Temps Dificils

Un relat de: Daphne

Fins quan hauré d'estar així?
Durarà gaire aquest dolor?
Estic farta de sentir que no encaixo a cap lloc
On és? M'impaciento per trobar-lo
És més, el necessito per deixar aquest patiment enrera

Els estudis decauen
discussions a casa
vells amics que desapareixen poc a poc
falta de seguretat

Necessito algú...algú per poder plorar i que m'escolti
algú sense que m'hagi de questionar els meus dolors
no exigeixo que m'entengui o que em doni la raó
No vull res d'això
només... que m'escolti i m'abrassi fort mentre em fa sentir segura
Algú que realment cregui en mi
On ets? No veus que et necessito ara més que mai?

No puc seguir així
A penes menjo i dormo
els nervis s'em menjen
rabia i dolor; això és el que duc al cos
Ulls irritats de tan plorar
De què serveix? Així no es soluciona res
De totes maneres lluito amb totes les meves froces per tornar-me a sentir bé

Lluito per buscar nova gent
gent legal, gent com jo
Lluito per fugir del meu recent passat
No en vull saver res
Lluito perquè tot quedi en un simple record

Temps de discussions
Temps de dificils decissions
Temps per prendre nous camins
Temps de deixar certa gent en l'oblit
Temps dificils

La soletat és com la meva propia ombra
allà on hi vaig m'hi acompanya
Vull fugir però m'és dificil
No puc, avegades, se m'apodera del meu cos i és llavors quan desespero i crido de rabia i dolor

Tinc la trista sensació que ningú es preocupa per mi
si més no, aquelles persones que considerava importants
potser perquè jo no ho vull
No vull que en vegin així i menys que es compadeixin de mi

tot i tenint aquest estat d'aànim tant pèssim
aixeco el cap, amb la mirada ben fixe i segueixo endavant
un pas més cada dia, cada instant és una millora
costa, sí
però no em puc pas quedar així
la vida continua i per això jo també ho faig

Vull arribar allà on crec que estaré bé
on dono per suposat que seré feliç
i serà quan aquesta soletat desapareixerà
Veuré aquests moments com un record, un passat
estic convensuda que allà on em dirigeixo m'estimaran amb els meus defectes i les meves virtuds
gent que sapiga apreciar, acceptar i estimar.

Comentaris

  • anims![Ofensiu]
    faldudeta_8 | 11-02-2008

    ... m'he sentit molt identificada... exactament tot el que deies penso...
    anims!... si necessites xerrar, jo estic disponible!
    besitos!!!

  • temps dificils i tan dificils...[Ofensiu]
    petitayas | 30-06-2007 | Valoració: 10

    He llegit aquest relat, i la veritat, me ne sentit molt de identificada, tot u clavaves..
    Ara mateix aixi em sento jo, aixi estic jo...
    Pero la vida es dura, i hi ha moments dificils i de no tant dificils.. i em de continuar endavan passi el que passi, estiguem sols o no..

    Gran relat si senyor.

    Petooons

  • Tristesa..[Ofensiu]
    Sareta_16 | 27-03-2005

    M'he sentit molt identificada eb aquest escrit pq jo a vegades em sento així...ho descrius molt bé, millor trerureu a fora que callar-t'ho!Em sap molt greu el que deus estar passant..
    Però vull que sàpigues que si necesites qualsevol cosa fes-m'ho saber!^^ Ànims bonica!:)

  • La mar...[Ofensiu]
    lorien | 27-03-2005 | Valoració: 9

    Daphne,

    llegeixo els teus relats i t'entenc, entenc la ràbia que tens dins perquè busques un lloc, un camí a seguir i tot el que fins ara era la base de la teva vida ara tremola i ho perds.

    La vida és dura i alguns ho descobrim molt aviat, és com l'aigua del mar que va colpejant les roques, dia rere dia, quan hi ha calma fa un parentesi i sembla que tot torna a la normalitat, per tornar l'endemà amb més fúria encara, però les roques arriba un dia que s'acostumen i no es queixen de la mar, es fan amigues perquè una sense l'altre no seria res, no tindria sentit,...
    espero que arribi el moment de fer-te amiga de la mar, i que puguis veure que no tot és tant dolent i que de gent bona ja n'hi ha però que és molt difícil de trobar.

    Espero que els trobis aviat i et serveixin d'ajuda, tal com m'ha passat a mi, bé fins una altra. Un petó.

    Elena

  • Temps...[Ofensiu]
    George Brown | 05-03-2005

    Pots cridar més fort, però no més clar! exposes de forma clara les teves preocupacions... però en alguns moments, noto com si culpessis als altres dels teus problemes, perquè no et saben entendre o no es preocupen... no ho sé, però jo no soc partidari de culpar a ningú dels problemes propis... algú et pot haver guiat cap a una direcció, però ets tu que has anat cap allà... no hem facis gaire cas, és una forma de veure les coses.
    També fas una critica molt ferotge contra la soledat, fins i tot et diria que amb odi... hmmm... jo només et diré que crec que soledat ben portada és meravellosa!
    Per últim dir que sempre després de la tempesta ve la calma... després de ‘temps difícils' vindran ‘temps feliços', i espero també poder-los llegir!

    un petó,
    Jordi.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: