s´ho esperaven i dubtaven d´aquelles paraules. Per si de cas, millor tirar pilotes fora abans de descobrir el joc.
-"Germà, fill, tu formes part d´un gran poble de gent honrada, treballadora i que forma part del gran poble dels números. No et menyspreïs. Tots som iguals i cap de nosaltres és millor que l´altre. Tot som iguals davant la llei. Torna-te´n en pau."
-"No marxaré amb les mans buides que per això ja hi ha l´u. No vull ser un natural com ara. Renego del que sóc, no serveix per res i ja no crec en la meva "cultureta". Feu-me un lloc al vostre costat i em tindreu per allò que vulgueu".
Els irracionals ho sabien. Havia arribat l´hora. La fi s´acostava i havien d´aprofitar el moment. Les primeres desercions. Havien anorreat la seva cultura, l´havien degradat a tal nivell que ells mateixos ja no li veien ni futur ni servei. Havien d´anar a pel que ells deien la "puntilla", que mai he sabut ben bé que era. Ara bé, no calia ensenyar totes les cartes.
-"Creiem, com a simples representants de la llei i de la unitat de la comunitat, que les teves raons són lloables i et fem costat. Et demanem que tornis al teu poble i que no fagis res d´especial. L´únic que has de fer és vigilar i informar-nos de tot al
lò que vegis de nou o de diferent. Pensa que poden haver-hi sempre elements subversius que torbin la pau del vostre poble. Ara viviu en harmonia i en pau però tot això es pot girar con un mitjó si algun de vosaltres comença a preguntar-se massa coses i les respostes no ens agraden. T´encarreguem aquesta feina, que ens informis de si algú es pregunta i de quines són les respostes a les que arriba. Nosaltres, com a representants de la justícia, la llei i l´ordre, ja actuarem. I a tu, com a partícep d´aquesta feina tant feixuga que t´encomanem, et reservarem una plaça no al nostre costat ja que no podem perque és la voluntat popular la que ens treu i ens posa, però si que farem tot allò possible per influenciar a qui toqui per que siguis plenament recompensat pel teu valuós servei a la comunitat, a la pàtria. I ara, veste´n en pau. I sobretot, vigila i informa, vigila i informa".
El quatre va marxar cap a casa, disposat a guanyar-se el seu trosset de cel. Per un moment li va passar pel cap si feia bé o si els irracionals havien sigut prou sincers. Els veia extranyots aquella colla. Li van passar aviat aquests pensaments i es va posar a treballar en cos i ànima en la tasca que li havien encomenat.
-"Què hi ha pitjor que un natural i que a sobre renega dels seus i els traeix. Aquest individu és escòria però ens farà molt de servei. Ja li donarem la puntada de peu al cul quan toqui. De moment aprofitem-nos-en".
El rufet d´aire que els començava a sortir d´entre els pèls del nas indicava, efectivament, que es posaven a riure de nou.

El cinc.
El cinc era un panxa-content, un cas perdut. Molt de temps enrera, tant que ni ell mateix ho recordava, havia estat l´element més actiu de la comunitat. Tots els actes, totes les manifestacions socials giraven en torn a ell. Sempre es deia que sense el cinc no es podia fer res, ja que era l´ànima de la comunitat, el cor que bategava per tots i els feia moure, els feia trempar, els mostrava allò que eren, un sol poble, diferent de la resta i orgullós d´ell mateix. Però noi, mica en mica, gradualment, va caure en la letàrgia que s´havia encomenat dels naturals. Un procés subtil i lent, eficaç i letal, controlat amb mà de ferro per part dels irracionals.
No li passava com al tres, que s´adonava de la degradació però no tenia esma per fer res. Bàsicament el cinc no tenia cap mena de percepció de res. Creia fermament que tenia totes les seves espectatives cobertes i que no li calia res més. Arribat a aquest punt només calia viure la vida de forma tranquila i relaxada. Havia baixat tant el llistó de les seves necessitats, d´allò que ell creia que era necessari per poder viure, que amb res ja en tenia prou. I el llistó no l´havia baixat ell, li havien fet baixar a base d´anys y panys de tasca invisible i constant per part dels irracionals.
Ara gairebé sempre prenia el sol i dormia. I quan no dormia estava mig endormiscat. Era inconscienment feliç així. Què més li calia? Qui volia una biblioteca? Li feien riure les acalorades discussions que de tant en tant havia al poble al respecte. Ell s´ho mirava d´un tros lluny. No anava amb ell tot allò. Era cosa de l´u, el dos i alguns altres. Ell ja en tenia prou amb la seva xaslong i qui dia passa any empeny, tu, que són quatre dies i millor no tenir maldecaps innecessaris que després tot són problemes.
La biblioteca era un tema cíclic sense periodicitat establerta i que provocava un cert moviment al poble, un mínim rebombori. Ni es plantejava el motiu de tot allò. Era la viva expressió del "tansemenfotisme". Ell, el veritable motor del poble temps enrere, ara no era res. L´havien apagat i estava a punt per ser desballestat.

El sis i el nou.
El sis i el nou eren víctimes de l´amor. Sí, heu sentit bé, víctimes. Es van conèixer molt temps enrere, quan al poble encara hi havia una certa programació d´activitats i havia participació. Temps llunyans i ben diferents dels actuals.
Es van conèixer en un seminari sobre la importància del números naturals en la resolució de les arrels quadrades. Ja es coneixien d´abans (com no s´haurien de conèixer en un poble de nou elements) però en aquesta ocasió va aparèixer l´amor. Van sentir aquell formigueig al cos, aquella nosa a la gola alhora de parlar. No sabien que els estava passant ja que l´amor i la passió eren conceptes deslligats de la seva naturalesa. Ells eren números i no estimaven. El motiu, ho sento però el meu avi no me´l va explicar. Només em va dir que estava prohibit estimar-se en aquell poble, que hi havia lleis que ho prohibien. Ens ho haurem de prendre com a dogma de fe.
-"Crec que t´estimo".
-"Si, em sembla que jo també t´estimo".
-"I ara què farem?".
-"Estimar-nos d´amagat, furtivament. Ningú pot saber-ho o en patirem les consequències. Com actuaria l´u si ho sabés? Que ens farien els irracionals si ho sabéssin? Les normes són clares, entre els naturals no poden haver-hi relacions de nivell personal. Nosaltres ens saltarem aquesta norma perque hem descobert aquest sentiment i no ens en podem escapar. L´amor ens ha atrapat. És així".
-"Em sembla molt bé. Tens tota la raó. Farem sexe?"
-"I tant que si! Tantes vegades com vulguem i per on vulguem. Sempre d´amagat i hem d´estar absolutament segurs que ningú ens podrà veure. No podem aixecar ni la més mínima sospita".
-"Ja en tinc ganes però esperarem l´oportunitat. Haurem de buscar informació per fer-ho de la millor forma possible. Si tinguéssim la biblioteca ho tindriem més fàcil."
-"Aquests irracionals són uns malparits".
-"Ja ho pots ben dir, amor meu."
La conversa té una manca de passió absoluta però què hi voleu, són números.
I des d´aquell dia de seminari el sis i el nou van anar desenvolupant la seva freda història d´amor i van convertir-se en ferms defensors del projecte bibliotecari. Tot allò que no tenien de tòrrides les seves trobades furtives ho tenien les enceses argumentacions a favor de la biblioteca i en contra dels irracionals.
El sis era el més passional, més encès i més partidari de cremar-ho tot i fer públic el seu amor. No volia amagar-se més, volia que tothom ho sabés i s´acceptés la seva relació, que de cap manera era contra natura si no lliure, voluntària, numèrica. Creia que no tenien cap motiu per avergonyir-se. S´estimaven i això era prou motiu. Què importava si no era socialment acceptat? No era el seu problema i en tot cas era la societat la que havia de canviar per acceptar-ho. Desitjava obrir les finestres i que entrés l´aire per endur-se aquella olor a rascumit que es respirava. Feia falta una renovació total de la forma de viure d´aquell poble encarquerat i desfassat, decadent. Però no ho feia. El nou l´aturava.
El nou era del tot diferent. Era molt prudent, responsable, partidari de mantenir l´ordre establert i no fer soroll. Alhora era dèbil de caràcter, sense idees pròpies, fàcilment manipulable. Ja li estava bé la societat que li havia tocat viure i no la posava en dubte per res. -"Jo no poso en dubte allò que m´envolta. Simplement ho aplico tant bé com puc. Em considero més un gestor, algú que aplica allò que ja establert que no pas un creador". I es quedava tant ample. En el fons no era més que por a allò prohibit i por al què diran els altres. Sovint deia -"més val boig conegut que sabi per conèixer". Amb això amagaba la seva inseguretat. No posant res en dubte evitava preguntar-se sobre ell mateix, sobre quin era el seu futur, sobre quines eren les seves expectatives a nivell personal. Volia estar amb el 6? L´estimava realment o es deixava portar?
Era un aspecte que al sis no li agradava de la seva parella però que acceptava amb resignació i voluntat, com una concessió d´amor.
-"no m´ha d´agradar pas tot d´ell. Té el seu caràcter i les seves idees". Es deia per ell mateix.
I continuava -" El més important és que puguem entendre´ns i conviure com a parella, que puguem dialogar i parlar de les coses que ens uneixen però també de les que ens separen, amb calma i sense acritut". Encara estaven en aquella fase en la qual tenien més coses que els unien que no pas els separaven. A alguns els dura més i a altres menys, va com va.
En tot cas la seva era una relació difícil, plena d´entrebancs en forma de limitacions socials, d´impossibilitat d´expressió pública, de trobades furtives, esporàdiques i ràpides. La impossibilitat de viure plenament el seu amor els estava cremant, consumint lentament, forçant-los a triar entre continuar igual i abocar-se al fracàs de la relació per acumulació de ràbia continguda o a una explosió alliberadora en forma d´anunci en veu alta, clar, diàfan i sense embuts del seu amor però amb unes consequències que s´ensumaven podrien ser desastroses, definitives, catastròfiques. Mala peça al teler, si senyor.

El set i el vuit
Quan has de triar un número a l´atzar, qui tria el set o el vuit? Pràcticament ningú hi pensa. Això passava també al poble del naturals. Aquests dos pobres personatges no eren ningú. No és que fóssin repudiats o marginats, bàsicament eren transparents. Us puc assegurar (així m´ho deia el meu avi i jo m´ho crec) que eren coneguts i fins i tot apreciats per la resta de vilatans però alhora de qualsevol activitat (més ben dit, l´única activitat com era l´assemblea periòdica per gemegar sobre el projecte bibliotecari) ningú es recordava d´ells. Quan es convocava ningú els hi deia res i si no hi eren ningú els trobava a faltar.
Ells ho sabien i ho acceptaven. Era un fet assumit i tolerat. Ni els importava ni els feia mal. No recordaven haver estat tractats d´una altra manera al llarg de la seva vida. Si haguéssin estat elements importants de la població i gradualment els haguéssin anat arraconant existiria en ells un sentiment de ràbia, d´odi cap als demés, de rebelió, però no era el cas. Si de ben petit t´acostumen a una bufetada al dia, de gran ja no en fas cas, ho aceptes com a part del teu món. Ja et poden dir que allò no està bé, que no ho entendràs. En aquest món tothom té el seu paper i el seu era formar part dels invisibles. Llà
stima que no hi hagués cap família dels números que es digués així ja que ells n´haurien format part segura.
No us ha passat mai que a l´escola es prepara una festa i ningú us convida per anar-hi perquè no hi han pensat? No hi ha res més trist i humiliant. A vegades és millor que no et puguin veure, almenys comptes per algú. Que parlin bé o malament d´un però que en parlin, que deia aquell. Doncs era el cas dels nostres amics.
-"-Ei tio, que no has convidat a l´Aniol?"
"-No em ratllis, tio. De qui parles?"
"-Si tio, l´Aniol, el pavo de classe. Aquell que s´apalanca al costat de la columna i que és així tot julai".
"-Òstia, és veritat! No hi hem pensat en ell. Si tio, és bon xaval em sembla. A la propera festa el convidarem. Segur que té cops amagats i és un "festero" el tio. Aquests calladets la saben llarga. Segut que s´ho fot tot i a tope, el paio."
Durant la revolta, després de tota una vida d´absència de tota mena d´activitat popular, van formar part activa d´aquesta i van participar en primer terme de tots els luctuosos fets ocorreguts.

El nouvingut.
Responia al nom de zero i va ser el responsable de la gran transformació que va tenir lloc al poble que va acabar amb la desaparició de la tradicional forma de vida d´aquest i en la revolta posterior. La seva arribada va ser com encendre la metxa de la carregada atmosfera de la vila, que era com una olla a pressió esperant que algú la fes petar després d´anys d´acumulació de gasos i més gasos, d´acumulació de ràbia, de frustració, d´impotència, d´indignació, de rancúnies, de manca de diàleg i esperança.
El zero era un rodamón, un cul de mal seient, sempre inquiet i alerta, un desarrapat sense rumb ni lloc on anar. El fet que sempre tothom l´hagués rebutjat, foragitat, havia generat en ell una manca absoluta d´empatia cap als demés, sense ganes ni voluntat de confiar en ningú, segur que a la més mínima rebria una patacada o una puntada de peu al cul. Ara bé, en el fons volia trobar un lloc on viure i ser mínimament feliç. Un lloc on el deixéssin tranquil i no el senyaléssin amb el dit com una nosa. Per ell, aconseguir la indiferència dels altres seria tot un éxit, tip com estava del menyspreu constant. Estava cansat d´anar d´un lloc a un altre, sempre amb l´ai al cor de quan seria el proper cop de llata, la posterior nova parada i la seguent cossa al cul. Desitjava aturar-se i dur una vida normal com la resta. No era ell també un número? No mereixia també una mica de pau? A sang de què tanta poca justícia amb ell? Si hi havia algú per allà dalt, que no ho veia? Que duia una vena als ulls?
Ningú el volia al seu poble perque sempre portava problemes. No era dolent, no tenia intencions malicioses, simplement era que la seva naturalesa el feia actuar de la forma en què ho feia. Les sumes i les restes deien que no servia per a res, que era un estorb que els feia perdre temps d´operació. Les multiplicacions i divisions no el volien ni veure ja que els complicava les operacions, sobretot la pobre divisió, que quan veia el zero ja es veia anant cap a l´infinit a demanar diculpes.
Havia vegades que era utilitzat per algunes operacions especialment complicades però tot seguit se´n desfeien i el feien fora com a un gos ronyós. Ell, tot i saber anticipadament el desenllaç, s´avenia a ser utilitzat car, com tothom, li agradava el contacte amb els demés, la il·lusió passatgera de participar d´un col·lectiu i d´un projecte comú. Tapant-li els ulls i la boca a la seva pròpia consciència, volia creure que aquesta vegada si, em faran dels seus, no em rebutjaran més, formaré part del poble. Però sempre el resultat era el mateix, utilitzat i amb una cossa al cul. Tot per un plat de sopa i una mica de companyia hipòcrita i interessada. És per això que havia moldejat una closca exterior dura, distant, a prova de patacades, construïda a base d´odi, de ràbia i de rebuig però farcida de flaquesa i de cansament, de tristor i malenconia. Era com una tortuga, forta per fora, pràcticament invencible, però qui li sap donar la volta, se la menja fàcilment perque és tova i està indefensa.

La festa
Un matí qualsevol es va iniciar tot. No sabria dir si feia sol o plovia, si feia fred o calor, el meu avi no m´ho va dir. Tampoc se sap d´on venia i com va arribar. Segurament va venir rebotat d´algun altre lloc d´on va haver de marxar cuita-corrents. De l´únic que estic segur és que el cinc dormia o prenia el sol o totes dues coses alhora. Tampoc crec que sigui rellevant per al desenvolupament de la història saber-ho. El que si és rellevant és que va arribar el zero al petit poblet avorrit i decaigut dels naturals i es va desencadenar la tempesta. Va ploure a bots i a barrals després d´anys de sequera extrema.
Acostumat com estava a les mirades inquisitòries des del primer moment que posava els peus en una nova comunitat, la seva arribada va passar completament desapercebuda. Ningú es va fixar en ell, ni li van dir res. El zero se´n malfiaba.
-"Aquí en tenen alguna de preparada. Estigues a l´aguait per si hem d´apretar a córrer".
Però res, ni cas. Com transparent. El naturals estaven pendents de les seves coses, de les seves petites misèries, dels seus insignificants pensaments, de mirar-se massa el melic.
La veritat és que mai havia arribat ningú nou a la població. Sempre havien estat els mateixos habitants. Allò que hauria de ser una novetat, un estímul, una oportunitat de sortir de l´apatia diària i conèixer noves perspectives no es donava. Al contrari, desinterès total. Molta biblioteca i quan realment els arribava aire fresc, no eren capaços de valorar-ho, d´aprofitar-ho. Fins aquest extrem havien arribat. Ni tant sols el quatre, que tenia l´encàrrec de vigilar i informar, se´n va donar compte.
El zero no s´ho acabava de creure i continuava amb la malfiança barrejada cada com més amb inseguretat. Allò per ell era nou i no sabia com actuar, com prendre-s´ho.
-"Estaran jugant amb mi?" Es preguntava.
-"Segur que me la foten." Hi tornava.
Anys de menyspreu li rondaven pel cap. Volia construir el mur de seguretat que cada vegada que arribava a un lloc nou preparava però a mesura que el construïa se li desfeia, se li engrunava, com si algú hagués posat sucre al ciment. S´estava quedant sense closca.
I en plena crisi d´indentitat algú se li va adreçar. Era l´u.
-"Bon dia, qui sóu vos?"
-"Em diuen zero. Haureu sentit a parlar de mi."
-"Doncs no em sona de res. Ho sento. No ve gaire gent per aquí. Som un poblet tranquil i apartat i no tenim gaire tracte amb els de fora. Anem bastant per lliure."
Endogàmics com eren, el món real exterior no existia per als naturals ni l´interès real per saber-ne res. Vivien en la ficció que una biblioteca, que una pila de llibres els ensenyaria el món exterior però tothom sap que el món s´ha de viure, s´ha de tastar i s´ha de patir per conèixe´l de veritat. Ells si que vivien dins d´un mur que havien construit ells mateixos amb els irracionals com a mestres d´obres.
El zero, per dintre, flaquejava, plorava, somreia, tornava a plorar, s´enfadava, es crispava i tornava a somriure. Estava en plena reconstrucció de la seva identitat i la seva forma de ser. No podia ser que no el coneguéssin. Impossible! No s´ho creia i alhora volia creure-ho. Això li obria les portes a una nova vida però si als altres llocs no havia funcionat i l´acabaven foragitant, per quin motiu aquí hauria de ser diferent? Quan s´adonarien de la seva veritable naturalesa? Seria prou fort com per reprimir-la? Tot eren dubtes i preguntes que generaven més dubtes i més preguntes. Sentia una mena d´eufòria barrejada amb vertígen que no havia experimentat mai. Per fi el d´allà dalt l´havia vist?
-"Ep, desperteu! Deveu venir de lluny i deveu estar cansat perque feu una cara que fa pena. Veniu a casa, que us faré una mica de sopar. És el meu deure d´amfitrió. Permeteu-me que em presenti, em dic u i sóc el cap d´aquest llogarret."
-"Doncs sou molt amable. Us seguiré de grat. Tinc gana i estic cansat, teniu raó."
El zero i l´u s´avenien. El que a un li faltava a l´altre li sobrava i això es notava a l´ambient que es va generar, càlid i relaxat. Eren l´un per l´altre, dues peces que encaixaven i la necessitat va esdevenir cola. En poca estona, encara amb les forquilles a les mans, ja s´estaven fent confidències a cau d´orella, ben a prop l´un de l´altre. La seva conversa era un xiuxiueig, un murmuri carregat de tendresa i passió. Podien sentir les escalfors mútues i això els posava. El desig també volia sopar.
I ja se sap com acaben aquests sopars. Després d´un bon tec i d´un cert excés etílic l´u i el zero es van lliurar a les més baixes passions. L´u anava carregat de passió després de tota una vida de reprimir-se. Al principi tenia grans dubtes sobre què havia de fer car era el líder i la llei era prou clara en aquest aspecte i ell, com a cap, l´havia de complir el primer de tots. Ara bé, l´alcohol té la virtut de fer creïble la mentida. El nouvingut no era un natural i la llei, fins on ell sabia, només els afectava a ells. Engany construit i en poca estona. L´excusa maldrestre per tranquilitzar la seva esborronada i alcoholitzada consciència es va posar en marxa. Ja res el va aturar perque es van obrir les comportes de la passió i l´únic objectiu era tocar el cel, més ben dit, obtenir-lo i quedar-s´hi. Allò per ell era el bany de reconeixement que sempre havia somiat.
Pel que fa al zero ja li anava bé rebre la passió i no el menyspreu. Després d´una vida de garrotades i en plena crisi de identitat, de reconstrucció personal, aquells moments eren glòria a la terra. No podia contenir-se i es va obrir després d´anys de contenció, de repressió personal. La sacsejada rebuda era massa forta i va rebentar l´ampolla, deixant escapar tot el líquid de dins, com un doll d´aigua salvatge que ho arrossega tot. L´alcohol ajudava a trencar totes les fronteres, tots els tabús, tot petit vestigi d´autorepressió que li pogués quedar.
No va caler cap manual, semblava que en sabéssin de to
ta la vida. Ara per aqui i ara per allà, del dret i del revés. El lloc acompanyava també. Un jaç de paper de seda de bon gramatge amb flors seques i aroma de sàndal.
Crec que és aquesta part del relat la que em va fer, en la tendra edat en que el meu avi me la va explicar, guardar un record tant clar i tant nítid. Jo també vaig rebre una sacsejada, us ho ben asseguro. Ells suposo que deurien suar mentre feien tot allò però a mi, em podeu ben creure, se´m va posar la cara vermella com un perdigot. Com he dit abans, no vaig passar a l´edat adulta però si que vaig començar a allunyar-me de la infantesa ja que a partir d´aquell dia vaig començar a deixar el joc com a element de diversió, d´entreteniment sense més i el vaig substituir com a element de coneixença de les veritats del món real, com a eina per esbrinar allò que es coïa al món dels adults, que de cop, això si, em semblava interessant, prohibit i captivador, tot alhora.
I després dels excessos, la ressaca. Ajagut al seu costat, el fruit de la passió. Tenia retirada a l´un i a l´altre.
-"Collons, què és això?" va exclamar l´u, passats els efectes de l´alcohol i la disbauxa.
-"mmmm....mmmm....mmmm". El zero no tenia paraules.
-"Hola, qui sou? On sóc? Com em dic?" Va dir el petitó.
-"Ai, Déu!". Van dir tots dos alhora. I així li va quedar. A partir d´aleshores se´l coneixeria com a número deu.

El deu
La notícia de la naixença es va estendre ràpidament pel poble i a tothom va deixar garratibat. I passada la garratibamenta va venir el sotrac. El poble va canviar, es va transformar, es va encendre, es van inflamar les rancúnies i els desitjos insatisfets.
El dos va veure la seva oportunitat. Era el seu moment. Havia d´aprofitar la relliscada de l´u per prendre-li el poder i va començar a atiar el foc, primer de forma ambigua, poc clara, per si de cas no li surtia bé.-"S´ha saltat la llei i ara els irracionals ens ho poden fer pagar (pobre inocent, no s´adonava que portava tota la seva vida pagant). Jo no vull dir res en contra seu perque ha treballat molt per a nosaltres però crec que l´u no ha actuat correctament." A mesura que veia que li anaven seguint la veta, pujava de to les seves acusacions -"Cal un canvi de govern. Ens ha faltat a la nostra confiança. Cal una assemblea popular per decidir el futur d´aquest poble." Se li sumava el tres, que per motius ben diferents, també volia el tro. -"És un cabdill insensat. Només pensa en ell mateix i no en el col·lectiu. Nosaltres portant una vida recollida, sense estridències, cumplint amb tot allò que ens correspon i ell vinga, alcohol, sexe i tot el que vingui. És un aprofitat i el poble demana un canvi de lideratge." Aquí també passava allò tant bonic dels oradors que pensant només en els seus propis interessos, els posen en boca de tot un poble per utilitzar-los a favor seu. Hi ha formes d´actuar que són universals.
Per la seva banda el set no podia treure els ulls de sobre del zero. L´excitava veure´l i només volia posseir-lo. No era amor, era obsessió pura. Pensar que estava amb l´u el rebentava, el treia de polleguera. Va començar a participar de les assemblees només amb la idea de fer fora a l´u. Recolçava a tots els que posaven en dubte el lideratge de l´u, sense atendre a les seves raons i si tenien altres projectes de futur per al poble, que cal dir-ho, no en tenien cap i només criticaven sense proposar res a canvi. Al set no li interessaven el més mínim allò que deien, només li interesaba eliminar l´u per tenir la oportunitat de fer-se amb el zero.
El sis i el nou saltaven d´alegria i van començar a difondre sense embuts la seva relació secreta. Si l´arribada del deu va ser un daltabaix, saber que el sis i el nou s´allitaven en secret encara va commocionar més a la població. Ja no era un foraster que feia caure en la temptació a un dels seus, si no que era part d´ells mateixos qui transgredia les normes i els costums en una relació prohibida. El tres sobretot se´n feia creus. Eren les seves pròpies essències les que s´havien anat en orris, les que saltaven fetes miques. Però això no era cert ja que aquestes suposades essències eren falses, eren un montatge, un artifici sostingut per la mentida. Estaven sortint a la llum la veritat i la llibertat.
El quatre anava informant als irracionals que no se´n sabien avenir. -"El podrit del zero havia de ser. Ja els hi teniem el peu al coll i ara ves a saber què passarà amb aquesta escòria de naturals. Ara són deu i poden reclamar la biblioteca. Els l´haurem de donar, no podem negar-nos-hi ja que posariem en dubte tots els arguments d´aquests anys i descobririem el nostre joc. I si després volen alguna altra cosa? I si volen més autogovern? I si volen més diners? S´ha obert la caixa dels trons i ves a saber què més en sortirà. Això és un desastre. L´hauriem d´haver eliminat quan vam tenir l´oportunitat però no, no podia ser perque era útil en certes operacions a aquells carallots dels exponencials. Doncs mira, ens ha sortit més car el farciment que el gall." I al pobre quatre, que flairava l´aire de preocupació dels seus senyors, també li preocupava que quedés en res el seu pacte. Va anar creixent en ell un sentiment de rebuig cap al zero, cap aquell nouvingut que podia fer saltar pels aires els seus plans de futur. Ell s´encarregava de carregar l´arma i disparar amb precissió. -"El zero no és dels nostres i no el volem. Ens fa canviar la nostra forma de viure, ens canvia el nostre poble i per culpa seva perderem les arrels." Certament eren unes arrels que no li interessaven el més mínim, però l´argument de la por al nouvingut sempre és convincent en moments de desconcert i crisi social, sempre porta adeptes a la causa. El tres se´n malfiava ja que li robava l´espai amb aquestes argumentacions. I el Quatre continuava "No volem immigrants. Fem-lo fora, que se´n torni a allà d´on ha vingut." li responia el set, que evidenment no volia fer-lo fora car tenia motius libidinosos -"Calla, desgraciat. Ves a saber d´on vas venir tu. Que tens certificat d´origen o què? No ets més que un aprofitat, tota la vida que ho he vist jo. Utilitzes els demés per a benefici propi."
El cinc era un cas perdut i continuava prenent el sol. No veia cap motivació en tot allò.
El vuit no volia quedar arraconat. Veia que el seu company de transparència l´abandonava per anar a fer barrila a favor de l´expulsió del poder de l´u. Sorprès que li fessin cas, va decidir que ell també era d´aquest món dels visibles i que havia de tenir el seu objectiu. Ell no havia de ser menys i rumiant rumiant li va venir al cap allò de la biblioteca. No eren deu, ja? doncs calia la biblioteca, els irracionals no s´hi podien negar. I vinga fer campanya a favor.
El poble era un desastre, ningú escoltava a ningú i tothom parlava encesament posant en boca necessitats comunes que s´inventaven sobre la marxa, sense cap mena de sentit ni de criteri i que ben bé podien anar a l´inrevés del que s´havia dit el dia anterior. Però com que ningú escoltava a ningú, no passava res, ningú se n´adonava.
L´ambient s´anava escalfant, els retrets ja no eren cap als irracionals (ningú excepte el vuit se´n recordava d´ells) si no entre ells mateixos o contra el zero i cada vegada eren més forts, més amenaçadors, més plens de violència. Van aparèixer els primers bastons -"un ha d´anar protegit per aquests verals. No se sap mai qui pot venir. Si ha vingut el zero pot venir algú altre. Clar que a vegades és millor que vinguin de fora perque alguns dels que són d´aquí són uns traidors malparits. A mi no m´agrada la violència, al contrari, la detesto, però no dubtaré de fer-la servir si em sento amenaçat, us ho ben juro." Deia el dos mentre el brandava a l´aire de forma amenaçadora.
Doncs ja veieu, el deu va arribar a aquest món rodejat d´amor, de sensibilitat i d´un lloc per viure ple de pau i harmonia. Ell havia de ser la llavor de l´esperança. En la mescla i en la barreja hi ha el futur. El zero portava problemes matemàtics, i què? No era un prepotent el dos? No era un delator el quatre? No era un mandrós el cinc? El deu havia de permetre un nou futur al poble, un nou mirar endavant. Passar pàgina a un passat llastimós i afrontar un demà ple de projectes i amb un nou pacte de convivència com a poble. Si havia vingut el deu, no podia venir un altre al darrere? I molts més? El deu havia de ser el punt d´inflexió per al poble, poder allunyar-se del fantasma de la seva desaparició, que era tant a prop. Que això significava canviar rutines i canviar costums? és clar que si però tot col·lectiu evoluciona i ha de saber evolucionar, conservant allò positiu i incorporant noves opinions, noves idees, frescor per moldejar una societat amb unes normes i un ideari més justos. Estava clar que hauria de ser el propi deu qui lluités per això ja que, al cap i a la fi, era la seva terra, allà on havia nascut. Era casa seva, no era un estranger. Hauria de ser ell qui havent fet sortir el poble de la carretera de la desaparició amb la seva arribada imprevista i no desitjada, ara l´hauria de fer sortir de l´autopista de l´esclat social al que estaven abocats.
Arran d´aquests fets l´ensopida i tranquila vida del poble dels números naturals va quedar torbada sense retorn. Van sorgir, d´allà on sempre havien estat ben enterrats, els gelos, l´odi, l´enveja. Tot va canviar i va quedar panxa amunt, llest per passar l´aspirador del canvi. Però també van arribar de bracet l´esperança i l´oportunitat de salvació. Tenien davant seu l´oportunitat d´evitar la seva desaparició i prosperar com a poble, com a col·lectiu. El repte era ser prou espavilats com per aprofitar-la i algú havia de galvanitzar aquesta esperança i unir-los a tots Aquest havia de ser el deu. Ara bé, això, estava per veure.

Epíleg
El meu avi em va explicar fins aquí i mai em va explicar res més. Va viure molts anys més, això si, però sempre que li demanava es negava a continuar la història, fins i tot es negava a tornar-me-la a repetir.
-"home, avi, la revolta. Que m´has de
ixat en el punt més interessant. Com continua? Com s´ho va fer el deu per superar aquest ambient d´esclat social i de preguerra civil? Alguna cosa va fer perque avui dia, de naturals, n´hi ha infinits. Com van superar aquest tràngul?. No em pots deixar penjat." Ell em deia que m´estava fent un home espavilat i que estava segur que me la sabia fil per randa, que no calia tornar-hi, que hi pensés a fons en tot allò. Que fes servir el magí per alguna cosa de profit, que no tot era empaitar noies. Em deia que no era un conte per a nens, que no era una història per passar l´estona i que havia d´escoltar la veueta que tot portem dins i que ens ajuda a anar desfilant per aquest món sense fer gaires desgràcies. No em digueu com però el meu avi sabia que aquella història em feia fru-fru dins meu des del primer dia i cada vegada de forma més intensa. Em deia enigmàticament que havia de comprendre el perquè de tot plegat ja que d´això en depenia el nostre futur com a poble.
Anys després vaig arribar al cap del carrer i vaig obtenir la resposta. Mentre em menjava un braç de gitano de nata, amb el seu pa de pessic delicadament enrotlladet, amb la seva crema cremada per sobre i unes maduixetes amb garnatxa que li havia posat jo mateix com acompanyament, em vaig il·luminar. El meu avi feia pocs temps que era mort i em va saber greu de no poder-li explicar ben fort que ho havia aconseguit i demanar-li perdó per no haver trobat abans la resposta. Volia dir-li que ja la sabia i que com a nét seu estava orgullós d´haver-lo tingut com a avi i que m´havia explicat la lliçó més important de la meva vida. Que per fi m´havia fet adult i això no ho expliquen en cap escola. Una llagrimeta si que se´m va escapar, ho reconec. Tinc una part de la seva genètica i també em costa expressar sentiments en públic. Ja sabia com els naturals van poder superar aquella fase crítica en la que es trobaven com a societat, com van poder canviar de model de cara a poder prosperar. Tots podem ser el deu. Tots som barreja d´aquí i d´allà i això ens fa millors i més oberts però tots naixem en algun lloc i aquest lloc és la nostra terra, la nostra llar. Hem de lluitar per aquesta terra, l´hem d´estimar i protegir d´aquells que la volen anorrear i li volen fer mal. Ens tots els sentits, contra l´especulació del sòl, contra el malbaratament de recursos, contra la contaminació desenfrenada, contra l´abús dels poderosos, contra l´estandarització de pensaments i cultures, contra la desaparició de llengües i diversitat. Hem de lluitar amb fets i paraules perque sigui una terra justa, per a tots, on ningú sigui més que l´altre ja que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures. El destí és a les nostres mans, a les mans de tots els ciutadans i no només d´uns quants que ens malgovernen amb criteris més que dubtosos. Hem d´exercir aquest dret a nivell local però també a nivell global i fer-lo sentir ben fort. En depen el nostre futur com únic poble que som d´aquest món. Ells ho van fer i ho van aconseguir, perquè no nosaltres?