Temple submarí

Un relat de: ROSASP

Vet aquí que vull explicar-vos un fet que succeí quan jo era jove, a l'Ametlla de Mar, el meu poble natal, a l'any 1920. Ara més que mai necessito contar-lo, encara que ningú em cregui.
Potser pensareu que estic ben tocat del bolet i ja no sé ben bé, si és o no cert.
Cada cop que hi penso l'enigma se'm fa més espesseït i entremig la blavor del mar i el sacseig de les ones somiquejo cada nit, despertant-me xop i esborronat.
Bé, vull contar-vos el que em va passar encara que no en cregueu ni un xic d'aquesta estranya història. Necessito buidar aquest secret esgarrifós que m'ha xuclat la vida.

Anàvem en una barcassa mitjana, desitjosos d'ensopegar amb un bon banc de sardines.
Remàvem tots tres, en Pere, en Pau i jo. Queia el vespre i el cel lluïa tota mena de colors, recordo que encara alguna gavina creuava el firmament i la lluna li esquitxava un rajolí de llum i la feia brillar com un petit estel.
Tot d'una la barcassa començà a bellugar, feia uns moviments molt estranys i de cop va espetegar un ruixat a sota de la barca que ens va deixar molt estranyats.
He de dir-vos que aquell dia ens havíem endinsat més que cap altre en l'entranya flonja i gronxadora de la mar, i ara ens semblava massa misteriós tot plegat.
Els fanals que dúiem a coberta amb el balandreig feien llums paoroses i lànguides. Jo no pensava en res més que en cercar una explicació per aquell sisme que s'acostava i allunyava en qüestió de segons.
Això sí, també tenia por, una por desconeguda, com si un obscur pressentiment m'observés amatent.
Pau exclama esfereït:
- Guaiteu, sembla un ruixim, és un sortidor semblant al d'una balena. Ara hi torna!
A en Pere i a mi també ens ho semblà. Tots a una vam agafar els rems i lluitaven per allunyar-nos. Però no ens desplaçaven res de res i de sobte un altra vegada el ruixim impetuós i feréstec. Ara la barca serpentejava per l'aire, aquest cop si que ens havia ben encertat. La caiguda va estar estrepitosa, el mar m'engolia i em tornava a escopir.
Una mica més lluny en Pere nedava i em feia senyals amb la mà. Vaig rebre un cop i no recordo res més, tan sols que el darrer pensament va estar per la meva mare, que em preparava un bon plat de farinetes i torradetes ensucrades. I prou, el cap se'm va esvair.
Quina sorpresa més grossa em vaig endur al despertar d'aquell somni incoherent. El primer que em va venir a l'esma és que no era pas viu, i com les parets que m'envoltaven eren nacrades em vaig pensar que era al cel. M'il·luminava una claror sobrenatural que s'expandia i feia ombres estranyes.
I jo era a sobre d'una superfície suau, rosada, acollidora, que em bressolava i em feia aclucar els ulls un altre cop. Era tèbia i tova com el millor matalàs que podia desitjar.
No podia ficar-me de peus i una coïssor molt forta em cremava la vista i m'entelava les ninetes. Semblava corsecat de tanta sal com la pell havia engolit.
Vaig romandre mig adormit, mig despert, un temps il·limitat i una calitja de sota el tou matalàs de vellut m'emperesia.
Se'm feia un nus a la gola cada cop que intentant esbrinar desesperat, on em trobava, i em tornava a ajeure esfereït i feble.
El que semblava evident era que no era pas un esperit, em notava respirar i omplir l'indret de baf i tebior. Tot aquell desconcert em feia venir ganes de xisclar.
Vaig sentir un pessigolleig al nas i vaig esternudar, era ben cert que no era mort, els morts no poden agafar una galipàndria.
La catifa va bellugar i al cap d'uns segons tot tornar al seu lloc. Un dolor agut em penetrava les cames i poc a poc em vaig anar incorporant, els primers passos eren insegurs, després ja vaig agafar més empenta.
La llum no venia d'enlloc i era verdosa, com fosforescent. Tot semblava humit i feia un flaire que m'era conegut, em recordava a quan la mare obria les petxines al foc.
Quin desconcert!
De sobte una tremolor m'ofegà el cor, com si hagués esclatat un terratrèmol i vaig pensar, ara si que he begut oli. Davant meu s'obrí una escletxa i l'aigua i entrà brunzint i m'espetegà en una raconada. I de nou aquella coïssor als ulls i aquell pes a l'estómac, per la salabror vaig deduir que era aigua de mar. Aleshores, on era?
Tenia els ulls closos i quan feia esforços per obrir les parpelles, aparegué al meu davant una fada com la dels contes, una noia que semblava venir d'un somni.
Tenia els cabells rossos i ondulats, molt llargs i quan em vaig fixar amb les seves cames un estremiment s'apoderà de tot el meu cos. Eren d'escama de peix, però no es podia dir que fos una sirena, perquè tenia els peus blancs i molt petits.
Clapes de brillantor i escama restaven adherides a les cames i al ventre de la noia, les cuixes n'eren tan plenes que donaven la sensació de ésser de metall.
Tenia uns pits petits i jovenívols, mig amagats per les rosses ondulacions dels seus cabells. Caminava a passes menudes, molt lentament, car les cuixes les tenia enganxades i eren una sola peça. S'acostava cap a mi amb un somriure preciós als llavis, vaig pensar que era la criatura més bonica que mai havia vist i la por em va anar fugint.
Tan sols m'espantava el silenci, n'estava convençut de que aquella noia no podria articular ni una sola paraula.
Em va agafar per les aixelles i em va ajudar a posar-me de peu.
- Com us trobeu, mariner?- digué fluixet.
I que dolça era aquella veu, semblava amorosir-ho tot. Tenia tantes coses per preguntar-li, necessitava aclarir tants dubtes, que no sabia per on començar.
- Digueu-me, on em trobo? Qui sou vos? - li digué gairebé amb desesperació.
- Ningú no pot passar per aquestes aigües. Aquí tot ho trobareu estrany, ara mateix estem dins de l'ostra més grossa de la mar. Jo us vaig veure inconscient i us vaig dur fins aquí. Heu engolit molta aigua, per això us trobeu tant malament. Comenceu a comprendre?...
- Però i vos, com podeu viure a la mar, si sou tan humana com jo? I digueu-me, què us ha passat a les cames?
Ella les mirà trista i dels seus ulls de maragdes, brotà una perla de cristall que em fer endinsar en els seus sentiments.
- Fa tants anys que sóc aquí, al temple sagrat, que ja no recordo res d'abans, tan sols que m'agradava la mar i les carícies del vent. M'estimava la mar i ara...
I tornar a davallar una rodona llàgrima de cristall que caigué a la gola de l'ostra gegant i esdevingué una perla de nacre.
Continua parlant feixugament, com si quelcom li oprimís el cor.
- Les ones un dia em van dur fins aquí i vaig estar bolcada com vos. Només recordo que vaig despertar en un temple de corall, d'algues i de pedres de colors.
Unes dones amb cua de peix i d'altres empastifades d'escama van tenir cura de mi. El pop més gran de la mar és el nostre amo, jo vaig estar una víctima més...
Jo estava esgarrifat amb el relat de la xicota i vaig voler canviar de conversa.
- Com et dius?- li digué dolçament
Somrigué i les dents petitetes i blanques, també semblaven de corall.
- Perla, no sé com em deia abans. Saps totes som mig peix, ens vigilen una bona colla de balenes i orques, que no ens deixen moure del temple.
- I per què us vol el pop?- li digué amb curiositat mal dissimulada.
- Ells, els habitants del mar, envegen la nostra veu i el nostre cant i nosaltres els hi hem d'oferir la nostra veu a canvi de les nostres vides. He escoltat també, que un demà no gaire llunyà, serem la llavor d'una nova raça, serem peixos amb veu.
- Fa molt de temps que ets aquí, Perla?
Ella aclucà els ulls i no em va contestar. Jo ja no hi vaig voler insistir més.
- I com pots escapar tu?- li digué, pensant en com podia estar a la meva vora.
- Jo tinc amistats, sóc la preferida del pop, per tants tinc més llibertats. Ells adoren la meva veu, aquesta ostra és amiga meva i m'ha fet el gran favor d'amagar-te, mentre estiguis dins seu res et succeirà. Ets la meva esperança, m'has d'ajudar a arrencar-me aquestes capes d'escama, si us plau, vull tornar a la terra.
Jo estava encantat amb aquella noia i em perdia en els seus ulls i la seva veu, li vaig estrènyer la mà i em notava els batecs accelerats del cor.
- No et preocupis, jo et trauré d'aquí!- li digué convençut.
Vaig provar de bellugar les crostes d'escama i no sortien. Davall d'aquelles en naixien unes altres i unes altres i a sota ja no hi havia carn.
Ella estava trista i no enraonava, jo me l'abraçava i desitjava ser un peix.
- Marxa, corre, jo et pujaré fins a la superfície, intenta fugir, fes-ho per mi!- em pregà mig plorosa.
- Anem Perla, vine amb mi- li vaig dir amb flamarades als ulls.
- No, jo només seria una nosa, jo sols puc nedar i capbussar-me hores i hores.
- Vindràs, si no, no me'n vaig- li digué ansiosament
i me l'endugué fins a l'entrada de l'ostra.
Vaig contenir la respiració i amb l'ajut de la Perla vam arribar fins a la superfície de l'aigua, la duia per la mà i els nostres dits serpentejaven en les ones.
Ella mirà els raig de sol, les gavines blanques i sospirà profundament. Es tornar a capbussar, jo estava desconcertat. On anava?
De cop va tornar a aparèixer.
- T'he de dir una cosa,- mormolà. Dec de passar dels cent anys...
I de cop tot va canviar, la mà que m'acaronava es va encartonar i els seus dolços cabells rossos, assedegats de llum es tornaren foscos i podrits i es desfeien amb el contacte amb l'aire i la claredat.
Jo impotent xisclava i xisclava, i les gavines s'aturaven i ens miraven, perdent-se novament en l'espai.
No sé quan va durar aquell turment, tenia el cor buit i em sostenia xipollejant amb un braç i en l'altre ella es feia escama, sols escama i es perdia en lluentors.
I dessota sortien bombolletes i morien en el bellugueig de les ones salvatges.
Ja no restava res, encara tenia la mà tancada amb força i a dins hi vaig poder veure una perla. La més grossa, bonica, nacrada i perfectament rodona que mai havia existit. Tan sols això, res més.
I quan ja em deixava morir, la barcassa solcà les aigües i en Pau cridà:
- Oriol, Oriol, aguanta, ja vinc per tu!
El poble era àvid de preguntes, on eres?, com et vas salvar?.
Jo no respon
ia, mai responia. I no vaig tornar a la mar mai més, tots estaven molt estranyats, perquè sempre l'havia dut molt endins.
Feia qualsevol feina, menys de pescador. Mai més tornaria a la mar.
Així doncs, ningú no sap aquest secret que em corseca cada dia i cada nit. Encara avui no sé si va ser un somni o una realitat, de vegades dubto...
Sí, podríeu dir-me, ensenya la perla, es grossa i bonica com cap, però jo no tinc res més que aquesta valuosa perla i és molt més que el meu tresor.
No m'he casat, només em resta ella i molts records embogits. Tinc la pell plena d'arrugues i ja em fallen les forces. Aviat moriré de debò.
Per això, us he volgut contar aquest somni del passat a vosaltres. Encara que no os ho cregueu, ni en teniu pas l'obligació de fer-ho.

Les bombolles de la mar m'acomiaden en somnis, de ben segur se m'enduran aviat mar enllà...


Comentaris

  • Molt bonic...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 22-08-2007 | Valoració: 10

    Realment la imaginació en llocs inexplorats, com el fons del mar o l'horitzó del cel, obre moltes portes a la imaginació.

    Em fa pensar en aquesta rondalla de que a sota de l'arc iris hi ha una olla plena d'or...

    Veig que tens una nota de 9,79. Felicitats. Una abraçada!!

  • dins la mar inmensa ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 12-06-2005

    de RC he pescat aquest relat per casualitat i m'ha encisat, no vull ésser impertinet quasi mai tenc l'atreviment de corretgir ningú, però crec que tenim un verb més adient que "arrencar" i és "arrabassar" a Mallorca és ben viu ....

    una aferrada de matinada de diumenge, que són les més bones ... demà no hi ha que matinar ..

    conxa

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

643296 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")