D’aquests dies que hem passat juntes

Li agrada molt el mar, tot i que li fa bastant respecte i cada cop que se submergeix imagina que quan obri els ulls trobarà un tauró o una medusa (sempre espera que, si n’ha de ser un, sigui el segon). Aquest cop ha portat una cadira, diu que és de senyora, i ella només té vint-i-dos anys, però que és molt millor que estirar-se a l’arena i acabar convertit en un filet arrebossat.

Sempre són tot riures amb ella, però a la platja aquest dia acabem plorant amb una història ben trista que m’explica sobre el seu pare. L’abraço i les llàgrimes, encara rodant per la seva cara, es converteixen en un somriure ampli i sincer i agraeixo haver tingut un acudit per fer-la riure, que és tot el que vull el dia d’avui i tots els que vindran.

Escoltem “País petit” i m’emociona cantar-la amb ella, tot i que no li dic per vergonya, potser hauria de ser més valenta expressant-li tot això, però espero que ho sàpiga per endavant, per la forma en què se m’il·lumina la cara cada cop que ens retrobem a l’estació de trens i la tendresa de les mirades còmplices.

Avui ens hem acomiadat i m’he notat més callada que altres dies, no em volia posar melancòlica i per això m’he posat a recordar tots els moments graciosos que hem viscut aquests dies per casa. El resultat ha estat tal, que tot d’una el silenci instal·lat al cotxe ha estat substituït per riallades fortes i arrítmiques que m’han acompanyat fins a baixar del Peugeot tot arribant al poble.

Podria escriure hores i hores, d’aquests dies juntes i de molts d’altres que hem viscut, dels nostres dubtes existencials, dels secrets que amaga la nostra existència i de les aventures increïbles que han aparegut al llarg d’aquesta.

Podria escriure’t a tu hores. Però això és l’inici.