El corb i la guineu

Era estiu, la calor fonia als valents i la gent becava a les cadires del menjador a causa del poder anestesiant del vi fred de dubtosa qualitat, les finestres estaven obertes i el menjar encara era a taula. De sobte un obscur intrús va assaltar la intimitat ensopida de la cuina, la gent de panxa plena incapaç de reaccionar a temps, només va exclamar blasfèmies i crits incomprensibles i el corb afamat va capturar un tros de formatge desprotegit, segrest lacti.

Feliç i orgullós del seu delicte va cercar una branca segura per gaudir del seu banquet, la seva màxima aspiració en aquell moment era menjar amb tranquil•litat, però de sobte va aparèixer una guineu d’ulls lluents que també desitjava el tros de formatge. La guineu, que ja sabia que era incapaç d’arribar a la branca va començar a lloar al corb, glorificant el seu plomatge negre, admirant el seu bec i expressant l’enveja que li feia sentir el no tenir aquelles urpes. El corb, de tant bé que se sentia encara no havia començat a menjar. Els fums infosos per aquella Vulpes Vulpes li havien omplert el cap i s’havia oblidat de l’estomac, a més la guineu va afegir un comentari: “llàstima que els corbs tinguessin tan mal cant, sinó serien els reis del bosc” .El corb envanit per tots aquells elogis volia demostrar la seva superioritat sobre qualsevol altre esser, havia robat als humans i meravellat una guineu, podia fer el que desitges, així que va decidir mostrar la bellesa embriagadora del seu cant, obrint el seu bec per començar a cantar de sobte li va caure el seu estimat tros de formatge a terra i la guineu, ràpidament el va devorar i encara assaborint el delejat làctic li va exclamar ‘’Si el teu sentit comú hagués estat un quart de la teva supèrbia, encara tindries el formatge’’.