Tot just el principi

Et vaig conèixer un mes de maig en territori berguedà,

al teu territori però, tot semblava neutral. Entre alcohol i fum tot va ser molt ràpid. L'endemà gairebé no associava cares amb noms; feia temps que sentia parlar de tu, i de tots vosaltres, suposo que per això tot va ser tan confús i, a la vegada, tan fàcil. Un cop al tren que em duria de retorn a la costa, intentava reconstruir la nit de concert, festa i borratxera. Poc a poc, les cares i els noms s'associaven, com per art de màgia. Hi havia hagut quelcom que m'havia incomodat positivament, que em creava un no-sé-què, alguna cosa que encara no sabia què era.
El no-sé-què no se n'anava. Poc a poc va anar prenent forma. Jo ho defugia. Ens vam tornar a trobar en converses de messenger, m'hi sentia a gust. Era diferent. No hi havia alcohol pel mig, sí una pantalla d'ordinador que, segons com t'ho miris, fa el mateix efecte que unes quantes copes de més; et permet mostrar-te tal com ets i, alhora, amagar-te, mantenir la intriga que ho fa especial. Cada nit, me n'anava a dormir amb un somriure, tot i que em feia creure a mi mateixa que no eres tu qui me'l provocava. El dia que no eres a l'altre cantó de la pantalla, et trobava a faltar. M'agradava, trobar-te a faltar. Esperava l'endemà amb ganes: "a veure què, demà", em preguntava jo. Malgrat tot, fèiem la nostra vida com l'havíem feta fins abans d'aquella nit d'últims tirabols i de nenes de Nicaragua.
El no-sé-què em seguia acompanyant, les converses continuaven. Una nit d'estiu vam decidir canviar la pantalla d'ordinador per l'alcohol. Emoció i nervis es barrejaven. Era el moment de retrobar-nos, cara a cara; què n'esperava? Què n'esperàvem? Ens vam deixar endur. Converses i més converses inconnexes que s'entrellaçaven. Ni un silenci. Rialles. Mirades. Ganes de descobrir i de deixar-nos descobrir. Sí, potser l'alcohol ens va donar un lleuger cop de mà, i què! Una altra nit ràpida, confusa i difícil de reordenar. En definitiva, surrealista.
A partir d' aquí, la resta de la història ja la coneixes. Te la podria explicar com si fos un conte per a nens, o una novel·la eròtica, o una pel·lícula de ficció. Mai no serà igual que la teva, d'història. I potser millor que cadascú en guardi el seu record. Al cap i a la fi les estones viscudes només són això: reflexos del passat.
I ara, bé... ara, les estones que ens queden per viure, algun dia, també es convertiran en reflexos del passat. Tot i que les viurem intensament i, les gaudirem com si duressin per sempre. Però, tot això ja forma part d'una altra nit de festa, d'una altra cançó, de moltes altres converses, de molts més instants, en fi, d'un altre mail.