Tan a prop i tan lluny a la vegada

T’he recordat, t’he sentit tant a prop... Però de sobte una sensació de calfred m’ha bescanviat aquest record i t’he sentit tant lluny...
Però no cal enganyar-se amb quelcom que mai ha existit; pensar per un moment que has estat i ets especial per ell, doncs de la mateixa manera que tu el rememores a cada hora, a cada minut del dia, ell no. Simplement viu la vida i la gaudeix amb persones distintes.
La teva innocència t’ha fet fantasiar e idealitzar aquells moments que per tu varen ser únics e irrepetibles; quan senties el teu cor taquicàrdic, els teus sentiments com confeti dins del cos... I ara, tan sols et queda el record, el dolor del cor encongit i les llàgrimes que regalimen davall la teva galta.
Mires el cel del vespre enfosquit per la grisor d’uns núvols plujosos que deixen caure amb força gotes menudes però notables. Sents la puja al teu rostre, a la teva roba mullada. Vols córrer, tens ganes de plorar, de cridar ben fort que no tens el cor d’acer... I, prens consciència de la teva debilitat, de les teves pors i tornes a casa. T’asseques i amb la companyia de la soledat escrius, plores, t’alliberes...
Algun dia podràs fer brillar a algú, et sentiràs especial al seu costat i serà recíproc. Llavors, tal vegada podràs dir que has conegut l’amor.