Tots necessitem l'amor

Pròleg
Em veig amb el deure, amb l´obligació, d´escriure aquest pròleg per deixar les coses clares des d´un principi i no decepcionar o violentar ningú. Les paraules que a continuació llegireu no són una història qualsevol i sense interès, no són un conjunt de paraules avorrides i buides de contingut, no són un llistat de frases posades una al darrera d´una altra amb la intenció d´omplir pàgines i més pàgines amb fets vagues, pocs clars, difosos. Mes aviat és tot al contrari: Ens expliquen, fil per randa i amb tots els ets i uts, la vida de la Maria Antònia, una ànima que ara mateix us avanço que no té res d´especial i és un personatge ben corrent. Es tracta d´una existència com la que podriem arribar a tenir tots nosaltres. Té moments de glòria, de felicitat, d´enamorament boig i desenfrenat, de passió per la vida i pel coneixement, de voluntat però també estones de por, de ganes de renúncia a uns ideals, de temor al futur, de dolor infinit per la pèrdua d´un ésser estimat però que finalment i a base de paciència s´acaba superant, de malenconia, de records de vellesa plens de sentiments enfrontats. És per tant una vida plena de contradiccions com les nostres, amb fets dels quals podem i ens n´hem de sentir orgullosos però també amb moments de baixesa, de feblesa, de trontollament d´ideals, de conductes impròpies, les quals hem d´assumir i acceptar però mai oblidar.
Aleshores que té d´interès aquest conte? us preguntareu. De vides sense sal ni oli ja en tenim prou amb les nostres. Ja sé que un conte ha d´explicar fets que ens fagin apassionar-nos per la seva lectura, que ens atrapin, que ens fagin volar la imaginació, que ens alliberin una estona de les diverses realitats que ens envolten diàriament i que a vegades es fan feixugues. Un conte ens ha de xusclar la nostra atenció, fer que no puguem pensar en res més que llegir-lo i saber-ne el final, par amarg que sigui. Doncs ja veureu com aquest conte d´un personatge corrent, que no vol dir faltat d´interès, us farà sentir tot això i fins i tot més.
Us comento també que jo faig de narrador de tots els fets ja que sóc qui millor els coneix ja que vaig tenir la sort, el privilegi, que qui els va viure m´ho va explicar en primera persona. També us dic que de tant en tant prenc partit i no m´estic de donar la meva opinió d´alguns fets. No sé si està ben fet o si el millor seria mantenir-se al marge, explicar els esdeveniments de forma freda, objectiva, sense exterioritzar els sentiments envers aquests. Però, escolteu, a vegades m´és impossible i se m´escapen opinions, a favor o en contra. Potser no us agradarà i pensareu que un cronista s´ha de mantenir sempre al marge, que això desvirtua la història, que provoca un biaix al lector que li dificulta prendre les seves pròpies decissions però és el que hi ha. A més crec que un bon lector ha d´estar per sobre de tot això. Tot i les argumentacions per part meva, ha de ser prou competent com generar-se una idea pròpia dels fets ¿Ho no llegiu els diaris, on cada un diu allò que li interessa (línia editorial en diuen) segons qui li pagui i vosaltres en treieu unes conclusions pròpies?
Advertits esteu ja de tot allò que us trobareu d´aquí en endavant. Només em resta dir-vos que seieu còmodament (sincerament, millor llegir sentats que drets, estareu d´acord amb mi), que us relaxeu i deixeu que la lectura s´us endugui cap al món on transcorre la història, un món a mig camí entre la realitat i la fantasia, entre la veritat i la ficció, un món no tant diferent del nostre, ja veureu.

Antecedents
La Maria Antonia és una mosca. No és una mosca qualsevol, però. És descendent directa d´aquelles mosques pioneres que van acompanyar el rei Pere al desastre de Muret i als almogàvers en els seus viatges terroristes a l´Àsia menor. Dins el seu petit cervell encara pot escoltar els espetecs de les cuirasses, els xiulets de les espases tallant l´aire i els grunys dels homes embogits per l´ orgia de sang i mort.
Tenia un oncle, en Feliu, que de petitona li explicava, per fer-la riure quan la veia més desanimada, les aventures del Jacint, un avantapassat que era tant pesat i enganxós que es deia era el responsable que mossèn Cinto agafés els petrecols i s´anés a correr món, cap Amèrica, fart com estava d´aquella mosca enganxosa i emprenyadora com poques. I ella somreia i s´animava una mica, escapolint-se una estona de la tristor que sempre portava dins, ja que de ben petitona, la nostra amiga va conèixer de primera mà com pot ser d´amarga i desagraïda la vida.
Formava part d´un llinatge, de part materna, amb prestigi dins del moscam, socialment ben considerat i respectat. Ja podem avançar que d´això la Maria Antònia mai se´n va aprofitar, mai en va fer bandera per regalar-se una vida fàcil car ella era de l´opinió i així li ho havia ensenyat el seu pare, un pària, que si es vol aconseguir una fita, un objectiu, s´ha de lluitar per ell, s´ha de suar per assolir-lo ja que l´esforç forja el caràcter, el fa fort per poder suportar les abundants i periòdiques garrotades que la vida va donant. Ella era una ferma partidària d´allò que entre certs col·lectius molt minoritaris s´anomenava la cultura de l´esforç i que creien que s´havia abandonat darrerament ja que el fet de viure entre una societat humana tant opulenta, tant donada a llençar-ho tot a mitges, que generava uns volums de deixalles menjívoles extraordinàries, havia causat que bona part del moscam perdés la noció que no feia gaires generacions enrera, el fet d´aconseguir menjar, una simple pell de patata mig podrida, costava deu i ajut i sempre amb competència amb tot d´altres bèsties, com ara abelles, vespes i formigues.
El seu caràcter era fort i tenia les idees clares, amb un ordre moral clarament establert. Sabia allò que estava malament i allò que no. Tenia la suficient capacitat com per argumentar-ho. El problema era que a la Maria Antònia li havien tocat viure temps difícils, poc donats a la reflexió i gens donats al diàleg. Ella vivia enmig d´una societat que s´aprofitava de l´opulència dels humans per regalar-se una vida fàcil amb menjar abundant però que no gaudia de llibertat. La seva era una societat jeràrquica, amb una classe dirigent que governava amb mà de ferro i que no permetia cap mena de possibilitat de millora social, de canvi, d´opinió en contra de tot allò establert. L´abundància de menjar era la droga que alienava a les classes desafavorides. Menjaven a cor que vols, perquè s´havien de preocupar per res més? Els feien creure que tenien les necessitats cobertes i havia arribat la fi de la història, que per sempre més tot seria igual, que havien assolit el món perfecte i feliç. Res més lluny de la realitat, com veureu més endavant. La pròpia història ens ensenya cada dia que és un cul de mal seient, que no para quieta i els fets es desencadenen amb l´espurna més miserable, amb el fet més inversemblant, amb la casualitat més impossible.

Els pares
La Maria Antònia tenia pare i mare, com gairebé tots els que ens anem arrossegant per aquest món.
La seva mare es deia Ermesenda, i com he avançat pertanyia a una gran família dins del moscam, els Montfort. L´havien educada per ser la perfecta esposa d´un gran mascle i poder portar al món generacions i més generacions de mosques amb llinatge.
Per a ella sempre havien estat les deixalles més exquisides. El trossets de pastanaga més putrefactes, les raspes de peix més pudentes i les tifes més fumejants. Tot un estol de criats es passaven el dia remenant entre les escombraries per poder satisfer les extravagants peticions culinàries de la filla de Ramon de Monfort.
Havia crescut envoltada de l´adulació dels qui sempre busquen algun guany en l´art de passar el raspall i en la sobreprotecció dels seus pares, que la veien com el màxim exponent de la grandesa de la família i la catapulta final al poder màxim dins de la societat de les mosques. Això li havia fet adquirir un caràcter de supèrbia envers el demés, de superioritat mal entesa. Era egoïsta, mal criada, pedant. També era bonica, la més bonica i això prou que ho sabia i en feia ostentació, la qual cosa encara li feia augmentar més l´ego, ja prou inflat. El seu únic objectiu a la vida era fer-se seu el millor tàvec dels verals, el més valent, el més bell, el més ben posicionat i el més ric. Per això lluïa sempre, en societat, la millor cara i les mudes més sofisticades. Tota la resta quedava sotmès a aquests objectiu únic. L´amistat, la compresió, l´ajut desinteressat, no existien per a ella. Només si li podien servir per als seus fins, li interessava. En cas contrari, era arraconat sense cap mena de mirament, de remordiment. Podriem dir que tot el que era de bonica ho tenia de mala puta. Era dolenta amb els altres fins a extrems implacables, sobretot amb els criats, als quals humiliava una i una altra vegada coneixedora que mai podrien revoltar-se contra ella, la gran hereva de la casa dels Monfort. Des del nostre punt de vista, com a lectors, podriem dir que no tenia humanitat. Era pura cobdícia, pura dolenteria.
I l´amor? Era impossible que el pogués conèixer, ni tant sols veure´l d´un tros lluny. Per estimar s´ha de saber donar, s´ha de saber perdonar, s´ha de saber callar de tant en tant algunes coses. No s´ha d´esperar res a canvi. L´Ermesenda era l´antítesi de tot això. Ben mirat, ella tampoc tenia interès en l´amor, només tenia interès en fer-se amb el millor mascle però no per estimar-lo i viure plegats, només el volia perque era el que s´esperava d´ella, que es fes amb el millor, que continués amb la gran tradició del seu llinatge i el fes encara més gran i poderós. Aquí l´amor no hi feia cap, no interessava. A ulls dels demés havia de demostrar que la era la més gran, la més bonica, la millor i això implicava com a fet suprem, disposar del millor mascle i assolir la posició social més privilegiada. Assolir-ho seria la quadratura del cercle i en aquesta feina posava tot el seu esforç, tota la seva determinació. En això triomfava ja que l´Ermesenda,
encara que costi de reconèixer, era molt bona en allò que feia.
El seu pare es deia Pere Joan Sala. Era un criat, havia estat humiliat repetides vegades per l´Ermesenda i n´estava bojament enamorat. Pensareu que era una mica beneit, jo també ho penso, però en questions d´amor no hi ha res escrit i al Pere Joan se li aixecaven els pèls de l´abdomen només d´estar al seu costat. Es delia per rebre els encàrrecs de la bonica Ermesenda, per extravagants que fóssin. A totes hores demanava als seus companys de fer-los la feina ell mateix. El fet de saber que seria ella la que es mengés allò que ell hauria buscat i recollit amb tant d´esforç i risc n´era prou recompensa. Aquests se´n reien de la dèria del Pere Joan i el prenien per un capsigrany, per un pobre desgraciat que feia pena, que s´havia anat a encaterinar de la persona més equivocada possible i que no aconseguiria gaire res a la vida a banda de decepcions. A ell no el ferien aquestes males llengües ja que pensava fermament que a la llarga, tota aquesta feixuga feina es veuria recompensada, que l´Ermesenda reconeixeria la seva tenacitat i la seva voluntat. Ja us dic jo, pobre desgraciat!
El Pere Joan era petit, desnarit, esquifit. Físicament era una desgràcia en el món de les mosques. Però tenia una cosa molt important, tenia cervell i força més que la resta de les seves companyes i companys d´espècie. En Pere Joan recordava on havia grills de mandarina, on havia algun pit de pollastre a mig florir. Això li donava avantatge alhora de recollir les peticions estrambòtiques de la seva enamorada. Ell sempre era el més ràpid en portar-les a casa i satisfer les seves demandes. Tot i això només rebia el menyspreu sistemàtic per resposta però ell, cabut, hi tornava. Ell no se n´adonava que estava cec, cegat d´amor.
El Pere Joan era considerat un element revolucionari, subversiu, algú que calia vigilar de prop, per part de les autoritats. A banda d´ajudar-lo a recollir restes de menjar, el cervell també li permetia veure més enllà que la majoria de companys, d´adonar-se de la realitat fictícia en la que vivien, que tenien dret a un futur millor, a prosperar com individus si n´eren capaços. Encesos eren els seus discursos referents a que calia crear una societat més justa, més igualitària on ningú tingués més poder o més distinció que un altre. On pel fet de ser un tàvec o una mosca vironera no es tingués una vida més fàcil que per ser mosca comuna, que eren les que els tocaven les feines més llefiscoses de totes. Però, ai las, als seus discursos només s´hi presentaven quatre mosques i així era molt difícil inflamar una societat oprimida en contra del poder establert. Les mosques, com he dit, havien entrat en una espiral d´autocomplaença social i s´havien arribat a creure que no calia preocupar-se pel futur. En unes condicions així no havia consciència d´opressió, d´estar sotmesos al poder, d´estar ofegats per aquest i mancats de llibertats, de capacitat d´expressió lliure de les idees. L´abundància els havia cegat. Era pràcticament impossible assolir la revolta, un canvi en el model de societat. Però ja hem vist que el Pere Joan era insistent, sovint de forma ingènua i poc rumiada però no donava la causa per perduda, no donava el braç a tòrcer i ell anava pregonant la seva idea de canvi en forma de discursos que, cal dir-ho també, eren ben escadussers ja que no podia dedicar-hi molt temps. El poc que tenia el malbaratava treballant com un esclau per satisfer la mosca dels seus somnis.
Aquesta idea de canvi social, de revolta, tenyida d´odi per a les classes dominats li venia de petit, quan els seus pares, que treballaven per a la noble família dels Recasens, van morir, tots dos i alhora, sota la llengua assassina i enganxosa d´un gripau mentre recollien els sucs de descomposició d´un ànec tumefacte mort al llac feia uns dies per encàrrec especial del propi Enric Recasens, prohom del moscam. Va ser una mort lenta, tràgica i miserable. Les dues mosques, encara vives i conscients, van viure l´horror d´anar-se descomposant lentament sota l´efecte dels sucs gàstrics de la bèstia mentre, ben abraçats, ploraven per la seva desgràcia i pregaven perque el seu fillet Pere Joan, de poques hores de vida encara, pogués tirar endavant, fos prou llest com per espavilar-se solet i esquivar la mala sort que ells havien patit. I realment ho va ser, va tirar endavant tot sol, espavilant-se, fent un ús intensiu del seu privilegiat cervell i veient més enllà del que podien veure les seves companyes d´espècie.
Ja veieu, un element revolucionari, agitador, que lluitava a la seva manera contra les classes dominants i un model de societat anorreador de consciències no veia, cegat per l´amor, com un element d´aquesta mateixa classe el tenia a les seves mans, com un xaiet, completament controlat. Estava enamorat de qui representava, millor que ningú, allò que més odiava.

L´aparellament
Us preguntareu com pot ser que aquests dos personatges copuléssin i donguéssin lloc al naixement de la Maria Antònia. No tenien res a veure, vivien en móns completament separats, només en contacte per pura necessitat, per una arcaica relació de sotmetiment social. Sembla ben bé un miracle. Doncs no senyor, no va ser un miracle. Més aviat va ser la punyeteria, la rauxa i un moment de bogeria d´en Pere Joan.
Us ho explicareé millor. Aquell dia s´estava disputant la gran lluita entre els millors mascles que aspiraven per aconseguir, això creien ells, l´amor d´Ermesenda. Era el gran dia dels Montfort. S´havien reunit els millors hereus de les millors famílies. Els Trias de Bes, els Ribó, els Brufau...La flor i la nata de la joventut i la força. Aquell dia els Montfort havien de tocar la glòria.
La lluita era ferotge entre els aspirants. La norma era que no hi havia norma. Alguns aspirants queien morts per la duresa del combat i els que no, en sortien ben malparats, ben atropellats. L´Ermesenda xalava de plaer cada vegada que un aspirant queia mort. Per ella era la glòria màxima. Queien morts per ella, no es podia demanar més. El que quedava viu pujava un graó més en la seva llista de candidats, que en raó de la competició cada vegada era més curta. Allò que més desitjava era que moríssin tots excepte el darrer, el més fort, el més valent i el de més valor, que a sobre tindria les potes tacades de sang, una sang que hauria abocat per ella, per tenir-la i poder-la cobrir. Ja s´imaginava copulant amb el seu guanyador, mirant-la fixament amb els seus ulls compostos, esforçant-se per clavar-la ben endins, per proporcional-li el màxim plaer...uf, se li anava el cap només de pensar-ho. L´enveja que tindrien totes les altres femelles seria per morir-se. Estava a punt de tocar el cel, de completar la feina de tota una vida dedicada a aquest moment. Seria la reina.
Però hi ha una cosa en aquest món que en diuen principi de conservació. Bàsicament fa referència que no tot por sortir com un vol sempre. Allò positiu ha de ser compensat per alguna desgràcia, per alguna negativitat. D´això en depen l´estabilitat de l´univers. I ja us podeu imaginar que l´Ermesenda, que portava tota una vida gaudint d´uns privilegis exagerats, extraordinaris, li esperava el pitjor dels desastres i així va ser. Personalment ho trobo just. S´ho mereixia la malparida.
Aquestes justes, legalment, eren obertes a tothom que volgués participar-hi. Ara bé, a ningú amb una mica de pesquis se li acudia lluitar contra els hereus de les millors cases del país. Primer perque amb una probabilitat més que elevada haurien acabat morts esclafats i segon perque en cas de sobreviure (guanyar es descartava de totes totes), el participant hauria sofert una marginació sistemàtica per part de les grans famílies. Haurien pensat que com era possible que un desgraciat, un element de baixa estofa, lluités contra un dels seus, quina mosca descarada i pretenciosa. L´haurien condemnat en vida. Sense feina, sense recursos, sense la seguretat del grup. Mort agònica assegurada.
També era la llei d´aquests tornejos que qui guanyava s´enduia la femella a casa i s´hi aparellava. No hi havia possibilitat de refús o recurs. I és això és el que va passar, el Pere Joan, en un moment d´exitació, va prendre la boja decissió de participar, de lluitar per la seva estimada i demostrar-li el seu valor. I el va guanyar. L´Ermesenda va ser seva per fi.
Els motius que el van impulsar a fer-ho, són, encara actualment, poc clars. Ho va fer per amor? Ho va fer per venjança? Ho va fer perquè inconscientment veia que no es podia continuar d´aquella manera? Que calia un canvi radical, brusc, encara que això signifiqués la mort, la seva pròpia mort? Que per moltes rampoines que recollís l´Ermesenda no li faria mai cas? ¿Estava segur de guanyar, com així va ser, o estava tant cansat de tot que es va llençar a la lluita perquè si, per provar-ho, i que si anava tot malament tant se li en fotia, millor mort que sense ella? No us ho puc explicar. Només us puc dir que va guanyar i va ser un bon daltabaix.
I com és que va guanyar? us preguntareu, frisosos per saber més. Us explicaré que tots aquests mascles aristocràtics s´havien acostumat a una vida regalada, sense cap mena d´activitat que no fos la de practicar, per matar el temps, el culte al cos. Eren forts, atlètics, aparenment valents. Però descuidaven, per manca de necessitat, l´astúcia, la trapelleria, el saber-se moure còmodament en la frontera entre el joc net i el joc brut. Dins dels seus poc treballats cervells només hi cabia la lluita frontal, cos a cos, basada en la força bruta i la topada cara a cara. En cas d´haver-hi pensat ni un segon, haurien trobat qualsevol altre pràctica indigne, pròpia d´un animal inferior, però no ho pensaven. Ells no ho haurien fet mai. Aquest fet els feia enormement febles davant d´un rival que utilitzés una mica l´astúcia. N´estaven indefensos i no tenien armes per contraatacar. El petit i escanyolit cos d´en Pere Joan, armat amb una consciència superior, va poder amb la força bruta d´en Bernat de Re
casens, que havia quedat com a últim finalista després d´eliminar, un a un i amb diversos cadàvers al seu currículum, tots els rivals que se li havien posat per davant.
El pobre Bernat no va poder fer res davant de l´arsenal de juguesques que es va empescar en Pere Joan. A mesura que avançava la lluita el Pere Joan s´engrescava més i més. L´adrenalina augmentava i el record dels seus pares va començar a rondar pel seu cap. L´excitació va fer despertar el seu mig amagat sentiment d´odi, de repulsa cap als Recasens. I l´odi va cridar la venjança. El Bernat havia de morir i així va ser. Sang per sang. Al final, amb el Bernat completament esgotat, sense poder moure ni una ala, en Pere Joan, completament fora de si i sense cap mena de remordiment, li va enfonsar una punxa de roser al cor. En Bernat va morir recargolant-se de dolor, davant de l´estupefacció del públic, que no es podia creure el que veia. S´havia acabat una etapa de la seva vida. Havia venjat els seus pares i havia aconseguit la seva estimada. Tot era perfecte.

Ja la tenim aquí
El primer que va passar, a mesura que s´esvaia l´estupor i el silenci s´anava trencant per una barreja de plors, llàgrimes, esgarips, gemecs, crits d´enviar a la forca al pobre Pere Joan i insults variats que creixien d´intensitat i gruixudesa, va ser que l´Ermesenda es va desmaiar, incrèdula d´allò que veia. Quan va veure el Bernat, que justament era el seu preferit, amb aquella punxa que li atravessava el pit i li treia la vida i va veure que el guanyador era aquella mena d´insecte estrany, estrafet i que pretenia ser una mosca no va poder més, el cap li va dir prou i va caure rodona.
Si una cosa tenen les mosques és que mal les hi pesi, elles respecten les lleis. Són unes bèsties de paraula. I si la llei era que el Pere Joan havia guanyat, aleshores això era el que tocava. Va ser el propi Ramon de Montfort, qui, tot i que li pesava, tot i que havia perdut en un no res allò pel que havia estat lluitant tota la seva vida, tot i haver estat derrotat per un element, això creia ell, esquifit, llefiscós, desconegut i menyspreable, va proclamar com nou espòs de la seva filla a Pere Joan Sala, orfe de pare i mare, pertanyent a un dels graons més baixos de la societat i que s´ocupava de la recollida de menjar per a les classes dirigents. Sense ofici ni benefici clar. Només us diré que pocs dies més tard Ramon de Montfort es va llevar la vida llençant-se a tota velocitat contra el parabrisa d´un esportiu conduit a tota velocitat per un jove eixalabrat, que possiblement anava drogat i escoltava música rock.
I així es va produir la unió entre ells, una unió que tothom hagués titllat d´impossible però la vida dóna moltes voltes i té cops amagats.
L´Ermesenda va haver d´acceptar el seu nou marit per imposició familiar, perque era la llei i així va ser. També va haver de procrear, com marcava la llei. I aquí ella va trobar una petita victòria ja que només es va deixar cobrir una vegada pel Pere Joan. La llei no especificava la quantitat, només que havien de tenir descendència. I per l´Ermesenda abans santa que deixar-se magrejar diverses vegades per aquella desferra. I d´aquesta ràpida i glacial còpula va néixer la Maria Antònia.
Per l´Ermesenda, allò que li creixia al ventre li feia repulsió, fàstic. No ho volia i necessitava fer-ho fora ràpidament però la idea d´una altra relació amb el seu marit li era encara més repulsiva i només per això aguantava, feia el cor fort mentre la futura Maria Antònia s´anava formant al ventre de la seva mare, una mare que no l´estimaria mai de la vida.
I així va venir al món, amb una mare que l´odiaria per sempre, car li recordava en tot moment tot allò que hauria pogut ser i no seria mai, i un pare que, aquest si, l´estimaria amb bogeria, la protegiria sempre i seria responsable de la seva educació i d´ensenyar-li tot allò necessari per poder fer front amb una certa dignitat la vida.
La Maria Antònia va heretar la bellesa de la seva mare i va rebre la inteligència del seu pare. Faig un incís per recordar-vos que la inteligència no s´hereta, un no neix inteligent o no. Això s´apren a base d´estudi, d´acceptar consells, de demanar l´ajut quan ens fa falta, d´aprendre de les errades, de ser prou obert i flexible com per amotllar-nos al món que ens envolta i entendre´n el seu funcionament.
I això va fer la Maria Antònia. El seu pare li va ensenyar tot allò necessari per poder afrontar la vida amb possibilitats d´èxit i a basar aquest èxit en el treball, la tenacitat i l´esforç però també en l´enginy, l´astúcia i perque no, també en la punyeteria, en saber el moment exacte en el qual s´ha de mentir per poder assolir un objectiu. I en això van reixir tant l´un com l´altre, ell com a pare i ella com a filla.
El fet de créixer sense mare i amb l´afegitó de saber que aquesta la menyspreava, la refusava, va causar forta impressió en el caràcter de la Maria Antònia. Va fer que d´habitual aquest tingués un aire de melangia, de malenconia, d´una tristesa latent i perpètua com si li faltés alguna cosa per poder conèixer la felicitat. No estava mancada d´amor perque tenia el del seu pare però mentiria si digués que ella desitjava també el de la seva mare i aquesta mancança la va perseguir tota la seva vida.
-"Pare, perque no m´estima la mare?" li va preguntar un dia, amb aquella barreja de sinceritat i ingenuïtat que tenen els nens.
-"Doncs...No sé com dir-ho perque ho entenguis. Si que t´estima però a la seva manera".
El Pere Joan no sabia què respondre a la seva filla, a qui estimava més que res al món i a qui no volia ferir.
Aquesta era la pitjor pregunta que li podien fer. Li recordava amb duresa que havia fracassat en la recerca de l´amor, que havia fracassat en aconseguir el cor de l´Ermesenda, que tots els esforços esmerçats no havien valgut per res. Tampoc ell mai rebria l´amor d´Ermesenda. Havia arribat a matar per ella, cosa de la qual se´n penedia un dia i un altre. Ell no era així. Allò no hauria d´haver passat mai. Es va deixar endur per la ràbia acumulada, per l´odi, pel ressentiment cap a una societat que l´ofegava i no el deixava viure en pau. I el desgraciat del Bernat en va pagar els plats trencats.
Assumit aquest fet, allò més important s´havia convertit en el benestar de la seva filla. Creia que no podia dir-li la veritat ja que això la feriria massa. Preferia treure-li ferro a la situació, intentar que la Maria Antònia cregués que tenia una mare singular, poc donada a expressar l´estimació. Ja ho aprendria de gran que sa mare era un ésser malvat i dolent. De petita havia d´estar-se lluny de tot això per poder créixer en un entorn més estable, allunyar-la del dolor. Ja prou malenconia tenia dins.
I així va créixer la Maria Antònia, fent equilibris entre el món al qual pertanyia per dret de família, el món de l´aristocràcia, el món del poder amb una vida regalada i plena de plaers, un món al qual era fàcil abonar-se i el món real de la majoria d´individus, una vida dura, plena de perills, fangosa i que el seu pare li va ensenyar i li va fer olorar des del primer dia, ja que el primer que cal fer per prendre judici sobre qualsevol aspecte de la vida és coneixe´l a fons i patir-lo si cal. Això també va modelar el caràcter de la Maria Antònia que va assaborir de primera mà les desigualtats socials i el patiment d´una bona part de la població en contraposició amb la deixadesa moral i la manca d´una consciència social de les classes dirigents. Tot això amanit amb un cert sentiment de pecat original, de sensació íntima que si la seva mare no l´estimava deuria ser per culpa seva. No saber-ne el motiu la mortificava, li impossibilitava poder-ne trobar la solució, no li permetia treure´s del damunt el llast de la culpa. La Maria Antònia no va creure mai les excuses poc clares del seu pare però ella se l´estimava molt i no el volia ferir. Preferia que el seu pare pensés que es creia allò que li deia, que així estava més tranquil i no patia tant per ella. Ella, racional com era, capaç de resoldre i donar explicació a qualsevol problema que se li plantejava, no podia donar sortida a aquesta sensació de buidor, no podia sortir de l´atzucac en el que es trobava i justament en allò que més la capficava d´aquest món.

En Marcel entra a la seva vida
I en aquesta corda fluixa la Maria Antònia va anar-se formant com a individu, desenvolupant cos i caràcter . Va passar la infantesa, va passar l´adolescència i es va convertir en una mosca adulta. La seva bellesa era cobejada per multitut de mascles (i alguna femella també, tot cal dir-ho) que li feien la gara-gara una vegada i una altra. Ella els rebutjava a tots, conscient que només la volien per la seva bellesa o, amb motius encara més perversos que els purament libidinosos, la volien per interès, per qui era ella dins la jerarquia social. No en volia saber res de tota aquella colla de xerramecs, d´hipòcrites, de vividors aprofitats i sense cervell que només se la volien beneficiar. Es volia mantenir fidel a ella mateixa, a la seva forma de pensar. Ara bé, la natura feia el seu curs i li demanava enviar aquella castetat que s´autoimposava a fer punyetes. Ella no es regia pels baixos si no pels alts, pel seu petit però desenvolupat cervell, que li deia una vegada i una altra que no cedís, que aquells tabalots no eren més que aprofitats, que ella tenia una altra missió a la vida i era intentar canviar aquell model de societat que coneixia tant bé i que li provocava tant patiment pels desafavorits i tanta repulsió i menyspreu envers els dirigents. Tot i això sabia perfectament que ella, com el seu pare, estaven pràcticament sols, els era pràcticament impossible poder portar a terme cap canvi ja que la societat estava adormida, astutament dirigida i controlada a canvi de poder accedir a les menges fàcils. Que importava la llibertat, el lliurepensament si havia menjar a gabadals? I això li provocava un sentiment interior d´impotència que li feia plantejar-se si no seria millor enviar-ho tot en orris i
llençar-se de cap als plaers de la vida fàcil. La seva lluita interior era potent i començava a esquerdar-se l´edifici que tant sabiament el seu pare l´havia ajudat a construir. És en aquest moment crucial de la seva vida que coneix en Marcel.
En Marcel era l´hereu dels O´reilly, una família vinguda de fora feia unes generacions i que havia prosperat enormement gràcies activitats pocs clares i que borejaven, quan no atravessaven completament, la línia de la il·legalitat i que ara, assolit un estatus envejable per la majoria, s´havien reconvertit en negocis ben nets i reconeguts.
Ell era una mosca vironera i era alt, fort, valent, atlètic. Un mascle ben desitjat per les fèmines, a les que tornava boges quan les mirava amb els seus grans ulls compostos tornassolats.
Ell es comportava com la resta de mascles ociosos però detestava aquella vida. La seva existència era completament falsa i n´estava més que tip però no podia fer-hi res ja que no podia escapar-ne, l´haguéssin marginat, arraconat i la família se´n veuria perjudicada. Generacions de feina malbaratades en un no res. Es deia per ell mateix que no podia ser, ell no seria qui ho fes, havia d´aguantar imperativament les obligacions estúpides d´aquella societat encarquerada i hipòcrita, sense sentit ni rumb. Ell era lleial a la seva família i a tot el que representava. Era la seva forma d´honorar la memòria dels seus avantpassats, que tant havien fet patir als altres per que ell tingués aquella vida regalada, destestada però fàcil. De paciència no li faltava i de voluntat tampoc però tot té un límit i ell l´estava assolint. Es notava cada vegada més buit, més sol, més insatisfet i el pitjor de tot és que no podia parlar-ne amb ningú. S´ho havia de quedar tot dintre i el pap ja li cremava. I és en aquest punt de la seva vida que va conèixer a la Maria Antònia.
Així que aquestes dues ànimes desgraciades es van trobar, van saber reconèixer l´un en l´altre que la seva vida era una pura falsedat, una careta que es posaven cada dia al llevar-se. No em pregunteu com però ho sabien. Van encaixar a la perfecció, es necessitaven l´un a l´altre per poder escapar de la mentida i poder mostrar-se ells mateixos, tal com eren. La seva trobada fortuïta sobre aquella fulla de cirerer, envoltats de l´aroma afruitat i embriagador d´unes flors en plena efervescència aquell mes de maig, va ser l´espurna que va encendre el seu amor.
Ell només en sabia que era la filla de l´assassí, qui heretaria en exclusiva el nom i el poder dels Montfort i que sempre li havien explicat que era una personalitat peculiar i gairebé sempre trista i distant, poc comunicativa, gens donada a aparèixer en societat segurament perquè s´avergonyia d´un pare de tant baixa estofa i de tenir una mare que l´odiava i que, quan va conèixer el suïcidi de Ramon de Montfort, va embogir definitivament.
I ella en sabia que formava part de l´estol que joves galants que perdien el temps perseguint jovenetes i exercitant la musculatura menys important del cos.
Aquella dia prenia una mica el solet, a soles com gairebé sempre, amb el cap en una altra banda, intentant fer fugir les veus que l´empenyien a trencar el seu vot. Ell passava per allà, intentant fugir per una estona de tota aquella farsa en la que estava immers, intentant estar sol un moment, tenir temps per ell i prou. I fugint, fugint es van trobar. Les normes de conducta l´obligaven a anar-la a saludar. Pensava dir-li quatre frases fetes i llestos. No estava per orgues en aquell moment i menys amb una neuròtica com aquella, per molt bona que estigués. Ella no tenia gaires ganes de parlar amb aquell corcó pedant. Segur que era com a la resta, buit per dintre.
Es van mirar als ulls i aquests van ser els aparadors de l´ànima. Cada un va veure en l´altre tot allò que amagava, tot allò que el corsecava, tot allò que el tenia pres i no el deixava viure amb un mínim d´alegria, tota la malenconia que tenien dintre però també tot allò que els unia, les ganes d´obrir-se a un altre, de treure´s de dins tot aquella feixuga càrrega de pensaments, la voluntat de viure una altra vida, una vida de veritat, sense farses, algú a qui estimar de veritat. Ja no es van separar.
I per primera vegada a la seva vida van conèixer l´amor de veritat. No l´amor envers els pares o envers una idea, com era la família. Un amor envers un altre, un sentiment de volguer estar junts, de compartir, de conviure moments, de construir-se un futur plegats.
En poc temps, els dos ja disfrutaven de llargues converses que transformaven en un terrabastall de rialles i que tot d´una, sense previ avís, passaven a ser un murmuri, un xiuxiueig ple de carícies i amor. Tot era alegria per fi, tot era felicitat i creien fermament que la seva vida començava a tenir sentit.
Aquest amor inesperat entre ells dos era ple de sinceritat, d´honestedat. En una societat malalta com era aquella, on tot es feia per interès, per assolir objectius personalistes i sense pensar en cap benefici per a la col·lectivitat, aquest amor tant honest, tant natural, tant intens, era com una alenada d´aire fresc que va remoure les conciències de tots, els va fer adonar que vivien en una mentida, en un engany, que no tot era tenir cobertes les necessitats bàsiques, l´accés ràpid i fàcil a tones i tones de menges. Que hi havia un més enllà, un horitzó de llibertat, de lliure elecció, de possibilitat de prosperar gràcies a les capacitats pròpies i no gràcies a dret de naixença.
Els fonaments de la societat, tal i com havien estat fins aquell dia, van trontollar i van caure, fets miques pel vent del canvi.
Aquest va ser ràpid, com un llampec. Amb les conciencies desvetllades, l´exigència de més drets, de més llibertat, no es va fer esperar. Les noves generacions creixien deslliurades de la càrrega de la tradició i demanaven mes i més drets, més i més opcions de construir-se un futur lliure.
En poc temps la societat va canviar de dalt a baix i va esdevenir molt més justa, molt més igualitària, sense senyors ni criats, molt més lliure. L´amor va cridar al canvi i quan aquest va fer acte de presència va revolucionar-ho tot, canviant-ho per sempre.
El Pere Joan no s´ho podia creure. S´havia assolit allò pel que havia estat lluitant tota la seva vida. I tot gràcies a la seva filla. Com a bon pare, n´estava orgullós. En Pere Joan Sala va morir dies més tard, prou satisfet amb la seva vida, una vida plena d´entrebancs i patacades, de comportaments reprobables però també plena de ganes de prosperar, d´empenta, de generositat envers els demés. Només li quedava l´espineta de la preciosa Ermesenda, que tot i el que havia passat i fet, encara li feia cremar una petita flama dins del cor, ben arraconada, ben amagadeta però existent.

Una dolorosa pèrdua
Però com deia l´oncle Sebastià, un altre avantpassat de la Maria Antònia i responsable oficiós que a Joan Maragall li passés pel cap escriure "la vaca cega", la bona vida no dura tota l´existència d´una mosca. Aquest pressagi tant negatiu, tant allunyat de la regalada vida de les dues mosques amants, es va complir. En Marcel va morir. Va caure un capvespre de juny, quan el sol començava a pondre´s darrera Sant Llorenç del Munt sota la xarxa assassina d´un matamosques mentre recollia trossets de tomàquet de Montserrat per a la seva estimada. Va ser un pataplaf estrepitós. El cos d´en Marcel, tot ell, va cruixir sota la pressió de l´arma criminal. Allà va quedar, sobre els fogons, entre un saler i un plat de lassanya a mig acabar. Mentre jeia agònic i moribund sobre el marbre fred, els seus últims pensaments van ser per a la seva estimada Maria Antònia. No patia per ell, només patia per la reacció d´ella, per com l´afectaria la pèrdua. El darrer que va veure d´aquest món cruel que li havia tocat viure va ser la tapa del pot de les escombraries que es tancava sobre seu, una vegada els humans, molt nets, n´havien recollit i llençat les seves restes amb les deixalles orgàniques. La consciència es va esvair i el Marcel va morir.
Tot el moscam va plorar la fi de tant gran amor i milers de cuques de llum van enlluernar durant tota la nit el sepeli mentre la Maria Antònia jurava i perjurava que mai oblidaria el seu estimat. A la llunyania, unes campanes de no se sabia on, repicaven més fort de mai.
La reacció de la Maria Antònia va ser terrible. Ella volia morir, volia ofegar-se en un plat de sopa acabat de servir, volia llençar-se a tota velocitat contra el vidre d´un automòvil. Allò que li passava no podia ser. Tot just havien començat fer realitat els primers projectes de vida en comú, tot just s´estaven coneixent l´un de l´altre els secrets i desitjos més íntims. Acabaven de creuar la frontera de la passió inicial, del desig i estaven tot just entrant en el territori de l´estimació, de la convivència, de la confiança. Un amor fonamentat en un coneixement mutu de caràcter, sensibilitats i ple de projectes de vida. Tot això perdut en un no res, de forma cruel. El dolor era extrem i la tristesa infinita.
La Ma. Antònia era una mosca amb empenta, pertanyia a una família amb un passat ple de gestes violentes i va decidir emprendre una croada, iniciar la lluita armada contra els assassins, contra la humanitat. El dolor per la mort de l´ésser estimat es transforma ràpidament en odi, en rancúnia i preval el sentiment de venjança per sobre de tot. Aquesta venjança no es va fer esperar. Emprenia vols en picat amb la intenció que el zumzeig de les seves ales embogís l´objectiu triat. Eren atacs suïcides, clamorosament perillosos per a la seva vida però que amb aquella ceguesa que provoca la ràbia barrejada amb la tristor realitzava un darrera l´altre amb una insistència malatissa. Ara bé, a mesura que va anar passant el temps, la ràbia va anar disminuint i també la intensitat de la seva croada contra la humanitat. Aquesta es va anar convertint en atacs puntuals contra objectiu fàcils, com ara miccions en plats de sopa.
Finalment, passat el dol i la bogeria que aquest provoca, es va tornar més ser
ena. Va comprobar com no servia per res allò que feia, que no aconseguiria mai derrotar aquelles enormes bèsties humanes. Va assumir la seva derrota i va acceptar la mort del Marcel amb resignació, amb profunda pena però també amb orgull per qui havia estat i fet. L´estimava i el continuaria estimant per sempre més. Havia estat gràcies a ell que havia conegut la felicitat, que havia sentit la joia al cor i això mai no li podria prendre ningú. Aquest record seria etern, l´acompanyaria per sempre més.
La nostra protagonista es va mantenir soltera des d´aleshores i això que proposicions no li van faltar. Després de la tràgica mort d´en Marcel, dotzenes de mascles la seguien arreu, li prometien les millors escombraries i la xiulaven mentre volava de flor en flor. Una vegada i una altre la demanaven en matrimoni i se la intentaven lligar a la vora d´un plat d´ànec amb peres. Els va rebutjar a tots i es va mantenir fidel al record del seu Marcel i a la seva viduïtat, tot i ser l´última del seu distingit llinatge.


Epíleg i reflexions finals a tota una vida.
La mort d´en Marcel li va obrir els ulls a la realitat. Mentre els homes viuen més i més anys, les mosquen viuen cada vegada menys. Els mateixos avanços tecnològics que allarguen la vida als humans, al moscam li amarguen i li escurcen. No només s´ha d´afrontar el tradicional matamosques i el seu espetec contra les parets, contra el qual la lluita és més o menys igualada ja que combaten les velocitats dels reflexes d´ambdós, si no també a una sèrie cada vegada més numerosa d´insecticides d´origen químic. El fru-fru de l´aerosol al sortir del tub es converteix en una mort gairebé silenciosa que decanta la balança de la vida i la mort cap a la banda dels humans. La Maria Antònia no volia portar fills a un món així. No volia tornar a sentir el dolorós tritllejar de les campanes, aquesta vegada a causa de la mort del seu fill.
Avui la Ma. Antònia ja és gran. És una àvia a qui li grinyolen les ales a causa de l´artrosi i és per això que ja no vola gairebé mai i passa els seus últims dies prenent el sol entre les fulles d´alguna Maria Lluïsa o algun romaní, que són les seves plantes preferides. Només s´enlaire quan és estrictament necessari, com ara aixoplugar-se d´algun xàfec o posar-se a recer del fred nocturn, que ja comença a apretar. Aleshores, amb una bona colla de bufecs de dolor, empren el vol i les seves ales tornen a brunzir.
La Ma. Antònia a tingut una vida amarga, plena de tristesa i esquitxada només per breus moments de felicitat. Sempre li ha tocat patir el dolor. Poques vegades a viscut la felicitat i ha pogut gaudir de la inconsciència que genera, de l´extranya barreja d´indiferència i respecte envers el futur que provoca. Pensa per ella mateixa si és que algú l´ha condemnada a una vida solitària, sense espòs, sense fills i a patir en silenci la mort de la majoria dels seus amics. Li ben sembla que si. Un ruflet d´aire se li escapa pel nas. És una mescla d´odi, incomprensió, ira. Amb tot allò que ella ha aconseguit pels altres, el destí o qui sigui l´ha pres de cap d´esquila i s´hi ha ben enganxat per putejar-la fins a l´extrem més pervers. Està certament ressentida envers la vida. Per què li ha hagut de tocar a ella amb la de malparits que volen pel món? Un sentiment egoïsta li ronda pel cap també. No tinc dret a una vida normal? Mereixia viure molt més l´amor d´en Marcel. Tant de bo s´hagués mort algú altre!! Per què? Per què? Pensa per ella mateixa a un pas de la desesperació i plena de ràbia.
Però ara ja és tard. Sap que les faves són comptades i viu el temps de descompte. No té temps per gaire cosa més excepte recordar. La impotència li provoca que quatre llàgrimes li ragin dels seus preciosos ulls, uns ulls que les han vistes de tots colors. Només li queda acceptar amb dignitat allò que li ha tocat viure. Ja us dic jo que aquest món és ben injust algunes vegades. Encara que no ho volguem reconèixer, la majoria de nosaltres pensem que hi ha cabrons que mereixen més la mort que altres que es moren i són persones excel·lents o que simplement a la vida no han fet res de dolent. Sembla que pensar això ens allunya de la humanitat, que ens fa més bèsties i potser si que és cert. Potser són pensaments primitius, que s´allunyen del que hauria de ser una consciència humana plenament desenvolupada. A la Maria Antònia li passa també. Potser això l´acosta a nosaltres i ens la fa més propera, més humana.
Mentre intenta recordar els fugissers moments de felicitat viscuts, un tro retruny llunyanament i grans núvols de tempesta s´acosten per la sotalada de can Valls. Ja arriba la tardor i els dies freds. Ja s´acaba la vida. La Ma. Antònia s´amaga sota una fulla del seu gerani preferit, aquell sota l´ombra del qual es va fer la darrera carícia amb el seu estimat Marcel. Ja cauen les primeres gotes de pluja, que s´escolen a través de les tiges com s´escola també la vida de la Maria Antònia. Tanca els seus preciosos però cansats ulls múltiples. Potser per sempre.