T'estimo com estimen els adolescents (I)

Un relat de: Guillemrdasquens
No sabem on anirem a parar. A aquestes alçades de la peli, la Juliana ja està
acostumada a fer el que li rota. Ha aconseguit fa poc en David: un noi alt, moreno, de
nas xato i amb unes abdominals marcades d’aquelles rollo la peli de Troia. En David i la
Juliana es van conèixer al polígon d’un poble veí al seu. Estaven a una disco avorrits i
van decidir sortir a parlar fora; el seu odi cap al local els va unir més que res. Ja ho té
això, l’odi, que pot resultar molt conciliador; més enllà de bromes picarones i
comentaris àcids i depreciatius cap al target d’aquell “antru” (que es com es van referir
al local) no tenien massa coses en comú, tot i així es van besar amb molta llengua i
molta baba (més baba que passió) i molta hormona disparada. Molt de toto i molt de
tota, vaja.
La Juliana és extremadament fan dels Manel; té tatuades les cadiretes del seu primer
àlbum: Els millors professors europeus i, també, l’absis romànic d’una catedral,
literalment, a la cuixa dreta. Li fa força goig. Com que amb prou feines té ingressos, ja
que treballa els caps de setmana a un bar del seu poble, els tatus estan fets a
handpoke, però no llueixen pas malament. Va viure l’auge de l’independentisme amb
els nervis i la il·lusió d’una adolescent de tretze anys. Somniava desperta amb Artur
Mas, que era una mica el seu crush quan aquest terme no havia sigut encara encunyat.
En David, però, no suporta aquests aires zenitals del catalanisme més arrelat; és català,
però ben bé podria ser gadità que no n’hi hauria cap de diferència. No acostuma a
consumir cultura de la terra, excepte els últims dos discs d’en Ferran Palau, que li
transporten un sentiment molt tòrrid de melangia i de llar de foc a menjador de masia
antiga. Prefereix Extremoduro, Platero y tu, Los Suaves, etc... Rock nacional, vaya. Sí.
S’enamoren poc a poc; no en tenen cap de pressa per viure, no en tenen cap de pressa
per adjuntar-se l’un a l’altre. Ells són, abans que res, joves apassionats i ja. Potser sí
que viuen una mica a les palpentes, però saben justificar-s’ho bé. Al cap i a la fi, la
joventut d’avui no té volta de fulla, és així: van fent esses com un borratxo que amb
prou feines s’aguanta les ganes de pixar.

La Juliana escriu poesia romàntica d’amagades. Quan surt de classe va al bar amb els
amics i potser al lavabo es passa una bona estona escrivint al mòbil fins que algú li
crida l’atenció des de fora. Creu que té talent, però no s’atreveix a compartir-lo
obertament amb ningú. No tant per vergonya (que també) sinó perquè creu que la
poesia és un afer privat suficientment important com perquè ningú més que ella en
sigui conscient: és una micona el seu secret íntim; una identitat amagada de la
corrupció d’un món superficial, veloç i immediat; un món que, de tan frenètic,
destrossa tot al seu pas. Val a dir que la Juliana no és pas una carca, l'inspiren coses
molt de l'actualitat. Últimament, sense anar mes lluny, escriu mentre de fons sona
l’últim àlbum de Bad Bunny; ara bé, la seva poesia sempre té una cadència i un ritme
mètric molt inspirat en autores de les avantguardes estètiques del segle passat; ja li
agrada que així sigui, és noia de contrastos. En David de tant en tant també fa alguns
gargots al seu quadern. Vers amunt, vers avall, passa les estones més feixugues de les
seves assignatures maleïdes, a saber i per ordre de maledicció: Castellà, biologia i
mates. Durant aquestes hores es distreu sovint llegint poesia al mòbil. Últimament li
interessen dos autors: Rilke i Fonollosa; l’un per Euphoria i l’altre per l’Albert Pla, i
escriu versos inspirats en els autors que llegeix. Res creatiu, tot un plagi asserenat;
plagi inofensiu que reprodueix per plaer com un músic xipi xepi que fa covers de
cançons mítiques de rock. Un cop a casa els recita per a ningú tancat a la seva
habitació mentre fuma marihuana rància d’un camell veí seu.
No es veuen gaire aquests dos; com a molt algun dissabte a la tarda perquè van de cul
durant la setmana i perquè els respectius pares són més estrictes que el cagar, però
està bé, així omplen més els buits amb la fantasia i la imaginació. Es recreen i a partir
d’aquí neix l’espurna de la calor de dos cossos que es busquen. Els dies propicis solen
anar a donar un tomb i s’agafen de la mà prudentment quan ja no fa falta que es
concentrin en la discreció; en que els vegin mirades indiscretes. Normalment sempre
és el mateix: arriben a l’arbre més distant del bosc, s’asseuen i es fan uns quants
petons. Primer lleugers i despès ja més ferotges. Es posa l’una a sobre de l’altra i es
refreguen amunt i avall fent petting. Ambdós són verges, però no tenen pressa alguna
per perdre la virginitat. No és tant aquesta cosa peculiar de voler-la perdre amb
aquella persona super especial i que sigui tot meravellós i santmartínic ( si se’m

permet l’expressió) No, simplement no necessiten fer-ho així amb la brutícia del
complexa fatal de l’adolescent promig; i mira, què voleu que us digui...està genial. Han
parlat alguna vegada del tema i la conversa sempre ha virat pel tòpic de que quan sigui
el moment, ja passarà. La veritat és que, fora de la bioquímica ximpleta i toca collons
característica de l’edat del pavo, la Juliana i en David són dues persones la mar de
tranquil·les i assolellades.
Ara, anem amb compte, certament sí que senten coses fortes l’un per l’altre. Estan
il·lusionats per veure’s i els nervis d’aquest fet poc solvent que suposen les primeres
experiències de la vida adulta els embriaga de dins cap a fora (no de fora cap a dins,
cosa que sol passar quan la vida ja es torna monòtona, previsible i, definitivament,
adulta)
I doncs es fan una gràcia in crescendo particular. La Montserrat, millor amiga de la
Juliana, i en Guillem, millor amic d’en David, els intenten aconsellar com bonament
poden. Cal revelar que aquests dos ja van perdre la virginitat fa temps, a tercer de la
ESO i ara, a segon de batxillerat, creuen que el fenomen de l’erotisme en l’amor no els
hi reserva cap misteri més (són tan joves i atractius com vitals, arrogants i ximples) La
Montserrat li diu a la Juliana a l’hora del pati mentre es lia la primera cigarreta de
Virginia del dia <Mira, nena, tu el que has de fer és aconseguir que els teus pares fotin
el camp de casa una nit i ja. El convides, mireu una peli mentre feu unes birres i
després qué todo fluya tú> La Juliana n’està reticent, però escolta atenta les paraules
de la seva amiga <Després l’agafes per banda i li fas uns quants petonets al coll i a
l’orella mentre li poses la ma a la cuixa, però cuidao no li toquis la polla fins que no
vegis que la cosa va en serio> La Juliana dubta un moment: si han arribat fins aquest
punt és que la cosa de per sí ja és prou seriosa, ¿o no? Li pregunta.

Comentaris

  • Relats sense texte[Ofensiu]

    Bondia,Guillem

    Hem detectat que en la segona part d'aquest relat no hi ha text escrit en l'espai del relat, com el veiem en blanc no sabem si ja ha de ser així, o per algun motiu no l'has escrit, o se t'ha esborrat.


    No cal que ens responguis, si està malament esperarem que ho arreglis, i si és així com ha de ser, en blanc i sense text, te'ls validarem aquest cap de setmana.

    Qualsevol dubte ens el pots plantejar o aclarir al nostre correu associacio.relataires@gmail.com
    en l'assumpte poses: Guillem relat pendent de validar

    Moltes gràcies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: