Té nom i es diu Júlia

16 de juny,
devien ser prop de les 17: 20
vaig intuir-ho vagament
a punt de perdre el mon de vista,
grapejant el terra amb les mans.


Vaig revisar la vida fugaçment.
Estava confosa,
però no tant com per ressuscitar diversos esquitxos del que havia estat la meva existència,
al menys ,
fins el dia de avui.
Segurament,
l'instint de supervivència es trobava aferrissadament amenaçat,
tant se val.

Hi havia molta gent,
però ara tothom corria.
Crec que només era un ,
garrotades i patacades esdeveníem però,
com mil homes.

Centrar-me en un únic pensament que
de forma voluntària va venir-me al cap i,
no entenia res,
no tenia temps,
tampoc era el moment,
treballs tenia en aturar i amb una mica de sort esquivar,
aquell contacte sec esquerdat i coent.
Uns metres més enllà,
després de rodolar sobre la pròpia carn excitada i turmentada,
insistia en preservar l'únic pensament encara no esquinçat
pels cops insaciables que m'anava lliurant ves a saber qui.

Ho vaig intentar expressar com si hagués de formular la meva última voluntat:
- estic......!.
... Estaven profundament absorts en la seva feina.

A la festa,
s'hi varen afegir d'altres contemporanis,
ho vaig distingir quan les seqüències del tràgic episodi reprenien una intensitat i un ritme més bellugadís i viu.

Esbufegaven,
amb els ulls fora de les òrbites,
un llenguatge forfollejant, indesxifrable.
Atiant ,
bavejant salvatgement,
engrescant-se,
mirant-se .
... Obeint-se.


Estava convençuda que acataven les ordres amb fidelitat ,
i que el treball es desenvolupava com estableix el reglament en aquests tipus de situacions ,
doncs experimentava el cos, bullent,
com enrampat, paralitzat.


Un " xap, xap " humit entre la pell i la roba,
clapes tacades de sang reproduint-se i jo,
centrada i com podia ,
en el meu pensament.

- Estic emba......!,

D'una estrebada vaig trobar-me dins un portal massa ample.
Ara,
ja no em protegia res més que no fos el ventre.

Cada vegada més defallida,
a punt de claudicar ,
vaig notar una sotragada,
com un arrencament de les meves vísceres.
Alguna cosa es va desprendre de mi...

- Estic...... embarassada !

El crit va resultar amb escreix,
un senyal pels policies alentint la esbatussada.
El dolor àlgid i mordaç s'intensificava en el baix ventre.

Quan vaig poder bramar per segona vegada:

- Estic embarassada !,

els policies s'espiaven atònits entre ells escrutant gestos,
resseguint complicitats, amb la finalitat de saber el que procedien les ordenances davant d'aquest afer,
quan a la zona de l'entrecuix dels pantalons creixia una llàntia de sang en direcció als peus.
De sobte,
L'aire es va silenciar,
tampoc distingien els meus ulls imprecisos
els espectres ennegrits que fa un instant em turmentaven.

Una de les portes del replà va obrir-se amb un soroll trencat,
quan una figura humana s'apropava tot remugant en to baix:

-Malparits, si és que són uns malparits.

Tot té una fi,
va ser el meu darrer pensament,
volia reposar i ho vaig fer,
tot perdent el mon de vista.


...Ha passat molt de temps després d'estar cinc mesos a l'hospital.

Avui és dissabte ,
i segur que ens farà un bon dia,
es comenta que hi haurà molta gent.

Avui també,
és el seu aniversari i fa tres anys,
té nom i es diu Júlia.


JOANpALMAROLA
19 de febrer de 2004