Somnis, mar i amor

Et veig de nou en els meus somnis i al despertar-me toco de peus a terra amb la pura realitat. Sento el meu cor afeblir-se mentre dels meus ulls comença a lliscar una llàgrima. Han passat gairebé dos anys i jo segueixo estimant-te amb la mateixa intensitat que el primer dia.
Surto amb el primer raig de sol i passejo per les cales de la platja. Observo el vaivé de les onades, sento el pessigolleig de la sorra entre els meus dits dels peus i aquell flaire a brisa marina. I tanco els ulls i et torno a veure. Ara m’abraces, m’embolcalles amb la teva tovallola; puc sentir la calor del teu cos i desitjo quedar-me en aquell instant. Sí, el mateix que projecta les nostres mirades, una penetrant l’altra; les nostres carícies i aquell bes que em desfà i em transporta a aquell món idíl·lic on només hi som tu i jo. Perpetuaria aquell instant de màgia, de tendresa, d’amor...
Però la tramuntana em retorna a la realitat, en aquella cala petita d’aigües blaves i verdoses que des de petita m’ha captivat. Però hi estic sola. Tinc fred. Et busco, però no et trobo. Simplement perquè no hi ets, perquè ets a quilòmetres lluny de mi i per molt que fantasiï, aquesta és la realitat, la meva.
Segueixo caminant per la sorra de la “meva cala”. Quelcom cert, i perquè no? també màgic.