Tasta`t el sabor per què tornar, el vent poderós m`arrossega, m`empeny cap a l`atzur...

Pressió, velocitat, navego damunt les onades, tenso la vela, el vent encolerit em fa volar, les onades esclaten contra el meu cos, llisco per la superfície del mar... no vull regressar, no vull regressar...

El mar és tan blau, tan suggeridor, fins completar una volta sencera al món. Fins cremar els meus cabells i les celles. El mar compensador de tots els mals, reparador, engolidor...

Potser donaran l`alerta els guarda costes, ja al vespre, quan facin el recompte. Tant se me´n dóna. No vull tornar...

Cavalcaré damunt dels dofins, faré amistat amb els pirates, trencaré el cor de les sirenes melangioses, aquest vent mai no cessarà, lluny, lluny, dins en la mar, ben lluny...

Arribaré a l`extrem de la roca, en el bes on tot va néixer, a la frontera entre el seny i la bogeria, al bressol de l`amor, en el primer gest quan declaro que t`estimo... no vull tornar.

Aquest vent embriagador, aquesta força implacable, el teu pit puixant, els cabells daurats i encara em qüestiones qué va succeir...

La força natural m`empeny, tenso més la vela i m`endinso cap a la línia de l`horitzó, no vull regressar, les onades esclaten a la meva pell torrada...

Queda lluny qualsevol negoci conciliador, qualsevulla explicació, tot va succeir com rodolant fins consumar una fita, inevitable, exhibint els teus pits arrodonits com maduixes salvatges...

Tasta`t el sabor per què tornar, el vent poderós m`arrossega, m`empeny cap a l`atzur...

Comptant onades, vaixells abandonats, crepuscles com ferros roents, amistats i amors caiguts que m`han deixat aquí cada volta més sol, cada cop més encaparrat lliscant per la mar enumerant els cops de vent i les illes primitives...

Amb el meu barret que he de lligar al coll, prop del moment cabdal on ja toca girar el full, madurar, disposar-se per al descens, el desenllaç... tot lliscant, no val cap embussar-se ni enforfollar-se, els nusos comencen a saltar, les cordes i les drisses s`alliberen...

El mar s’estén tan gran, immens, quin regal!

El mar, la seva salabror, el seu color, fa coïr i segella la nafra cauteritzant el pus amarg, produint una crosta que marca la heroïcitat, els nostre signe...

Demà és tan a prop, un xic més que demà passat, però no gaire més; malgrat, el mar colpeja impassible el penya-segat que es va retallant sota dels peus...