Una carícia a l'ànima

Un relat de: msh0044

Penso estirada al llit,
intentant visualitzar cada racó del teu cos,
i no me'n surto.

M'escarrasso en memorar les teves carícies
a la meva pell blanca,
i no ho aconsegueixo.

M'esforço en recordar cada paraula
que vares xiuxiuejar-me entre petó i petó,
i no puc.

I em neguiteja imaginar que el teu record s'esmicola amb el pas del temps.

Però a qui vull enganyar ...

no visualitzo el teu cos,
perquè simplement no el vaig veure.
Els meus ulls et varen mirar, d'esquitllada mentre et vesties,
però no et vaig veure.

No puc memorar les teves carícies,
perquè simplement no les vaig percebre.
La meva pell es va fremir en cada petó que vas regalar-me,
però no et vaig percebre.

No puc recordar les teves paraules,
perquè simplement no les vaig sentir.
Les meves orelles t'escoltaren,
mentre em resseguies amb els dits l'esquena,
però no et vaig sentir.

Aquella nit tendra d'abril vaig abandonar, abraçada a tu, la pell, els ossos, els ulls, les mans, els malucs, els pits...

i vaig conservar els llavis, ben apropet als teus, per xuclar amb cada petó un trosset de la teva ànima. Gràcies per acariciar-me la meva.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: