The end

El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.
Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...
Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.
Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!