Empremtes i contorns

Sola, enmig de la cridòria d'aquest món boig que no s'atura, lluito per allunyar-me de la pressa; que el so despreocupat de les ones s'apoderi de mi. Busco un refugi, un racó per trobar-me. Necessito deixar-me anar, alliberar les paraules que m'habiten, tancades en la foscor dels viaranys del meu cervell.
M'enlluerno. Raigs de sol topen amb el blau més pur. Un mirall de mil cristalls turqueses s'alça imponent, s'ofereix com un regal. Un dia, de més, per no deixar-ne perdre ni un sol gra d'arena.
Trepitjo. Sense adonar-me'n els peus es dibuixen a la sorra. Cinc segons més tard, desapareixen. És l'empremta inescrutable del pas del temps. Sento el present damunt la pell, el vent de l'illa m'acaricia suaument, sense aturador, l'olor de la mar em transporta fins als dies de jocs infantils que ja no tornaran. Recordo el passat i visc l'avui.
Torno d'un viatge a través del meu temps. Potser em calen només uns minuts, o potser més estona per desfer-me de l'estat de nostàlgia que s'ha instal·lat dins meu. Un cop ha desaparegut aquesta sensació, observo. Deixo que els ulls s'impregnin del blau del cel, que en retinguin la intensitat, n'aprenc de memòria tots els tons. Ressegueixo ara un núvol amb la mà, ara un altre amb la mirada, després en toco un, és cotó fluix! Vull tastar-ne un, un amb gust de llimona i textura flonja! Continuo com hipnotitzada, captivada per aquest paisatge feréstec que m'apareix davant dels ulls sense que jo pugui evitar-ho. Les roques, immòbils i desgastades, em recorden que el temps és efímer; l'ara i aquí ja s'han convertit en moment passat amb regust estrany de record entranyable.

Xàldiga
23/8/07