T'enyoro des de sempre

que et torni a comentar aquest poema, però una força superior m'ha tornat a portar a ell. Ara l'estic imprimint i és com fer realitat un somni que també des de sempre havia estat somiat...

La idea de complementarietat total és brutal, "una part meva que sempre he tingut absent"...

I l'última estrofa, potser encara millor: dóna la idea de confusió, de confondre's els cossos, de confondre els pensaments. Dos en un.

Dues persones formen un tot. No pot ser mentida!

Jo també he tingut algunes vegades, aquesta sensació d'enyorar algú abans fins i tot de que marxi del teu costat. I crec (humilment) que d'això se'n diu estar enamorat. Per tant, a mi també em fas enveja (sana) si rera el pes dels anys encara estàs enamorada!
M'encanta també la idea de la part que a tu et manca, i que ell et dóna. Aquesta complementarietat tan maca, tan total!
És un dels millors poemes que he llegit a RC. Unes idees profundes i una manera de plasmar-les, preciosa.
Què bonic que la gent tinguem sentiments així!

Doble enveja, sana enveja: primer per no saber expressar els sentiments com ho fas tu.
Segon, pensant què és deu sentir quan et dediquen un poema com aquest.
Petons

que et podré dir quin dels teus poemes m'agrada més.... perquè cada un que llegeixo m'agrada més que l'anterior, o igual, o ja no ho sé....

Encara que no t'ho creguis, el títol del poema, que estava en els "últims comentats", m'ha dut a obrir-lo i.... autora:ROSAP !!! i llavors, com sempre faig quan el nom de l'autor/ra ja em dibuixa, d'entrada, un somriure als llavis, m'he dit: no llegeixis cap comentari, comenta pel que et faci sentir..... i aquí em tens...

Estimada Roseta, hi ha moltes maneres de dir "t'estimo", però aquests versos me'ls anoto a la meva agenda particularíssima:
"...
T'enyoro des de sempre,
com si fossis una part meva,
que sempre he tingut absent.
..."
bé, què vols més que et digui? Sublims !!!
Un petonet .... no, dos, per compensar els dies que feia que no et deia res...!

Així m'he quedat. Primer, quan he vist el número de relats que tens publicats, he estat a punt de fer marxa enrera i directament tancar l'ordinador. Però he seguit, atreta pel bellíssim títol d'aquest i no m'ha decebut ben gens. Respiro, perquè encara no he trobat la paraula per descriure't el que sento. Si deixo l'ordinador engegat fins que la trobi puc pagar un rebut de telèfon impressionant, ja que encara no tinc l'adsl.
Prometo seguir llegint-te

teva sensibilitat que arriba a dir que

"sembres un petó endormiscat
que llisca endins suaument"
o que et fa
"fondre'm en la meva pell"

de debò que són d'un lirisme que sols una persona que somnia amb les paraules, ho pot dir.

Altra vegada felicitats, Rosasp!! T'ho mereixes.

Molts petons

un sentiment tan dolorós i tan tendre, alhora.

El poema s'inicia amb la premonició de l'enyor, d'aquella mancança que encara no ha arribat, però que és a la porta, esperant per entrar ("Enyoro ja abans de que marxis les teves abraçades a flor de pell").

Després ens adonem que entremig del buit que s'instal·la dins nostre, també hi queda el record, aquell regal del "petó endormiscat,
que llisca endins suaument".

Què és el que ens duu a sentir-nos tan propers a la persona estimada? No ho sabem. Ignorem el que "tens amagat entre el cor i les parpelles".

Però tenim, això sí, un ferm convenciment:

"Deu ser els anys que m'han fet teva
i ja no sé ben bé on acaba el meu camí,
ni on comença la teva drecera..."

Una abraçada,

LLIBRE