(No té títol)

Un relat de: Joan Palmarola Ginesta

Quin gruix la crosta d'aquesta nit
si gronxen sedimentades totes les nits del món
de poemes ofegats i abandó comprimida.
N' hem vist tantes i tantes
de bones intencions a cau d'orella
i paper mullat que el repòs
supura malsons pels nostres fills
i fem com si dormíssim atiats en un barranc
de vi escumós i batalles barroques .
La nit ancorada
llepa el vessament de sang
edificant el silenci.
Feria el mort salvatgement
però temo l'udol dels que ja no hi són
dels que suportaven
amb ulls desbridats
el llampec de la ràbia
sense veure un bri de llum .
L'ànima se'm revolta
i el regust de l'existència
que malgrat tot
se'm desfà als dits clivellats de pus
guareix les mans amb idees implacables .
Travessat,
s'engruna la foscor
només puc pronunciar el meu nom
els meus noms
només escriure
d'ara endavant i per tot arreu
el desig permanent i la veu precisa .

JOANpALMAROLA
Octubre a 2008

Comentaris

  • Un de llarg[Ofensiu]
    llamp! | 02-11-2009


    M'ha costat més de copsar. Però m'hi he vist reflectit quan parles del "llampec", el meu antic pseudònim. També he vist algun llamp en els teus escrits, no vol dir res, però em sento identificat quan s'esmenta aquesta paraula.

    A reveure!

    llamp!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: