Les petites coses

Es deixa caure sobre el llit, lentament; fins i tot això li fa mandra. Tanca els ulls. Observa el pas del temps. Repassa la seva vida, instant rere instant. Ni s'immuta. Les imatges se succeeixen, ella no sent res: el que hi veu no li fa ni fred ni calor. La seva vida li produeix indiferència i, això, l'entristeix. Una tristesa grisa, profunda i penetrant. Sacseja el cap una vegada i una altra, fins que el moviment desesperat esborra les imatges projectades que s'han instal·lat sense moure's, perpètues, dins el seu cap.

Aparentment, era una noia feliç. Al seu voltant, ningú no s'havia qüestionat mai la seva felicitat, la gent era incapaç de veure-hi més enllà del somriure que esbossaven els seus llavis. Potser ni ella mateixa. Sí. Ella sovint se sentia desemparada, rebutjada, estranya en un món que li havien imposat, que no li pertocava. Viure li havia costat, des de sempre. Un sentiment sense forma. No ho sabia explicar però, se sentia lluny, massa lluny per refer el camí. Els de casa seva, tan correctes i inflexibles, èpoques passades que no tornarien, antics amics, nous amics... molta gent, massa, per tanta soledat. Els que necessitava al seu costat, ja no hi eren. Abandonada pels records. Feia esforços, intentava dibuixar-se un futur. Enfonsava els ulls clucs contra el coixí, els premia amb força, molt fort. Només llumetes blanques desesperançades. Plorava i cridava. Era massa jove. Massa desconsol per tanta joventut. Ho intentava, una i mil vegades. Però, no. No, no i no... xisclava. Exhausta, farta, de tot, de tothom, d'ella mateixa. Necessitava trobar una sortida.

Aquell món en què li havia tocat sobreviure -perquè era així com s'hi sentia: una supervivent del seu temps, un nàufrag a la deriva- i, el seu veritable món interior eren una paradoxa, una contradicció constant, tan real que podia tocar-la amb la punta dels seus dits mig morts, cansats de viure. Ella ho sabia. Per això, quan pressentia i patia aquella lluita incansable entre els dos mons agitava el cap una, dues, tres, infinites vegades. Només així s'esfumaven els dobles pensaments. Era aleshores quan el somrís del seu rostre es tornava encara més acusat, més ample, irradiava més felicitat que mai; transmetia un benestar càlid i serè, malgrat que només ella fos conscient d'aquella falsa aparença.

"Em tallaré els cabells i canviaré de vida" es repetia en el seu interior, buit i estèril. Per fi alguna cosa se li removia per dins.

Cansada, sense forces. Sempre lluitant, sempre essent dues persones. Des del llit estant, ja no suportava la idea de resignar-se a viure, no volia sentir-se aliena a la seva pròpia vida, no volia ser-ne una simple espectadora. Per una vegada, volia, havia de creure en ella mateixa. Abandonaria els fantasmes en un racó, per sempre. Amb els ulls tancats i amb unes ganes de viure que fins aleshores mai no havia experimentat, sense saber el com ni el perquè, sabia que no es tractava d'un gran canvi; tan sols un tallat de cabell. No deixaria de ser ella mateixa, essent una altra persona. Ara sí, un somriure ample i encisador. Somriu cap al món que li ha tocat viure, el seu, el del seu entorn.