Taquicàrdia pel Messenger II

Com m'agrada conduir de nits per l'autopista, escoltant la meva música. M'hi podria passar hores... no, de fet avui no, porto una pressa que m'accelera el cor. La conversa pel Messenger m'ha trasbalsat. Porto pressa i una faldilla massa curta. No sé on tinc el cap, com faci vent, veuràs.
He deixat la roba interior a casa, per què vull entrebancs que només duren cinc minuts? però ja cal que vigili al peatge i l'estiri una mica. Ben mirat, potser em deixen passar de franc...
Les galtes em bullen i m'han sortit tot de taques vermelles pel pit. Sempre que estic massa nerviosa em passa això. I no s'hi val a dissimular parlant com si res; amb un cop d'ull, qui tinc davant em pot escoltar fins i tot el cor, que em retruny a les orelles.
Per fi arribo a Barna, és tan maca de nits... on és el paper amb el camí apuntat? com m'equivoqui de sortida, a veure a quin ascensor em fico.
Però com se m'ha acudit dir-li que em tapi els ulls amb un mocador i em posi les manilles? massa tele, em sembla.
-uuff quina calor! - dic tot bufant per treure gas. Potser en Jordi no hi pensarà. A veure si hi ha sort, no li recordaré, perquè tinc un nus a l'estómac...
Segur que el pis està ple de gent. I si giro cua? ui no, tinc moltes ganes de veure'l.
No pensis, va, condueix, que ja arribes.
Les deu i ens trobem a la rotonda, no sé com ho fem, però sempre hi som els dos, ben puntuals.
Està tan maco... ui, no puc pensar ara, em limitaré a seguir-lo, que quasi m'emporto aquesta moto per davant, d'on ha sortit?
I aquest aparcament tan estret, no saben que avui no estic per concentrar-me aparcant? tinc que deixar el cotxe a on sigui.
-Hola, com estàs? tenia ganes de veure't - em diu somrient amb la veu que m'acaricia.
uuff i si parlem del temps? mentre caminem cap el pis, parlo de la feina i de qualsevol cosa que em distregui. Per què em tremolen les cames?
Tenim l'ascensor davant. Ha apretat el botó perquè baixi, mentre se m'acosta amb una cara de murri que em diu que no s'ha oblidat del que hem parlat...
-Portes allò? - em diu a la orella amb un alè càlid que em desfà.
Li dono la bossa i treu les manilles; les fa ballar davant els meus ulls i jo li dono els canells. Tota teva.
Quan em tapa els ulls amb el mocador, es fa de nits. Ja no veig res, a partir d'ara, les sensacions seran les que em guiïn. M'agafa per l'esquena i m'acompanya. Mira que si hi ha algú esperant l'ascensor i em veu així... no, no hi ha una ànima, al menys, no escolto cap comentari.
-Ja hi som - em diu, i sento la clau com dona voltes al pany i desconecta la alarma. No hi ha ningú amagat, tinc temps de pensar, amb l'alarma conectada, és impossible.
Es tot el que penso, perquè a partir d'aquest moment, el meu cap em deixa sola. Noto com em posa els braços al voltant d'alguna cosa que es mou una mica. No em moc gens, no ho vull fer caure, no sé què és.
El sento darrera meu, m'acaricia l'esquena mentre l'escolto gemegar. Acosta una mà cap el pit i amb aquest gest em puja una esgarrifança que em fa perdre el món de vista. L'altre mà va baixant lentament cap a la faldilla, aquesta tan curta, que ara em sembla massa llarga.
Tinc els seus llavis calents a la galta i amb la meva boca, busco la seva. Ens fonem amb un petó suau, humit, tendre... em mossega, em xucla els llavis, fins que s'obre pas amb la llengua.
Quins petons fa, per favor, em sembla que tinc febre... el vull tocar i no puc. Per què estic lligada?
Calla, no pensis, que la mà va baixant i em crema...

llumdenit