Conseqüències d'un fracàs escolar

Un relat de: Guillemrdasquens
Advertència:
Estimat lector, aconsellem que per gaudir i fer més immersiva l’experiència aquí relatada, imagini els dos protagonistes sota l’aspecte dels seus pares

Nit de divendres. 00:15 d ela matinada. Veiem una parella estirada al llit, unes mantes color lila els tapen fins el cap, que tenen descobert. Ambdós semblen dormir; sembla que, aparentment, estiguin sumits en una son de pedra, però, ràpidament, descobrim la veritat. Un del dos està totalment desvetllat.
-Dolors. Shht. Dolors, desperta-
-Ai, Ramón... ¿Què vols ara?- La Dolors observa el parpelleig roig del rellotge digital de la seva tauleta de nit -¡Però si son quarts de dotze!
-¿Dona, fotem un quiqui o què?
-Ramón, va, comporta’t que el nene està a l’habitació del costat. Sisplau, eh, sisplau...
-AI, Dolors, ¡i què mes dona! Va, fa mesos que no la suco...
-¡Oh! ¡Però seràs pòtol! ¿Tu de què vas?
-A veure, Dolors, ets la meva muller des de ja fa... el suficient com perquè mantinguem relacions sexuals amb freqüència, i la freqüència, aquí, brilla per la seva absència.
-David, sisplau, no em vinguis amb aquest discurset, eh, que ens coneixem...
-¿Com que ens coneixem? Sí, és clar que ens coneixem. Massa bé i tot diria jo, massa bé com per no detectar que tu m’amagues alguna cosa. Au va, ¡parla! ¿Què vols dir amb això?
-¿De debò que vols que parli?
-Sí, dona, sí. Ho vull
-¿N’estàs segur?
-Sí, Dolors, ¡sí que n’estic, collons!
-Molt bé, no em deixes cap més remei... Doncs que molt queixar-te del temps que fa que no follem, però bé que l’ultima vegada, si no recordo malament, vas fer-me quatre sacsejades mal contades i fora. O m’equivoco?
-¿Perdona? ¡Almenys jo m’hi esforço una mica i no em quedo ajaguda casi com petrificada sense fer res! A part que la meva passió potser sí que és fugaç, però almenys és passional. Perquè sembla que l’única cosa que ens condueixi a follar sigui el pur instint de reproducció. Ni un crit, ni tan sols una marranada. Qu no me la xupes, Doors, NO ME LA XUPES
¿Saps? Últimament miro molta pornografia y Ai, Dolors, si tu sabessis les coses que es fan entre ells i elles; les coses que, per desgràcia, ¡tu i jo no farem mai!
-Ah, així que amb aquestes vens, eh. Doncs si no t’agrada ja pots fotre el camp i buscar-te’n una d’altra mes jove i més guerra, nano! Què vols que faci si l’únic fluid que pot generar el meu cos al veure’t despullat és el vòmit, Ramón, ¡però tu t’has vist! Si ja estàs de tornada de tot. Bon sort amb el teu periple, crack. A més que tu precisament em diguis que no te la xupo... té tela
-¡Mira, s’ha acabat! Ja no puc més....
PAM PAM PAM La paret ressona amb estridència. Un dels quadres, el d’un bodegó pintat anys enrere per la Dolors en unes intensives classes estiuenques de pintura. La veu viril, ronca i atropellada d’un home ben baríton ressona entre les esquerdes del paper floral; sembla que siguin els mateixes petúnies qui vociferen el següent
-¡Papà, mamà, podeu baixar el volum, collons! ¡Que se us sent tot i estic aquí amb la Sarai! Així no hi ha qui pugui concentrar-se, hòstia... Ja us vaig dir que avui en fa trenta dos i seria una nit especial...¡Ho esteu esgarrant tot!
-¡Apa, mira, ja l’has fet grossa Ramón!
-¿Grossa jo? Ah, molt bé, així que perquè jo ho entengui... ¿aquest puto paràsit pot follar tant com vulgui a casa meva i jo m’haig de quedar amb les ganes? ¡Va, dona, tira! Ja estic fart. ¡Me’n vaig!
-¡Ha! Però per favor, Ramón, on aniràs a aquestes hores? A la teva edat. Que en tens casi seixanta
-¿Sí? O sigui que jo soc el desfasat, però bé que en Joanet amb casi trenta cinc el consents tant com vol, ¿eh?
Ala, ¡que us bombin!
En Ramón s’aixeca i es dirigeix a l’habitació d’en Joan. Obra la porta amb brusquedat, més concretament d’una patada.
-¡Papa, però què cony fots! ¡Què cardes! ¡Fot el camp, va!
-¡I una merda nen! ¿Saps què era el dret de cuixa? ¿No? És clar que no, quines preguntes. Doncs mira, a partir d’ara si vols seguir vivint en aquesta casa hauràs de pagar. D’una o altra forma
La Dolors, alertada per les escandaloses paraules del seu futur ex marit, corre cap a ell.
-¡Però que t’has begut l’enteniment!
Sarai, amb el llençolet del llit que tantes nits ha arropat el cos nuu de la seva parella i amb un somriure inexacte situat entre l’animadversió, el ridícul i el nerviosisme, pregunta a Joanet que què passa.
-¿Que què passa?- intercepta àvidament en Ramón. -Et diré jo què passa. Passa que aquí el lumbreres aquest no ha fotut l’ou en tota la seva vida. Des de que va acabar els estudis de teatre que ha fet nomes alguna obra puntual del mateix calibre que les funcions de nadal de l’escola en les que, tot sigui dit, només representava papers de merda. Càstings? Un fotimer i tots sempre no i no i no. Al principi li fèiem costat, però és que realment aquest nano és un inútil; ja està bé, home... I, mira a sobre amb el rollo de que ell és artista i aquest país no té en consideració a la gent jove que es dedica a l’art, no para de gorronejar-nos el penques. ¡Ja n’estic fart!
Acte seguit en Ramón es baixa els calçotets slip de una i es llença com una llebre mecanitzada sobre la Sarai, ocasionant dues reaccions igualment tràgiques davant la inversemblança de l’acte en qüestió.
Primer. En Joanet, fet una fura edípica, es revela conra son pare i comença a clavar-li cops de puny a la closca al crit de Consigna que no cessa de bramar fins que, amb un esforç molt feixuc, (l’home té un cap molt dur) deixa estabornit al pare.
Segon. Els xisclets al uníson com un cor tràgic de la Sarai i la Dolors que, per un moment, comparteixen uns udols i gemecs d’alta freqüència que feia molt que no emetien. Ambdós, pare i fill, no es caracteritzen precisament per les seves dots sexuals i la genètica capritxosa i cruel d’una tita més aviat empetitida no ajuda en absolut al bon coit.
Una història mes d’una família petit burgesa catalana que acaba en desgràcia. Judicis i hospitalitzacions de banda, cal preguntar-nos...¿No serà que tot aquest mal tràngol ens hauria de portar a reflexionar sobre quina classe de sistema estem construint? On res del que sembla funciona i on ètica i consciencia de classe brillen per la seva absència...

¡Les respostes a tots aquets assumptes i més després de publicitat! ¡No es moguin del sofà!
...
En serio, de veritat, no es moguin ni un mil·límetre del sofà; els estem vigilant.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: