Teresa

La mar retornà la Teresa a la badia un dissabte de març, pels volts de mitja tarda.
El dijous d'aquella setmana, la Teresa havia sortit de casa tot dient al seu home, el Magí Vell, que ja tornaria al vespre. Anava al mercat de ciutat, i a trobar-se amb mi, com feia cada primer dijous de mes. En Magí confiava en tornar-la a veure aquella mateixa tarda, però no fou així. No ho fou perquè el poder dels somnis de vegades és infinit.
Ella tenia el costum d'anar a mercat des de feia molt. Era el dia en què es trobava amb la seva amiga Nora i xerraven i firaven i després de dinar es deien adéu al peu del cotxe de línia que retornava la Teresa cap al poble. Després de morir l'amiga ho continuà fent, potser per inèrcia, potser per recordar-la... potser perquè ens havíem conegut.
Ens vam conèixer aquell dia en què jo tornava de l'acadèmia on preparo oposicions i ella de dinar, i del mercat. Vam coincidir a la sala de cinema. Ocupàrem dues butaques contigües dins l'absurda numeració dels seients en la buidor del cinema. I per aquelles casualitats que de vegades es donen a la vida va haver-hi un tall en la projecció, suposàvem que causat per la pluja constant que tot ho humitejava des de feia dies. I davant el silenci forçat de la pantalla ens vam descobrir especulant qui devia ser l'assassí, ella insistia que era l'amant i jo li deia que no, que era impossible, que devia ser el client de la floristeria... i així vam enllaçar paraules i converses amb la companyia de la penombra de la sala. Ella em digué que mai no havia anat sola al cinema, i jo li vaig confessar que tampoc. Va parlar-me de la Nora, la seva amiga morta, i de les trobades que feien els dijous i m'explicà com la dona havia patit els darrers mesos. Em parlà també del seu home i de com s'estimaven malgrat la diferència d'edat, més de quinze anys, va dir-me, i jo vaig pensar que aquesta devia ser la diferència d'edat que em devia separar d'aquella dona. Em va assegurar que això no era cap inconvenient i vaig estar-hi d'acord, aliè a les convencions que la societat atorga a les edats perquè aquella conversa m'embolcallava. Ella es va lamentar que les relacions entre la gent de vegades la feien sentir-se presonera d'ella mateixa, incòmoda en un món que sovint no considerava seu. I la vaig entendre i vaig pensar que amb aquella dona podria conversar tota la vida sense sentir-me estrany perquè no tenia res a veure amb les noies de la meva edat. Ella era diferent.
La pel·lícula va reiniciar-se i els nostres pensaments es van unir en els enigmes del film i en totes les trobades que seguiren cada primer dijous de mes, un ritual que vam començar de forma tàcita, però ferma, i al que ja no podríem renunciar. Jo en canvi sí que podia renunciar a les meves classes, als amics, a la vida familiar d'aquells dijous escadussers... Tot plegat era una sensació nova que s'havia aplegat al meu davant amb la intenció d'absorbir-me, de calar-me ben endins. Em feia feliç, molt feliç.
Aquell darrer dijous, però, tot es va tòrcer. De bon matí, ella va fer via pel camí de ronda per agafar el cotxe de línia a la darrera parada del poble; sempre ho feia, era el camí que més li agradava. I al mirador de la Foradada s'assegué per descansar en un banc de fusta voltat de males herbes que sovint omplen l'indret, i segurament sentí els crits de les gavines que sempre mengen als caus que hi ha a la Foradada. Potser envià el seu esguard blavenc a la mar enfosquida que començava a revoltar-se a causa del llevant enfurit que hi naixia i que ens ha castigat les darreres setmanes. Tal vegada va ser allà on donà voltes, mecànicament, al seu anell de casada, un gest involuntari que sempre feia quan estava preocupada.
La Teresa arribà amb temps a la parada. Pujà saludant el conductor i els passatgers i a mi m'adreçà una mirada d'aparent indiferència, però d'una calidesa que només jo sabia copsar. No volíem que ningú pogués sospitar que nosaltres ens comunicàvem molt més enllà de les paraules i els silencis. S'assegué. Obrí la bossa i tragué el llibre de ‘haikús' que jo li havia regalat el darrer dijous. Es posar a fullejar-lo, molt a prop de l'escrit, com sempre, i aclucant els ulls, empetitint la mirada. Va passar full rera full amb una urgència estranya i el fet em va sobtar perquè era una dona de lectura lenta que acostumava a llegir i rellegir el mateix fragment per trobar-hi aquell missatge ocult que sempre amaga la paraula escrita. Finalment vaig veure que posà el bitllet de l'autobús en una de les pàgines i tornà a desar el llibre a la bossa.
Arribàrem a ciutat sense dir-nos res. Ella entrà en la floristeria del costat del cinema on hi comprà uns gladiols. Vaig seguir-la. Anava al cementiri, aviat faria l'any que havia mort la seva amiga. Vam començar a parlar quan iniciàvem la pujada del cementiri, dotant d'una fingida casualitat la nostra trobada.
Tragué les flors marcides. Netejà la pols del marbre i del vidre del nínxol i hi col·locà les flors noves. S'acomiadà del lloc amb una inspiració lenta i unes passes lleugeres. Em va confessar que el lloc li produïa una íntima basarda i que volia marxar ràpidament. Recordo cada passa d'aquell dia, cada comentari.
Vam caminar lentament per un carrer poc transitat de ciutat. Vam aturar-nos en una òptica i vaig pensar que potser em faria cas i finalment es revisaria la vista com jo li havia recomanat moltes vegades, però no fou així. Només es va limitar a mirar sense veure aquelles muntures juvenils de colors llampants que penjaven suspeses de l'aparador. Jo li vaig passar la mà per l'espatlla, tan lleugerament que em va semblar que ni tan sols ho havia fet, però ella es va retirar de mi de forma suau. Jo vaig ficar-me les mans a la butxaca per no intentar-ho de nou, malgrat el meu desig, i vaig continuar mirant al seu costat les ulleres amb aquells vidres que desenfocaven aquella relació nostra.
Després vam passar pel mercat dels dijous. Es preparaven per protegir les mercaderies per si arribava la ventada de llevant que es nodria a les fondàries de la mar. Posaven plàstics i teles sobre les parades, apuntalaven els tendals i la gent comentava que se'n preparava una de grossa. Vam mirar les parades de verdures, les de fruites, però la Teresa no hi mostrà cap interès. Després mirà i remirà per trobar un jersei per al seu home. Em vaig saber exclòs. Tan exclòs que vaig ser incapaç de treure'm les mans de les butxaques quan ella em va demanar si m'agradava aquell jersei grisenc, de llana. Que era molt suau, que el toqués, em va dir, i jo li vaig respondre amb un com tu vulguis, absent, dolgut, tot i que jo sabia que no podia ser de cap altra manera, aquest era el nostre pacte implícit.
Vam arribar a l'hotel de les afores, el de sempre. L'habitació donava a la part de muntanya. Vaig rebre el seu cos fred i distant en resposta a les meves carícies, a una meva plenitud i a un desig que em desbordava. Ella em va adreçar una mirada absent al meu gest sol·lícit. Després em va fer aquell petó de sempre a la comissura dels llavis, quasi sense tocar-los, que m'obria les portes del seu cos i m'encenia del plaer que em provocava la seva presència. Però aquell dia el petó naixia del fred i vaig sentir el mateix abandó dels dijous quan ella baixava de l'autocar i durant un mes no li adreçaria la paraula, potser ni tan sols em creuava amb ella per cap carrer del poble, com si deixés d'existir. Malgrat aquella sensació que no vaig ser capaç de verbalitzar vam continuar estimant-nos, com sempre, amb aquella força que jo no sabia d'on li podia néixer, amb aquella maduresa que mai més no podré compartir amb ningú. Després... després es va quedar mirant la finestra i només em va dir que començava el vent, que ja l'havia vist néixer al matí, davant la Foradada.
Ja més relaxada, però amb una distància que jo no sabia interpretar, em va parlar del somni que havia tingut aquella nit: havia vist plorar el Magí, i ella no havia pogut consolar-lo des de la presó on es trobava. Mai no havia vist plorar el seu home, em va dir mirant fixament al fons del meu pensament i amb un deix de pena infinita. Jo vaig treure importància al somni amb paraules que ja ni tan sols no recordo de tan banals com eren i vaig pensar que finalment havia esbrinat quina era la preocupació que l'assetjava.
Mentre es cordava la brusa de color vi, li vaig passar un dit pels llavis prims i ressecs i li vaig dir que s'oblidés, que els somnis mai no es compleixen. Ella em va mirar, encara ho recordo, em va mirar i em va dir que ja no ens veuríem més, que era el darrer dia. Va ser així, de moment, sense anticipar-me, sense preparar-me una mica ni tan sols per aquell cop tan fort. Però no me la vaig creure. No podia ser que acabessin així aquells dijous nostres. I vaig somriure incrèdul, imbècil de mi, només vaig somriure dient-li que no, que no podia ser, tot contenint una ràbia tenyida de tristor que mai m'havia nascut fins aquell moment. Vaig pensar que m'enganyava, que ho deia per dir o potser per por perquè tal vegada el seu home intuïa allò nostre. No vaig fer cap cosa per retenir-la, ni perquè m'expliqués per quin motiu real, més enllà del somni, volia que ho deixéssim. Vaig perdre la meva capacitat de raonament, de persuasió, ho perdia tot en aquells moments.
Vam menjar poc. Ella no tenia gana i jo només l'observava ofès per dintre i intentant esbrinar els motius d'aquell tall que volia fer a les nostres vides. Finalment li vaig dir que allò d'abans no podia ser veritat, li vaig dir així, d'aquesta forma tan senzilla, i em va respondre que li venia de gust anar al cinema, la nostra conversa va prendre així un aire de disbarat. Hi vaig estar d'acord, però. Qualsevol cosa per respirar ben a prop d'ella, per sentir el seu cos, el seu pensament a voltes inaccessible com un d'aquells haikús del llibre que li havia regalat i que, encara recordo com la va fer de contenta. A mi aquells poemes se'm feien difícils d'entendre, de fet sempre he estat un negat per a la poesia, i ella em va di
r que un dia arribaria a comprendre el secret d'aquelles composicions d'aparença senzilla.
Poc més tard ens trobàrem a l'interior del cinema, a la primera sessió. I recordo com si fos ara que abans que s'iniciés la projecció em va tornar a dir que allò nostre s'havia acabat, que era el moment de deixar aquelles trobades. Que sentia que traïa el seu home, que li havia costat molt prendre aquella decisió i que li sabia molt i molt greu, però que havíem acabat. Em va continuar dient que el somni d'aquella nit volia dir això, n'estava segura, i que tal vegada més endavant... que la vida donava molts tombs... No vaig respondre, no vaig dir res dins la tristor del cinema buit perquè vaig entendre que la Teresa deia la veritat amb aquella fermesa de sempre.
Després d'un llarg silenci, quan em va semblar més tranquil·la, li vaig preguntar si ja havia llegit sencer el llibre dels haikús. I el va treure amb la intenció d'ensenyar-me'n un, de dir-me alguna cosa. Va obrir el llibre pel punt que ella mateixa havia assenyalat en el cotxe de línia i me'l va posar a les mans. Però en aquell moment van tancar els llums i vaig quedar-me agafat al llibre, sense veure-hi res.
Quan ja tot era fosc, ella va exclamar, sobtada, que no tenia l'anell de casada al dit, i que no sabia si se l'havia deixat a casa, o si l'havia perdut. Li va néixer un neguit nerviós. Li vaig dir en veu baixa que quan acabés la pel·lícula miraríem pel terra. Es va quedar intranquil·la, impacient. Jo sabia que aquell gest seu de donar voltes a l'anell no era gens oportú, i menys quan el fred de març li feia els dits més llargs i prims, si això encara era possible.
Quan va començar la primera escena, la d'aquell cigne que capbussava el bec dins l'aigua clara d'un estany, li vaig agafar la mà. En aquell moment vaig sentir-me perdut, molt perdut, en el pensament sense fons de la Teresa, en la seva inquietud, en el seu desig de no tornar-nos a veure, i vaig deixar-la anar perquè tenia por de perdre-m'hi, de sentir-me arrossegat i no sabia per què, i ara em dol, em dol tant haver-li deixat la mà en aquell darrer moment...
Quan va acabar la pel·lícula vam mirar pel terra, sense èxit; no vam trobar l'anell i ella em va dir que miraria pel camí de ronda, on s'hi havia assegut pel matí. I mentre ella retirava les cortines de vellut del cinema vaig sentir clarament que la perdia, que perdia el seu cos, el tacte, la seva olor, les paraules... igual que ella havia perdut l'aliança del Magí. Potser va ser el tacte distant de la seva pell, la veu que s'allunyava o aquella mirada seva cada vegada més miop, allò que em va donar l'indici definitiu que aquell era el darrer moment, no ho sé. Vam marxar del cinema com si mai no ens haguéssim conegut.
Agafàrem el cotxe de línia a la mateixa parada de la ciutat on havíem baixat pel matí. Vam tornar a seure en seients diferents. De cop vaig veure que jo encara duia el seu llibre a les mans, vaig ser incapaç de tornar-li davant la resta de passatgers i vaig pensar que ja li donaria el proper dijous, em negava a pensar que aquell era l'últim i tan clar com m'ho havia dit.
Ella baixà prop del camí de ronda amb la intenció de retornar a casa seva passant davant la Foradada. Jo, com sempre, em delia per acompanyar-la en el camí de retorn i aquell dia fins i tot em vaig aixecar del seient. Volia caminar amb ella per fer-la canviar d'opinió si això era encara possible. Però vaig seure-hi de nou. Jo sabia que ella s'hi hauria negat per aquella contenció dissimulada i per evitar que la gent en parlés.
Marxà acomiadant-se del xofer i d'un parell de dones que l'observaren encuriosides i malparlaren en veu alta quan ella ja no hi fou, que "d'on vindrà la dona del Magí,... i que pobre vell, i que mira-la... i ell sol... I sense anell que hi va, t'hi has fixat?", van comentar finalment quan el cotxe marxà de la parada. Jo vaig baixar a la plaça de l'Església, empassant-me el dolor pels comentaris i pensant només que hauria d'haver retornat amb ella pel camí de ronda, però no ho vaig fer, no ho vaig fer... En allunyar-me de la parada només vaig sentir que havia de marxar del poble algun dia, fugir-ne un cop aprovés les oposicions amb l'íntima i frustrada esperança de no perdre la Teresa. Però ja l'havia perdut.
L'endemà, el Magí Vell somicava al bar que la seva dona no havia arribat a casa, que el dia abans havia anat al mercat de ciutat i que què podia haver passat a la seva Teresa, si algú l'havia vist, si algú en sabia alguna cosa... La gent li deia que esperés, que ja arribaria, qualsevol contratemps sense importància... "Però no m'ha trucat", deia el Magí Vell, "no m'ha trucat..." Estava desesperat i tornava a explicar que la Teresa mai no s'havia absentat tant de temps de casa... L'home tot ho explicava trasbalsat, amb l'estremiment de la inquietud i la vellesa. I la gent, quan marxava del bar, feia a l'esquena del vell un posat burleta de què et pensaves vell Magí, que sempre estaria al teu costat aquella dona tan jove? I en les mirades d'uns i d'altres només es llegia una ironia maligna.
I jo no vaig dir res. No vaig dir res. Vaig tenir por que qualsevol paraula delatés les meves darreres hores amb la Teresa. El neguit em va immobilitzar fins a la pal·lidesa. I no sabia què fer-ne, ni què dir. I només se'm va ocórrer caminar, apamar una i altra vegada el camí de ronda per si tal vegada trobava algun senyal de la seva vida. Però tot va semblar-me mort i oblidat, ple de males herbes i d'oliveres que semblaven eixutes. Tot mort excepte els crits de les gavines i la mar revoltada.
Va ser el dissabte, cap a mitja tarda, quan trobàrem el seu cos. Els ulls esbatanats de quatre infants amb sabates xopes i cares apegaloses de llaminadures, observaren impúdicament el cos nu de la Teresa que, estès a la sorra humida, havia estat retornat a la terra per les aigües fredes de la badia.
-És la Teresa de Cal Magí Vell!!! -cridaren a l'uníson.
Poc a poc s'hi aplegà el poble, i la gent de les botigues i la de la fonda, i jo, que caminava perdut, i més nens, molts nens que a voltes no se sabia d'on venien i es feien un lloc a cops de colze. I tothom feia un comentari, de quina pena, de tan jove o que algú avisi el seu home, o al metge... quan ni l'home ni el metge cap cosa podien fer. "I marededéu com n'era, de jove, i tan feliços que se'ls veia..." Paraules i més paraules van cabdellar-se com un llençol sobre el cadàver. Les meves llàgrimes van vessar-se sense cap altre testimoni que jo mateix i la sorra de la platja. Vaig ser incapaç de dir a ningú que aquell dijous, en el llit, ella m'havia dit que era el nostre darrer dijous i m'havia explicat el seu somni, com un vaticini cruel que ens allunyava, i que més tard havíem vist la mateixa pel·lícula, com aquell primer dijous de ja feia un any. I no m'havia acabat de comentar aquell haikú que ja seria per sempre un haikú anònim, com tots els altres que han retornat a mi igual que retornen els bumerangs australians, i no sé si algun dia els podré arribar a entendre.
La policia va separar la multitud de la Teresa i el metge forense anotà les dades com si es tractés de qualsevol altre cadàver. El jutge manà l'aixecament, un cop el Magí Vell la va identificar. Jo ja ho havia fet molt abans, jo, que només era el testimoni mut del seu darrer dijous, de la seva darrera tarda.
Al bar del poble, a la plaça de l'ajuntament, a la de l'església... arreu es comentava el cas, els detalls de la troballa i els resultats de l'autòpsia que no van trobar cap senyal de violència més que la pròpia de les onades i cops diversos contra les roques i confirmaren, doncs, la mort per ofec. Però l'autòpsia no em feia innocent, no podia exculpar-me de no haver-la acompanyat en aquell retorn frustrat, de no haver-li retingut la mà en aquella sala de cinema...
El dia del sepeli en Magí plorà desconsolat, agafat de tothom, afeblit. I li deien "la vida és així, i has d'aguantar, Magí, els dies que t'arriben". I el vell perdé la mirada i les forces entre les mirades d'aquell munt de gent, de tot el poble, de mi fins i tot que observava immòbil des de la reixa del baptisteri, sense ningú que em digués res, sense cap mirada, sense cap afecte ni paraula de consol. Vaig trobar-me immers dins l'església humida, freda, amb la mateixa roba de feia dos dies, quan m'havia vist amb la Teresa, sense afaitar-me en tot aquell temps, sense rentar-me, oblidat de mi.
Quan acabà l'enterrament, vaig tornar a caminar amunt i a vall pel camí de ronda que s'enfosquia, mirant com les onades s'alimentaven del vent de llevant. Era una caminada inacabable perquè des de llavors el camí de ronda és sempre molt llarg. Em vaig asseure en el mirador de la Foradada, com ella devia fer aquell dijous de març, de bon matí, i la mar era fosca, i ja l'esperava. I vaig veure el terra àrid, poblat de matolls esquerps, sentint els crits enfurits de les gavines, les úniques que potser saben que he perdut la Teresa.
I en acostar-me al penya-segat, amb la intenció de mirar el fons d'aquella glopada de mar, em va semblar veure quelcom que lluïa entre els matolls. Vaig acostar-m'hi com vaig poder, arrossegant-me entre les males herbes en la foscor d'aquell capvespre i tement caure-hi dins les urpes de la mar. Així vaig trobar-hi l'anell de la Teresa. Així vaig imaginar-la aquell dijous volent-lo agafar, sense veure-s'hi bé, empesa pel vent i pel neguit... Així vaig imaginar-la perdent la vida. Vaig prémer l'anell i vaig tancar els ulls dins d'un silenci molt profund envoltat només pels crits de dol de les gavines.