Tot això cansa ja.

Em sento enganyada, ferida, amb l’autoestima per terra, em sento com una merda. Em sento com si fos la merda més grossa de l’univers, la qual trepitgen i trepitgen milers de vegades.
No ho puc entendre. El mal que sento es un verí que s'estén per la meva ment.
No puc entendre com una persona pot canviar la imatge que t’ofereix o la imatge que tu t'has creat, d’un mes per un altre. No entenc com una persona pot dir-te la cosa que més mal et farà i tot seguit riure-se’n a la teva cara,com si fos una broma. No entenc com es que la persona que fa mesos et feia riure, i t’alegrava el dia només parlant-te ara s’ha convertit en una persona que sembla que busqui el teu taló d’Aquil·les per enfonsar-te en la misèria.
No entenc les meves il·lusions, les meves esperances,els meus sentiments cap a la mentida més gran que he creat: la persona que ara és un paràsit que cada dia fa més fàstic. La persona la qual sap com fer-me mal i me’l fa. La persona que se’n riu mirant les meves ninetes inexpressives apagades pel dolor. No entenc com encara puc portar aquesta màscara pintada amb un somriure,aquesta màscara de fortalesa, quan per dins el cor s’estreny de ràbia.
No entenc tot això. No entenc quina es la causa d'aquest fàstic.Es que tinc la cara dels teus malsons?Tinc la cara marcada amb una creu roja que significa que sóc una persona que es pot trepitjar?¿Sóc el teu sac de boxa,al qual pots pegar i descarregar la ràbia que li tens al món?No puc més. No mereixo tot aquest dolor. No mereixo sentir ràbia. No mereixo sentir compassió.