Expulsió de toxines, lliçó d'amor.

Un relat de: Andreu Miquel Ferragut Monserrat
Un d’aquests matins que desconeixes la teva pròpia habitació, dubtes de si realment has dormit, la cara es fon davant el mirall, els morros llueixen i contrasten amb la pell descolorida. Sempre he detestat no somiar.
El meu cos reclama l’expulsió de la cervesa de ahir i em fa abandonar la comoditat del llit, rajoles fresques que amb el contacte amb els meus peus em fan recordar les coses més repugnants del món. Arrib al bany i em don compte de sobte que hi ha una alta pressió sanguínia a la pelvis, això dificultarà l’expulsió de líquids i toxines, en efecte ho fa, treballar amb material dur obstaculitza la necessitat de punteria i la constància del raig, vil tortura masculina dels matins.
Em fa falta un bon cafè, sense repensar-m’ho em jug a la ruleta les peces de roba i cap al Moment, vista d’asfalt i passes irregulars. Avui estic trist, la melangia refrigera la meva ànima fins a deixar-la en estat vegetal, innumerables records de les vegades que la meva ineptitud social ha estropellat la meva relació en persones molt interessants omplen la meva ment, llençols freds.
Finalment arrib al bar, sense mirar la gent que hi podria haver m’assec directament a la barra, no importa, deix cauré els meus braços damunt la fusta i el cap mig ajupit, aixec una ma i deman un cafè llarg intuint la presència den Pere davant jo, el renou de la cafetera em fa suposar que he endevinat, almenys tenc sort amb això. En Pere em posa el cafè a davant, aixec el cap i veig el seu típic i estrany somriure, trec un somriure forçat que es sembla més a una ganyota, no em treu conversació, compren la meva condició i em deixa descansar en pau.
M’estava ofegant en la tassa de cafè, mai he estat capaç de resoldre el puzle de les relacions, espeny les peces just obrint la capsa. Hi ha un moviment devora meu, algú s’ha assegut a la meva dreta, aixec el cap, és en Miquel, un jove alegra que alguns matins venia a fer el cafè abans de treballar, no solia venir molt al bar, però en la nostra societat apreciàvem molt la seva companyia. Un al•lot castany, de rialla pura i amable. El salut amb un moviment de cap que ell em correspon i torn aclotar el cap en el cafè de color enquitranat. Va demanar un cafè i em pega un toc suau a l’espatlla, torn aixecar el cap amb esforç i em mirava directament als ulls, uns ulls que brillaven de curiositat per la vida.
-Que et passa? Dones?
Que cony, jo necessitava xerrar.-Destrueixo qualsevol relació que començ a experimentar, tenc una por visceral i inconscient del que pugui passar, sempre em vull menjar la vida i la vida acaba berenant de la meva persona. L’amor és idiota.
Un riure d’uns cinc segons va sortir de la seva boca.- No, les persones som idiotes, l'amor és dolç i bo.
Vaig arrufar les celles.- Abans de enamorar-me per primera vegada no era tan destructiu-. Vaig sentenciar d’una forma dura i quasi agressiva.
- T'equivoques amic meu, tu ja eres idiota, el que passa és que amb la innocència induïda per l'amor vares expressar plenament els teus sentiments i ambicions, que en el moment que es xocaren amb la realitat te n'adonares que ets idiota. No és culpa teva, però sí que ets el culpable d’excusar-te en aquella mala experiència.
-No és vera, jo només desig, és la meva condició immutable que ho espenya sempre tot.- No m’anava a donar per vençut tan fàcilment.
- Sí, bonic eufemisme per definir la teva idiotesa, però tu somies amb una sola persona, i a més, de manera conflictiva amb la realitat, tu ets un idiota, un somiador és aquell que està enamorat de la vida en conjunt, que sap que és idiota i que per tant, viu sense por a l'amor i el trobarà sense cercar, com totes les coses bones en la vida.
D’una forma inesperada em va inspirar i animar, li vaig somriure i vaig callar, ara podia tornar a escriure, ens vam acabar el cafè a la vegada i jo el vaig convidar, ja a la sortida del bar, mentre ens acomiadàvem, li vaig demanar.
-Com has pogut retornar-me les ales als peus amb només dinou anys?
Com sempre va treure el seu somriure juvenil i va dir.- L’edat és un estat d’ànim amic meu!.

Comentaris

  • saps que en saps![Ofensiu]
    Campaner | 05-04-2013 | Valoració: 10

    Quin relat, ai quina planta,
    que fa tot això que escrius!
    se coneix ben cert que ho vius
    i expressar-te no t'espanta
    per això tu fort aguanta
    hi trobaràs es camí
    que t'ajudi a escriure fi
    tot quant surt d'es pensament
    posa-hi sempre sentiment,
    trobaràs es teu destí!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: