Princesa d'aigua dolça (secrets)

-On vas amb aquesta pedra a la butxaca?
- ah, res, és com un amulet- li dic a la Carme, pensant per què l'he tret del seu amagatall.
-és que em sona i no sé de què- em diu posant els ulls petits com escletxes.
Aquesta amiga que em vigila tan d'aprop, m' asfixia. Xiuxiuejar a cau d'orella és el seu estat natural.
-vols un altre cafè?- dic intentant desviar el tema.
La pedra de la butxaca em fa sentir viva, és el meu secret, meu i del seu germà. Em porta records d'aquella nit, sentats a la gespa humida que envoltava la piscina comunitària. L'aigua estava quieta com un mirall, i el vam trencar nosaltres. Ens hi vam posar poc a poc, sense deixar de parlar fluixet, per no despertar els veïns. La seva pell molla i freda regalimava gotes de desig, i me les vaig beure totes, una desprès de l'altra, aprofitant cada instant, perquè no s'hauria de repetir. Li vaig deixar ben clar que era aquella vegada i prou, que jo no em volia posar altra cop entre ell i la seva dona. Per més a prop que el sentis, per més que l'estimés, allò no ho repetiriem.
-seràs la meva princesa d'aigua dolça- em va dir mentre m'acaronava.
-ho dius per l'aigua de la piscina? si estiguéssim a la platja seria la princesa d'aigua salada?- vaig dir somrient- ei, m'agrada, sembla d'un conte de fades...
-un conte de fades que un dia es farà realitat, només confia- i al dir-me això em va donar la seva pedra, li portava sort, deia.
-no t'oblidis del nostre secret, vull fer-te costat, vull tenir-te amb mi, si sabessis quan t'estimo, nena...- em va dir mentre els seus ulls em deien el mateix.
Com costa desconectar dels records, de fet, és que no vull, i la pedra de la butxaca tampoc em deixa. Ara és el meu amulet, i espero, confiada.


llumdenit