Crec que m'he enamorat.

Crec que m'he enamorat.

Ostres tu, quina por i quina vergonya tornar a pronunciar aquestes paraules.

No comptava ni tan sols en tonar a pensar-les, no després que se'm tranqués el cor en mil bocins.

No m'imaginava pas que encara em quedessin ganes, o forces. No hagués dit mai que de sobte, quan tot semblava estable, la meva vida, el meu cap, vingués una altre vegada aquest enrenou que tot ho capgira, i amb quina força s'ha presentat renoi! Estic sorpresa.

Porto uns quants mesos dalt d' una barca, ara cap al nord, ara cap al sud, d'un cantó a l'altre, lluitant diàriament contra aquesta tempesta de sentiments que em colpeja i em mareja.

Prou de negar-me a mi mateixa el que no puc ni tan sols amagar als altres!

Que no home no, que no pot ser sa això de viure en una mentida. Que si tinc ganes de pensar-te doncs et pensaré. I si tinc ganes de somiar-te doncs et somiaré. I et faré mil petons a la nit, dins el meu cap, i perquè no, també de dia, tot prenent un talladet al bar de sota casa.

I s'ha acabat home! Que si em fas ruboritzar quan et penso, doncs benvingut el color vermell que em tenyeix les galtes! I si em fas somriure imaginant que m'abraces, doncs endavant aquest ball solitari al ritme del cor!

Que l'amor és així oi?... no ho recordava... que beneita he estat al pensar que m'havia immunitzat contra el sentiment més bonic del món.

I si no es correspost (ostres tu, quina mala pata però, aquesta vegada em sembla que tampoc), doncs m'hauré d'aguantar, això sí, mentre et regalo paraules dolces que llenço a l'aire de bon matí.

I és que m'agrades, i molt....