Tinc un somni

Tornava caminant pels carrers del meu poble, aquells carrers antics, que em recorden vells temps... antigues èpoques... estones passades al voltant de gent que ja no sé ni on para... Eren ja les 8 del vespre, i tornava de la Masia, després d'una tarda d'esplai. Anava escoltant el cd de Jarabe de Palo que aquests dies m'ha tornat a "enganxar".

Quan camino pels carrers del meu poble, solitaris, en silenci, i amb la clara llum de les faroles il·luminant la foscor, em sento estranya, m'agrada. Vaig caminant amb la música sonant de fons, escoltant les seves lletres; mirant la solitud del meu voltant, la tranquil·litat que es respira. No sé si sabria viure en una ciutat on trobar un carrer tranquil és una missió impossible. Anava amb pas lleuger, mirant sovint cap als turons (no se'n poden dir muntanyes) on el bosc, més reduït que anteriorment, s'omplia d'una foscor relaxant, màgica. Les múltiples llumetes de les cases que ocupen part d'aquests antics boscos, em fan pensar. Les miro, i com si fossin petits estels, em transporten en busca de somnis. Em sento molt bé, quan de nit, caminant pels silenciosos carrers que sols la meva música acompanya, miro al meu voltant i observo aquest paisatge que durant tants anys he vist, i que de nit sempre em sorprèn. No és que sigui un paisatge digne de veure... la veritat, és com qualsevol altre poble, masificat per l'explotació urbanística... però que de nit, la seva imatge canvia; o almenys jo la veig diferent.
De nit, respiro màgia, un munt de sentiments em recorren el cos i molts pensaments em ronden pel cap. Somio. Tinc desigs. M'agrada.

Avui, tornant, he sentit un altre cop aquesta sensació... com cada cop... sempre m'acompanya... He tingut ànsies d'abandonar aquesta vida plena de rutina, d'obligacions i preocupacions, que no ens deixen gaudir dels detalls i de les petites coses que fan la vida bonica. He desitjat agafar les quatre coses bàsiques, i endinsar-me en un viatge a través de nous móns. Com si fos un rodamón, viatjant a través de boscos i muntanyes, sense un destí determinat. Seguint el rumb del vent, guiant-me pels vols dels ocells. Sense un objectiu a aconseguir, simplement vivint. Gaudint de l'entorn, descobrint l'olor dels arbres, trepitjant la terra humida, respirant l'aire fresc... He tingut ganes d'emprendre un viatge. Un viatge sense un objectiu, sense un horari o calendari on hi digués el que fer cada dia... Vivint cada instant plenament, intensament. Sense preocupacions rondant-me pel cap. Amb la ment lliure. Pensant només en l'olor dels pètals de les flors. Sentint cada moviment dels arbres. Respirant la bellesa del voltant. Observant el paisatge. Tranquil·la.

La Lluna també era allà, elevada en mig d'un cel intens sense estrelles. Mentre caminava, l'observava, ella allà dibuixant somnis de llum. A vegades m'aturo i me la miro. La contemplo, observo la foscor del cel... fa temps que no veig un cel estrellat dels d'abans.

Avui, tornant, de nit, movent-me pels carrers del meu poble, amb un silenci trencat tant sols pel so de la música, he tingut un somni. Un somni que sé que no pot ser real. Un somni que després se n'ha anat, amb la certesa de no fer-se realitat.
Era un somni senzill, un somni de llibertat. Era tant senzill, que no pot ser veritat.

M'agrada caminar de nit, per carrers solitaris, amb tranquil·litat i amb la ment lliure.
M'agrada sentir el silenci. M'agrada somiar. M'agrada anar a la muntanya i veure que al meu voltant només s'hi respira bellesa. M'agrada ser lliure, lliure de preocupacions, lliure de calendaris i horaris. M'agrada viure i sentir-me viva.



"Fuí a los bosques
porque quería vivir a conciencia.
Quería vivir a fondo
Y extraer todo el meollo a la vida.
Olvidar todo lo que no fuera la vida
para no descubrir en el momento de la muerte,
que no había vivido"

(El Club de los Poetas muertos).