Tempus Fugit

─ Hola, té hora?
─ L'hora de quan?
─ Com, de quan? L'hora d'ara.
─ Oh, és que l'hora d'ara ja és l'hora d'abans. Què vol exactament? Que li
digui l'hora d'ara d'abans, o l'hora d'ara de després?
─ A veure: l'hora d'ara de després és l'hora d'ara d'ara, o la d'ara de
després d'ara?
─ Depèn.
─ Depèn de què?
─ De si ens posem d'acord si ara és ara o si decidim que ara ja és just el
que acaba de passar.
─ Coi, és que si ens aturem cada cop per saber si ara és ara o ara és
abans d'ara, l'ara acaba sent sempre abans. I jo, el que vull, és saber
quina hora és ara.
─ Doncs si vol saber quina hora és ara, abans que l'ara se'ns torni
abans, el millor serà que li digui quina hora serà després.
─ Després de quan?
─ Després de l'ara que sens dubte ve abans de l'ara de després.
─ I l'ara de després, si acaba sent després —com molt em temo—, vol
dir que em servirà com a ara?
─ És qüestió de temps.
─ Quin dia, tu!
─ Faci’m cas un segon: vostè, el que ha de fer només, és avançar-se a
l'ara que ve abans del després que acabarà sent ara.
─ Quanta estona?
─ El temps just que necessiti vostè per preguntar-me l'hora i el temps
que utilitzi jo en contestar-li.
─ I quan trigarà vostè en respondre l'hora?
─ Depèn del moment.
─ Quin moment, diu? Quin moment vol que sigui: “aquest” precís
moment!
─ Oh, és que abans, just abans de que vostè em preguntés l'hora, jo
estava tan animat que li hagués respost sense perdre ni un segon.
─ Doncs porta més de vint minuts!
─ És que perdre el temps em cansa tant que llavors puc trigar una
eternitat en reaccionar.
─ Tant se val, ja no cal que em respongui. Sigui l'hora que sigui, ja dec
estar fent tard.
─ Això li passa per viure al minut, sense descansar ni un segon.
─ Sí, és clar. Però si vostè m'hagués dit l'hora, molt possiblement
hagués estat a temps d'organitzar-me la resta del dia.
─ Un altre dia serà. Demà, per ser més concrets.
─ Demà?
─ Sí. Vingui demà, que segur que sabré quina hora era ara.
─ I què té demà que no tingui avui?
─ Des del futur és més fàcil observar el passat, i el passat no enganya
mai. Vostè mateix sap perfectament que ahir, quan tocaven dos quarts
de set menys cinc de dues, en aquell moment eren dos quarts de set
menys cinc de dues. En canvi, abans no ha sabut que ara són dos
quarts de set menys cinc de dues d’avui, fent-me perdre el temps a mi
preguntant-me per una hora que demà sabrà segur quina hauria estat!
─ Au, demà m'afaitaràs!
─ Doncs si ve demà, pensi que obro a les 8 del matí, però ja li dic que
s'haurà d'esperar.
─ Tota aquesta broma i resulta que vostè és impuntual?
─ Ep! Que jo clavo les hores!
─ Llavors?
─ És el meu rellotge, que va retrassat!
─ Fins demà!
─ Fins ara