Toca`m grassoneta!

Al país de la Txitxal·loa el volum de les mamelles de les dones era tan prominent que en les escomeses i en les càrregues entre les diverses faccions, les dones sempre marxaven a l`avantguarda del front, encapçalant la primera línia de combat. En els casos en els quals, al bell mig la lluita, la mala fortuna o el destí malastruc et deparés ésser la víctima d`una esfereïdora “mamellotada” (circumstància realment paorosa), la brutalitat i contundència de l`esmentat impacte era tan considerable que queies irremeiablement estabornit al terra i amb gaires, per no dir nul·les, esperances de recuperar l`alè i els sentits vitals. Com una condemna a mort.

Quan es van retirar les tropes, Peredescudel·la, el nostre personatge, romania al terra entre els morts. Els seus companys d`escamot li havien deixat allà, al camp de la batalla, pensant que, indefectiblement, ell també era una baixa més en els seus rengles. Havien vist com queia abatut com a conseqüència de rebre una de les al·ludides i temibles “mamellotades”.

Van transcórrer set dies amb les seves consegüents nits i Peredescudel·la encara era allà, entre les podridures dels membres dels cossos i els cadàvers, entre la ferralla abandonada i les deixalles que assenyalaven l`emplaçament; marcant l`empremta i el rastre del pas de la ràtzia, del pas de l`esbatussa.

Però, de sobte, per a sorpresa de ningú, Peredescudel·la, va obrir un ull i va despertar.

Peredescudel·la es va alçar, va deixar enrere aquell escenari tan sinistre, i anant amb molta cura de no ensopegar amb els cadàvers i les altres desferres de l`esbatussa va endinsar-se en el bosc. Va ajupir-se per agafar un bolet del terra i se`l va empassar. Va ser llavors quan Peredescudel·la va exclamar per primer cop: ¡Toca`m grassoneta, perquè demà començo el règim!

Des de llavors el seu atordit caminar es va distingir perquè a cada set passos que feia, Peredescudel·la comptava dins de la seva ment fins a tres, abans d`obrir la boca per demanar testarut: ¡Toca`m grassoneta, perquè demà començo el règim! Així caminava i caminava Peredescudel·la, endinsant-se cada cop més en el bosc. Fent totes les marrades i giragonses que més li abellien, sense oblidar-se mai, a cada set passos que feia, de comptar dins de la seva ment fins a tres per a tornar a suplicar: ¡Toca`m grassoneta, perquè demà començo el règim!

La Tortuga li va preguntar: “¿Quina hora és, Peredescudel·la?” Peredescudel·la li va contestar: “No tinc rellotge, no sé quina hora és.” “Jo tampoc tinc rellotge, jo tinc la meva closca” (va rondinar la Tortuga) Just després la Tortuga va sentenciar: “són dos quarts d`una.” Peredescudel·la sorprès li va preguntar: “¿Per què em preguntes quina hora és si ja la saps?” La Tortuga alhora sorpresa li va dir: “¿I tu, Peredescudel·la, per què a cada set passos que camines comptes fins a tres i dius allò de: ¡Toca`m grassoneta, perquè demà començo el règim!” Peredescudel·la va tombar cap a la dreta i va seguir el seu camí.

En arribar al Parc de la Bellesa, Peredescudel·la es va trobar amb les tres amigues: La Parladora que ja havia arribat a vella de tan parlar, La Pedra Esvelta i La Font de les aigües que s`escolen. Peredescudel·la va pensar que el Jardí de la Bellesa era un bon lloc per a descansar. Peredescudel·la va veure com un ocell passava volant.

Va ser Peredescudel·la el qui va encetar la conversa amb les tres amigues :

-¡Toca`m grassoneta, perquè demà començo el règim!

-Té raó (va dir La Parladora, pensarosa)

-¡Sí, té raó! (van assentir la Pedra Esvelta i La Font de les aigües que s`escolen)

La Parladora es va acaronar amb la mà el lòbul de l`orella i va començar a enraonar: “Jo quan era jove cada nou passos que feia m`aturava, comptava dins del meu cap fins a sis i em deia: Vull ser la més bella.” La Pedra Esvelta a vegades tenia raons amb La Font de les aigües que s`escolen perquè La Font la regava mullant-la, i la deixava plena de regalims. La Pedra Esvelta va intervenir: “Un dia vaig caure a plom damunt un gerro de porcellana, esclafant-lo i fent-lo miques; vaig plorar molt.” La Font de les aigües que s`escolen va somriure... Peredescudel·la va alçar el cap: “De debò, en sou ben gracioses, totes tres, però escolteu el que us dic: ¡Toca`m grassoneta, perquè demà començo el règim!”

-Té raó (va dir la Parladora, pensarosa)

-¡Sí, té raó! (van assentir la Pedra Esvelta i La Font de les aigües que s`escolen)

L`Arbre es qüestionava cap a quina direcció hi trobava més plaer envellint: arrelant-se cap al centre de la terra o cap al cel, els núvols i les estrelles; amb les seves branques i fulles. Va ocórrer que Peredescudel·la va ensopegar caminat, i va caure al terra. Un gos que vagarejava pel bosc es va apropar, i li va dir a Peredescudel·la a cau d`orella: “Els gossos gairebé no ensopeguem mai, tenim quatre potes, caminem millor.” “¿Vols un plat de cigrons?” Peredescudel·la havia anat a raure dessota de l`arbre, on jeien espargits al terra els seus fruits. Peredescudel·la es va dormir i va arribar la Pluja...

Els cargols de muntanya es van congregar cerclant Peredescudel·la formant un petit consell. El cargol encarregat de obrir la sessió va extreure un petit llibre articulat per 361 fulls impermeables a l`aigua i va començar la seva locució: “Article primer: quan arriba la pluja i aquest és el cas, som nosaltres els cargols de la muntanya, capacitats per la nostra closca recargolada, endurida i revellida pel discurs circular dels dies i dels anys remots, els que tenim el dret i el do de la paraula, i a més a més, els que més ens mullem.” A continuació el cargol va remenar uns quants fulls fins arribar a l`article trenta-setè. “En el cas que ja arribada la nit en un dia de pluja, qualsevol objecte o pertinença, ésser natural, animalot o humanot, estri o estrella de mar, qualsevulla despulla de qui-sap-lo el propietari i de quan fa lo temps que roman, passarà a ésser-hi propietat i domini dels cargols recargolats.”

Les tres amigues, La Parladora, La Pedra Esvelta i La Font de les aigües que s`escolen vagarejàvem soles xerrant:

-Sempre em sobten les formes i dibuixos capriciosos que trobo a la sorra i en el fang. Qui fora bon mestre, instruït en el saber de jutjar si son els raonables i encertats (va dir La Parladora).

-Tu sempre amb la teva vèrbola (li va recriminar La Font de les aigües que s`escolen).

-Apa, calleu; jo sóc La Pedra Esvelta, i pesada. Faig 169 quilos de pes, però el vent i les pluges m`han cisellat i voltejat amb el córrer del temps, de tal forma, que em sento lleugera i la més gràcil de totes tres...

-Jo sóc la qui dono l`aigua, fent les dreceres i els solcs, humitejant les fulles dels arbres, gotejant i regalimant des de els caires de les branques... sóc jo la que marca, el ritme i la pauta... jo soc La Font de les aigües que s`escolen. Saberuda i esmunyedissa, mai no podreu empunyar-me... fent un manyoc a la vostra mà...

- ¡Calla, vanitosa! (li va retreure La Pedra Esvelta).

Quan va despertar Peredescudel·la es va trobar sol davant de dues cérvoles. Com si es trobés davant d`un quadre, la contemplació del qual l`incomodés, Peredescudel·la es va refregar els ulls, i va parar l`orella. Les dues cérvoles harmonioses parlaven entre elles:

-Vaig parlar amb la comandant i cap de les dones. Tenim el salconduit, però això sí, ens hem d`afanyar; hem d`arribar abans que no vespregi i arribi la fosca nit. Si no, ja hauran marxat. La comandant em va recalcar molt aquestes paraules:

-Tres són els nostres principals objectius:

Primer. Abatre i destrossar l`enemic.

Segon. Aconseguir vitualles, fonamentalment i en primer lloc, la cobejada llet de cabra.

Tercer. Alletar els nostres infants.

Nosaltres marxem a la capçalera dels rengles, són les nostres pitreres l`escut i defensa del nostre poble.

Una de les cérvoles es va dirigir a Peredescudel·la:

-Estem buscant un home que ens han dit que volta una mica confós pel bosc. Peredescudel·la és el seu nom.

-Jo sóc Peredescudel·la.

-Tenim un missatge per a tu: quan marquis els passos del teu caminar rumia i deixa una petjada quan arribis al pas que fa set, llavors pren consciència, recorda de les memòries dels teus avantpassats. El que veneraven: les estrelles i les altres formes celestes s`afuen i s`esmolen, semblant insectes esperitats, podent arribar a fer nosa i molt enuig, just en el nas de l`home més poderós...