Disculpes

En baixar a l'andana va cridar el seu nom. Només un es va aturar, mirant amb estranyesa. Va anar cap a ell, i en ser-hi davant, va repetir el nom que ell va confirmar amb el cap. Era allí, davant seu, i tot d'una tot va quedar-se en blanc: el discurs preparat, les paraules i el to assajades, res. Un neguit l'omplia, sota la seva mirada encuriosida i desconcertada. En aquell moment se sentia ridícula, i una sensació de vergonya l'aufegava.
-Jo… jo… vinc a demanar-te disculpes…
La veu ronca i tremolosa, va semblar-li que no era la seva veu. Com si no fos ella qui acabava de parlar. Va notar la vermellor a les galtes. El silenci d'ell se li va fer etern. Només va adonar-se de que no havia estat així, quan amb un to sec, irat i distant, ell va començar a atacar-la. No s'atrevia a mirar aquells ulls que espurnejaven amb ràbia. Només escoltava els seus mots, que li feien molt més mal del que hauria pensat. El llavi li va tremolar i se'l va mossegar nerviosament. Sentia com les llàgrimes s'acumulaven als seus ulls. Tremolava a cada insult, però callava, desitjant que la gent no escoltés tot el que aquell noi deia amb un to massa alt. Desfogat, va girar-se i va marxar. Ja no hi era. Va fer un sospir, aguantant-se el plor. Va entrar i va picar el bitllet d'anada i tornada. Hauria d'esperar mig hora. Sentada en un dels bancs rovellats de l'estació, i emparant el cap a la paret, va tancar els ulls.

S'havia aturat davant el cotxe en la zona d'aparcament de l'estació. Mirava les claus, i no podia deixar de pensar en el que li acabava de dir amb tota la ràbia acumulada. Ella no havia dit res, havia acotat el cap, i havia escoltat. Callada, aquella imatge el trasbalsava. Va mirar cap a l'edifici de l'estació, i va fer un sospir. Hi va tornar. La va veure sentada en un d'aquells bancs, amb el cap enrere i els ulls tancats. No era com s'havia imaginat. Però la noia que veia, la noia que havia anat fins allí expressament era en essència com ell volia. Va anar cap el banc i va seure's al seu costat.
-… Vinc a demanar-te disculpes…
La seva veu la va fer obrir els ulls, i el va mirar. Tenia la mirada humida. Ell va repetir els mateixos mots, amb una veu càlida i suau. Una llàgrima va lliscar per la seva galta, i rere seu una altra. El noi va allargar la mà, eixugant aquelles llàgrimes. La va enllaçar i la va besar en la boca. Com tantes vegades havia somiat ell. Com tantes vegades havia somiat ella.