Tan absurd com un al·logen en el firmament

Tan absurd com un al·logen en el firmament.

I és que hi han situacions ben absurdes en la vida. És com si estiguessis tot un any estudiant per unes proves i al final no t'hi presentessis. Absurd, no? Doncs per que comencem coses que no podem acabar?
Veig com s'obre una porta, que per desitjada que sigui, sé que no l'haig de traspassar, per interessant que sigui el repte, l'emoció o l'atracció, sé que no em portarà en lloc, que per maquíssim que sigui el que hi ha a l'altre banda, me l'acabaré fotent, ho veig, ho sé, doncs apa, jo cap allà.
Estic endreçant la meva vida, posant en ordre les meves prioritats i necessitats, la subsistència, el que està bé i el que no, ordre, deure, disciplina... intentant controlar fins hi tot els imprevistos... Ja! i només ho vull així per què encara em fa mal tot el cos i l'ànima. Encara pago factures a llargs terminis, encara estic cansada i covarda...

Però osti..., encara vull aquella abraçada...