Tapís de fulles

un poema preciós i terriblement melancòlic.

Em sembla veure una contraposició: les fulles dancen, giren, i tu al mig d'aquesta dança frenètica rebent només la pluja.

Crec que és un poema amb un ritme que despista. A mida que es llegeix, té un ritme àgil, amè, potser podria dir que em recorda una mica una mena de cançó popular, però el final és matador.

Plor constant.

El plor que no cesa mai, malgrat que al voltant tot continui el seu curs.

No sé pas, però m'ha semblat un poema preciós que guardaré en el meu racó. Per poder-lo rellegir de tant en tant.

Xiqueta, ets escript, però... no serà que ens tindràs enganyats a tots i també ets poe?

Una abraçada.

Salz.

pel comentari.

LLIBRE

un poema que tinc escrit titulat Romàntica tardor. I també m'ha fet pensar aquell clàssic de clàssics: "les fulles seques fan sardana, d'ací, d'allà, saltironant..." (ara no recordo de qui era; Carner? Maragall?...)
Dóna per molt, el color de les fulles! Encara que ara ja estan més aviat despulladets, els arbres... S'acaba la tardor!
Vinga, salut!

pels comentaris.

LLIBRE

Les Fulles Mortes de la cançó d'Ives Montand
Que cauen de la guitarra de l'egipci cada nit
Tenen tots els colors que tu expresses
Mesclats amb el daurat de la copa de cava.

Plora el cel nostàlgies de tardor
Les cançons solquen l'ànima de llàgrimes
Enyorant estar prop del balcó
Veient caure les fulles amb la persona estimada.