T'estimo

T'estimo i no hi puc fer res.

Sé que estàs lluny de mi, del meu cor, que has refet la teva vida, que ets feliç, que no m' enyores, que ja no és moment, però sóc així i ho sento així, i no hi puc fer res.

T'estimo, per com ets, per qui ets, per com parles, penses, raones, discuteixes, t'enfades, t'amoïnes, t'angoixes, per com rius i plores, pels teus somnis, per les teves il·lusions, per com vaig sentir que m'estimaves.

T'estimo, aquí, en la distància, sense dir res, sense fer res, tan sols jo i el meu cor que et plora.

I escric, perquè si, sense temor, sense vergonya. No tinc res que amagar, res que negar, res que fingir. No podria, perquè l'amor és així, explota de sobte, t'envaeix i et fa petita, i jo vull sortir, cridar, dir-li a tothom que si, que és veritat, que et porto dins, i no hi puc fer res.

T'estimo, i no vull despertar cap sentiment en tu, ni bo, ni dolent, ni res que pogués ferir-te. Únicament t'estimo, i com a tal, et vull veure feliç allà on siguis i amb qui estiguis, perquè l'amor és així, malgrat per dins tot em bull, i em fa mal, i sospiro dia i nit amb els teus ulls, i els teus llavis acariciant-me la boca. Però el teu cos està lluny, i el teu cap encara més, i en canvi jo, aquí, puc sentir el teu batec.

T'estimo, així, com ets tu, tal qual, distant, serio, pensatiu, poc obert, potser no massa efectuós, però fantàstic als meus ulls.

T'estimo, sense raó ni lògica. Ningú ho entén, tampoc no els hi dic, pensarien que he embogit, i potser si, qui sap, no m'importa, que més dóna. No puc pas arrencar-me l'ànima.

T'estimo, i per més que ho intento, i m'ho proposo, i em desperto cada dia dient prou, que s'ha acabat, que ja no hi ets, que no tornaràs mai més a abraçar-me, cap al vespre, quan es fa fosc, torno a veure la teva mirada i em captiva, i m'encisa, i em despulla una rialla, i és així, i no hi puc fer res.

I és que t'estimo perquè ets tu, perquè has format part de mi, perquè m'has donat un món, perquè ets el millor que m'ha passat a la vida.