Temps soluble

M'ha agradat moltíssim! m'agradaria tenir més temps per llegir-vos, però ara ja hem tornat a començar l'insti i tal... tinc mooolta feina!!! intentaré escriure tot el que pugui! també intentaré llegir-vos! bé, moltes gràcies pel comentari!! ptons!!

EnS LlEgIm!!

laura^^

Vicenç, ahir et vaid dir que et llegiria i avui ho he fet.

I mentre llegia els teus versos, plens d'imatges suggerents, anava pensant en les distàncies que ens separen.

Tu ets jove i jo sóc vell i a tu et sobren les idees i a mi el cervell se'm va assecant una mica més cada dia.

Jo no he sigut mai un creador sobrat, però anava fent les meves cosetes.

Ara només conservo alguna qualitat explicant coses viscudes.

La meva ment recrea, però ja no té força per crear.

I tu tens una corda molt llarga per endavant i a mi em queda, ja, més ble que cera.

Que aprofitis fins l'última engruna tota la força que tens a l'esperit.

I que siguis molt feliç.

SANTANDREU3

un poema preciós Vicenç, m'ha recordat el poeta mallorquí Joan Alcover, som una negada per la poesia, però quan veig un bon poema sé destriar-lo ...

La besada de despedida que no et vaig donar l'altre dia, vares fugir com un llamp ...

Conxa

Vicenç... jo diria que t'estàs superant a tu mateix. Si aquesta era la teva fita, crec que ho estàs aconseguint.

La primera estrofa ja ens marca aquest pas del temps que ens deixes intuir amb el mateix títol del poema:

Esbiaixant l'esguard cap a la tarda
En aquest punt ens estàs mostrant el present, perquè la forma del verb en gerundi denota aquesta acció que té lloc en el moment actual. O sigui, mentre parles o recites els versos.

crisàlide dels somnis que vindran
Amb el segon vers ja ens transportes cap al futur. Els somnis que vindran, els que encara no coneixem.

s'intueix el pleniluni que s'atansa
sufocant l'enjardinada obscuritat.
I amb aquests dos darrers versos fas un joc doble. Un joc temporal, perquè ens parles del futur (el pleniluni que s'atansa, per tant, el pleniluni que ve cap al poeta) des del present. Com? Amb el temps verbal s'intueix, que lliga amb la frase del primer vers, el que obria el poema, i per tant ens retorna a l'instant actual.

I un joc de contrastos de llum. Perquè per una banda tenim el pleniluni, aquesta lluna plena que avança cap a nosaltres. I per altra banda estem contemplant l'enjardinada obscuritat. Per cert, una imatge que qualificaria de magnífica, si no fos perquè no m'agrada emprar paraules tan... exagerades? Bé... tu ja m'entens.

És a dir, que amb aquesta primera quarteta ens has presentat el present i el futur. Ara ens queda donar un cop d'ull al passat. I per a això hi dediques quatre versos més, en una mirada retrospectiva que descrius amb una bellesa poètica encisadora:

Des de la lleixa de la llar de foc,
cremosa de pols espessa i gruixuda,
reposa la imatge borrosa, incolora,
del son enganyós d'aquella postal.

T'has fixat? D'aquella postal. Ni tan sols ens importa què hi ha, en aquella postal. No ens interessa ni el text, ni la fotografia que s'hi reflecteix. Perquè amb l'escenografia que ens has fet visualitzar, ja en tenim prou.

I un altre aspecte que m'ha agradat especialment és el son enganyós. Perquè en realitat la postal reposa damunt la lleixa de la llar de foc, però és viva. És essència del present.

I l'última quarteta insisteix sobre aquest pas del temps i la seva composició màgica en un sol ésser: temps soluble. I per acabar d'explicar-nos-ho agafes la figura del vell gronxador (vell... no podia ser nou perquè aquest mot, vell, ja emana personalitat per ell mateix). Un gronxador que avança i recula...

Ostres, Vicenç! És que sembla que t'estigui fent la pilota, però de veritat que m'ha encantat:

Avança i recula, al compàs de la història
que enllaça el passat i el futur al present.

El passat i el futur... al present. Genial, Vicenç!

Felicitats! Dels millors poemes que t'he llegit!

Una abraçada,

LLIBRE

"I olorant la suau fragància del cafè
una tassa de records enfila el camí
entre cullerada i cullerada de Nescafè
cloc els ulls, i prenc un glop amb delit.

Històries de la vida, la vida de tots
complauen cada un dels nostres sentits
quan naveguen entre guspires del foc
saltant i brincant, provenen de dins del pit.

I ara, la lluna ja s'esmuny per la infinitud
i la marinda enreda els seus cabells
pujaré al meu veler per ananr ben lluny
i trobar-me els sues paratges pintats i bells"

Perdoneu-me la gosadia de comentar el seu poema d'aquesta forma. Tot i que podria semblar un anunci ben televisiu, mmm, ... els hi enviaré, potser encara faria alguna cosa de profit.

Bé, el teu poema és senzillament preciós, mmm, aquesta ambivalència amb què ens mirem el present m'ha fet pensar i, ...

Cada cop que us llegeixo, n'aprenc, i ... frueixo els instants amb un delit sublim. Gràcies Vicenç.

Preciosa manera de descriure l'intant precís, el que enllaça el passat i el futur.
És una percepció del temps volàtil i etèria. Gairebé no es pot distingir on comença un i on s'acaba l'altre.
La brevetat del moment que avança i recula enllaçant aquest temps soluble que descrius amb tan boniques imatges.

Una abraçada i molta inspiració!

molt poètica del pas del temps "al compàs de la història" i amb les tonalitats de "la imatge incolora, borrosa (...) d'aquella postal"

Un punt de vista que es tenyeix d'inconsitència en què el passat i el futur s'enllacen amb el present, punt moderador del temps: l'avui i l'ara.

Dels tres quartets em quedo amb el primer en què els mots "pleniluni" i "enjardinada obscuritat" tenen regust a imatges de postal i música romàntica, però que ha sabut descendir, sense perdre l'encant a la segona amb "el son enganyós d'aquella posatal" per parlar d'allò que interessa: l'últim vers de l'última estrofa en què parles de la gradació de temps i el seu encadenament a través de l'eix central: el present.

Molt bon poema, Vicenç.