Tempus fugit

"-El temps passa, s'escapa, vola, s'escola, fugint d'entre les nostres mans, malgrat s'intenti agafar amb força, apretant sense miraments, ell sempre acaba esmunyint-se entre els dits i, marxa. Diuen que és així, que és com ha de ser". El seu rostre, llavors, esdevenia la representació perfecta de l'impersonalitat. La seva mirada, es tornava distant i objectiva. El seu silenci, dens i opac. Tothom pensava que aquell posat, aquell gest, tan seu, era degut a la profunditat de la certesa d'aquesta màxima que un acabava de dir. Tots creien que la seva seriositat reflexiva, tocada d'una intel.ligència humil, era deguda al rigor de les seves reflexions i a la saviesa dels anys viscuts. L'admiraven. El que ells no veien, ni veurien mai, era com es torçava lleugerament la comissura dels llavis per uns segons, com espurnejaven els seus ulls per uns instants, al cap d'una estona, que el tema de conversa havia canviat cap a altres quimeres i tòpics. "-Imbècils", pensava, però no deia res. Només més tard, ja sol a casa, quan seia en la seva butaca amb la pipa a la mà, esclatava en una ampla i sonora rialla. Reia, no podia parar de riure, durant una llarga estona. Amb llàgrimes als ulls i mal a la panxa de l'esforç, s'anava calmant, recuperant la respiració pausada. Feia una pipada tranquil.la i recuperava la serenor. En acabar de fumar i netejar l'estri, prenia un petit glop d'aiguardent, i, lentament, pujava les escales que duien a les habitacions del primer pis. Allí, entrava a la seva cambra, es despullava i es vestia per anar a dormir. Però, abans d'estirar-se, com cada nit, anava a la petita porta, coberta del mateix paper de les parets, i que, davant d'uns ulls ignorants, desapareixia en la confusió de colors i formes. L'obria i encenia la llum. Una bombeta grogosa deixava veure les petites ampolles de vidre, que omplien les lleixes d'unes prestatgeries que anaven del terra al sostre. Agafava una d'elles, l'obria, i col.locant els llavis amb certa tremolor, alçava el braç i d'un glop es tragava aquell contingut. El cos es tensava, els ulls quedaven en blanc, i els cabells s'encrespaven. Una forta tibantor recorria els seus membres, i poc després, una sensació de calma tornava a ells. Tancava llum i porta, i anava cap al seu llit. En passar pel mirall, si algú hagués mirat amb atenció, veuria com les arrugues havien perdut profunditat, la pell havia recuperat elasticitat i to, el cos adquiria més vigor, i els cabells eren una mica més grisos que abans. Perquè a ell el temps, no se li escolava entre els dits, simplement s'escolava gola avall, recuperant el passat i fent-lo present.