Superació

Dia fred i trist en un pis cèntric de palma, perfecte per a la introspecció torturadora i la flagel•lació sentimental. Des de la finestra es veu el moviment de la ciutat, que fins i tot en un dia com aquest, és quantiós. Moltes persones passen pel meu carrer, però no em susciten ni el més mínim interès, són simples cossos impulsats per l’atzar, només puc pensar amb ella, o més ben dit, en el fet de que no està amb mi, que és el que més em repugna de la meva situació.. El seu amor no va dirigit a jo i és definitiu, qualsevol acte que realitzi només empitjoraria la situació. Perfecte, mescla de melangia i enveja, enrotllat en impotència i encès pel foc del ressentiment.
Fa temps que he acceptat que ella no em vol i això ja no em preocupa, amb el temps es va curar, el problema és que ella estima i no a jo. Som el més fatal i putrefacte dels humans. Pensar que aquella rialla que com una raig màgic va aconseguir transformar el meu cor de pedra en una bonica escultura, ara va dirigida a un altre home. Cara deformada per la sensació suscitada per aquest pensament lamentablement real. Intent trobar un poc d’amor en el meu cor, però no, no hi és, només existeix un ressentiment en forma d’enveja, perillós, que em faria realitzar actes reprovables per a la moral humana. Tranquil•litat, respir fons i trec fum negre, la ment s’allibera de mals pensaments i torn recuperar certa dignitat. Que puc fer? Sospirs melancòlics substitueixen les paraules, caminar sense canviar de lloc, el cap vessa pus i el cor propulsa verí, dins la meva detestable condició no s’hi trobava res de pur i lluent, tot era tòxic. I a la fi, va aparèixer la primera llàgrima, allà, dret i sol, en el fons màxim del seu abisme, hi va trobar la llibertat, la possibilitat de poder retrobar les coses bones, la felicitat, en l’indret més obscur hi va trobar la llum més càlida i a partir d’ara sempre la duria a dins, l’acceptació de la brutalitat li va obrir les portes de la pau interior.