Tot és mentida

Un relat de: jacobè

Contactes sense tacte.
Somriures irrisoris.
Rialles congelades.
Estats que són mentida.
Petons sense saliva.
Regals en una tecla.

Davant de la pantalla,
tan plena de contactes
i alegres cares grogues,
estic gelada.

On és la humitat dels teus llavis?
On és l'escalfor del teu alè?
On són els teus ulls?
No em mires. No et veig.
No hi ets.

Tot és mentida.

Al vespre,
apago aquest sistema que ens domina.
Amb sort, ho comunico amb alguna icona groga
a un altre solitari esgrogueït.
Em prometo que demà serà un altre dia.
Me'l proposo a l'aire lliure
i més carnal.

Comentaris

  • Món irreal[Ofensiu]
    lorien | 17-02-2006 | Valoració: 10

    Llegeixo aquest relat i és tal i com em sento... em llevo engego la pantalla... l'ordinador no para mai... de seguida clico l'icono del messenger.... hi entra sense problemes, un dia més... estic salvada!! tafaneijo si hi ha algun "amic" matiner, però no, altra vegada la més immensa soledat.... miro els mails, 4 tonteries... en fi, res de nou, em vesteixo i esmorzo, el ritual de cada matí... si estic per casa pel matí de tant en tant torno a provar-ho... preferim la soledat informàtica a la soledat real... necessitem omplir el nostre buit amb parules teclejades des de l'altra punta de món perquè no som capaços de baixar al carrer i llençar-nos de cap a la vida moderna...
    som esclaus de les noves tecnologies... en un món on tenim més del que dessitgem i no ho valorem...

    petons

  • T'ha tocat la sort (9/16)[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 31-12-2005

    Tens raó. Tot és mentida en aquest món digital de zeros i uns. Potser tu també. Potser m'he passat tot el dia comentant relats confegits per un ordinador amb intel·ligència artificial que sap elegir a l'atzar paraules soltes que juntes tenen més o menys sentit.

    No.

    Els ordinadors no saben transmetre sentiments. Tu ets una persona de carn i ossos i jo, encara que no m'hagis vist mai, encara que no ens coneguem de res, encara que no puguis mirar-me els ulls, jo també.

    Tens raó. El món s'està fent cada vegada més fred i amb ell les relacions humanes però... Però també té coses bones perquè, sense l'invent de la xarxa cibernàutica, jo no hauria arribat mai a descobrir els teus relats i els sentiments que evoquen les paraules que elegeixes "atzarosament" a través de lletres de plàstic.

    EmmaThessaM

  • mmmmmmmm[Ofensiu]
    filladelvent | 23-09-2005

    Corregeixo:

    Em prometo que demà serà un altre dia.
    Me'l proposo a l'aire lliure
    i més carnal.


    Ara molt millor...

    Et continuaré llegint.

    -Filladelvent-

  • Perfecte![Ofensiu]
    filladelvent | 23-09-2005

    Fa estona que et llegeixo.
    Crec que aconsegueixes humanitzar situacions i pensamenents que a voltes se'ls rebutja. No sé si m'explico...
    Com en el teu poema "No et vull tot". Allò és humà! Això són uns sentiments que tots vivim, potser cruels o egoïstes, però això encara els fa més humans. I així és com se'ls veu: egoïstes i cruels; jo els vec purs, honestos i reals.

    Aquest poema descriu molt bé una situació que molts hem viscut, i que no podrà mai subsituir la mirada... les cares esgrogueïdes són mortes i inexpressives...

    Demà derà un altre dia

    Repeteixo: perfecte!


    Salutacions,

    -Filladelvent-

  • Penso[Ofensiu]
    brumari | 03-09-2005

    que el secret està en posar tota aquesta tècnica al nostre servei, però mai nosaltres al servei de la tècnica.

    M'ha agradat la reflexió de brideshead sobre els "antics" àlbums de fotos. Tots els romàntics hem de lamentar la seva desaparició. Espero que no passi el mateix amb els llibres, que mai la pantalla pretengui substituir el sensual contacte d'un llibre entre les mans.

    Has meditat un tema de rabiosa actualitat i ho has fet amb una bella cadència poètica.

    Petons.

  • Una bona pensada...[Ofensiu]
    brideshead | 01-09-2005

    És, efectivament, així com ens relacionem, i cada cop més. Somriures gèlids i hipòcrites, fets de tres caràcters al teclat pretesos regals prement només una trista i freda tecla...

    Ahir, precisament, ho comentava amb un amic: on han anat a parar els àlbums de fotos tan entranyables? ara tothom retrata amb càmera digital. És fàcil veure les fotografies a l'ordinador, però.... i la meva estimada còpia en paper, que em serveixi de record?

    M'ha agradat aquesta reflexió. A més, l'has escrita molt bé, l'has feta molt poètica, tot i ser un tema que, aparentment, podria semblar poc important, o poc interessant.

    Jo també esperò que el demà estigui ple de més aire i més tacte...

    Bon poema, Cançó!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: