SOMNIS COMPLITS

S
olitud, pobresa, fam o tristesa. Quatre de les moltes paraules que sovint escolto i veig a la televesió, a qualsevol mitjà de comunicació. Paraules que cada dia,fins i tot cada segon, passen per davant dels nostres ulls com si fossin només unes ombres, coses insignificants. Saber que és inútil enforntar-se a aquesta realitat, tenir la impotència de no poder fer res. Tot plegat és una bogeria, no puc lluitar jo sola.
He d'obrir els ulls i fixar la meva mirada més enllà;pensar en alguna solució. He de fer el que jo cregui possible, tot allò que tingui a les meues mans, sense deixar escapar cap oportunitat.

Fa dos anys que he acabat la carrera universitària d'Arqueologia, i ja sóc llicenciada. Vaig dir quan tenia quinze anys que estudiaria el que a mi realment magradaria, i això és el que vaig fer. Encara no m'han ofert cap treball però de moment no el busco.
Ahir vaig agafar un vol cap a Kàthmandu, Nepal, i ara hi sóc allí. Em va trucar l'Arnau fa un parell de setmanes i em va proposar aquest viatge. Em va preguntar que si m'agradaria ser la directora d'Ajuda Sense Límits, la ONG, creada el 1989, que ell dirigia fins ahir, quan vaig acceptar la seva proposta. Al Nepal el nivell de vida es troba entre els deu més baixos del món. Aprendre el nepalès va estar una tasca difícil, però ja vaig dir en el seu moment que faria tot el possible per ajudar.

L'Arnau és un noi encantador, una persona meravellosa, algú amb qui pots confiar, és tot orelles quan li vols explicar alguna cosa i sempre fa el possible per a que estiguis bé. A primera vista sembla un noi sense sentiments, alt i robust, però és tot cor. La seva família viu a la Garrotxa, i ell ja fa tres anys què va marxar al Nepal. Jo el vaig conèixer als disset anys, quan vaig anar a fer un curs d'anglès a Anglaterra, durant els mesos d'estiu. Des d'aquell any, i ja en portem vuit, som amics, però ja fa uns mesos, quan vam coincidir en un sopar que la relació ha canviat una mica. Ens hem aproximat molt, ens truquem sovint i em penso que unes pesigolles em comencen a recórrer el cos i em fan pensar amb ell en cada instant que passa.

Aquesta tarda he quedat amb ell per arreglar tot el papeleo de l'empresa i així poder fer-me'n càrrec el més aviat possible. M'ha dit que jo era la persona més indicada per aquesta feina. Li he notat una mirada extranya quan em parlava, com si em vulguès dir alguna cosa i no puguès.
Havia marxat pensant perquè havia deixat escapar una oportunitat. Havia tingut a la persona que més enyorava i apreciava al costat i no m'havia atrevit a fet res. La veritat és que tenia el cap en altres coses, em volia capficar en l'empresa. Tirar-la endavant.Ajudar als altres.

A l'oficina m'esperaven problemes. Estàvem proposant als ministres, l'opció de no posar preus als nens i nenes que haguessin de ser adoptats. Volíem que l'adopció s'incrementès i així poder treure a més infants d'aquella horrorosa vida, el seu pa de cada dia. Volíem seguir fent tots els passos psicològics necessaris com fins ara, i valorar a les famílies però sense diners pel mig. No creiem que això dels diners fos necessari perquè ja havíem realitzat moltes enquestes i la majoria de gent està d'acord amb nosaltres.

D'altra banda, m'esperava el problema de l'aigua potable. La natalitat havia augmentat i necessitàvem canalitzar l'aigua bona, així podríem evitar moltes de les malalties causades per les aigües dels pous en mal estat.

A les quatre tenia una reunió amb el primer ministre, el senyor Antonio Ramos. Teníem que discutir els dos problemes i surtir-ne els dos beneficiats.
-Bona tarda senyoreta Ada.
-Bona tarda senyor Ramos.
-Sr. Ramos hem de trobar una solució ràpida o ja no podrem fer res.
-Penso el mateix. Nosaltres hem analitzat detalladament la proposta que ens van oferir sobre el tema de l'adopció i ens pareix una bona idea. Hem pensat en implantar-ho l'any vinent, i així tindríem un espai de temps per posar a la gent al corrent, no és el millor?
-Sí. En aquests últims anys hem notat una forta baixada d'adopcions i hi volíem fer alguna cosa.
-Doncs aquest problema solucionat. En uns dies li trucaré i li faré saber com va el procés. Ara parlem de la canalització, que és una tema prou delicat-semblava enfadat- nosaltres, el govern, no pot afrontar el total dels gastos que pot suposar.
-Sí, això ja ho havia pensat.Nosaltres tenim un fons força alt i si vostès hi posesin el que hi falti...
-Així d'acord, però ara digui'm per quins carrers ho hem de fer...

Hi vam estar parlant unes dues hores i al final tot va quedar solucionat amb una encaixada de mans.Estava cansada, vaig decidir marxar cap a casa.
Els meus pensaments encara estaven dedicats a l'Arnau.

Vaig ficar-me al llit, però no podia dormir. M'aixecava, donava un parell voltes i em tornava a gitar, però no havia manera d'agafar el son. Finalment, vaig decidir trucar l'Arnau.
-Arnau?-vaig dir en una veu tremolosa.
-Sí, sóc jo.
-Sóc l'Ada. Nessessito veure't el més aviat possible.
-Passa alguna cosa?
-No, res important. He de parlar amb tu. Et va bé venir a casa meva?
-Ara?
-Sí et va bé t'ho agrairia.
-D'acord. En mitja hora estic aquí.
Vaig penjar el telèfon amb temor. No sabria que dir-li quan el tinguès davant. Aquella estona d'espera em va semblar una eternitat, però per fi va arribar. No se m'havia exaltat mai el cor com ho va fer aquella nit d'hivern. El termòmetre marcava un grau sota zero i al carrer es notava una humitat gelada. Els bancs de l'avenida estaven despullats, no es veia gent passar d'un carrer a l'altre, i la llum de pocs fanals feia ombra a només criatures perdudes entre la nit.Es podien apreciar perfectament desde la finestra els nens i nenes que s'agitaven a dormir al terra, només tapats am un tros de cartró, esperant entrar en un somni profund i etern i per uns instants escapar d'aquell món on estaven ells sols. Hi havien problemes molts més greus que els meus.
-Ada estàs bé?-quan vaig sentir aquella veu tan suau...
-Sí.-vaig mentir.
-Semblaves asustada quan em parlat.
-Bé...Només t'he trucat per dir-te que avui he tingut una reunió amb el secretari general i hem solucionat els problemes de l'empresa, tot a surtit com ho esperàvem.
-M'has trucat a aquestes hores de la nit només per dir-me aixo?
No. Li hagués dit amb una mica més d'empenta. Però no vaig poder, no sabria com reaccionaria si li hagués dit que l'havia trucat per dir-li que l'estimava, així que vaig decidir empassar-me les paraules.
-Sí. Ho sento.-vaig tornar a mentir-
-És tard.Hauría de marxar.
Va vaixar la mirada i carinyosament em va besar la cara.
-Fins demà Ada, bona nit.
-Perdò.
-No et preucupis.

Em vaig aixecar aviat per anar a parlar amb l'encarregat de les aigües de Panamà, i hi vam comentar els pressupostos i per on anirien les canalitzacions i va quedar tot arreglat, en uns mesos començarien les instal·lacions.
Tornant cap a casa vaig distingir una petita silueta , com l'ombra d'un nen petit assegut a la porta. M'hi vaig acostar més erquè ja era fosc i no n'estava segura. Però sí, era un nen petit d'uns cinc anys. La seva mirada em desxifrava tristesa, melanconia i molta agonia, tenia tots els ulls humits de plorar i estava tremolant de fred o por, suposo. Li vaig preguntar com es deia.
-Nil-estava asustat-.
-Jo em dic Ada. I els teus pares?
-Pares?He estat sol desde petit-plorava-.
-Vine amb mi, et donaré roba neta i menjà. Demà anirem a l'orfanat.
-Vull estar amb tu. Siusplau deixe'm quedar-me amb tu. No em vull quedar un altre cop sol.
-Però no ho puc fer això. Primer em de parlar amb l'orfanat.

Li vaig preparar un got de llet ben calenta i el vaig gitar a l'habitació d'invitats. Em va demanar que si li podia llegir un conte i vaig acceptar sense pensar-m'ho. En un tres i no res es va adormir. Semblava un angelet. El vaig tapar i no se perquè una sensació de tristesa i aproximació a aquell nen em va recórrer pel cos. De dalt a baix, deixant-me com a fi que unes gotes que em semblaven salades i amargues, em recorresin el rostre.

Al matí següent es va despertar tot content, rient, saltant per la casa...Com si fos un ocell volant lliurement en temps de primavera.

El vaig vestir amb uns pantalons meus que ja m'anaven petits i amb un jersei de cotó. A ell li donava igual que li donés de roba, fos com fos, estava content. Un cop a l'orfanat li vaig dir que s'eperés al parc mentre jo parlava amb la mare Anna.
- Ahir me'l vaig trobar a la porta de casa, no podia fer res més. No el podia deixar al carrer com si no hagués passat res.
- Sí, ja ho sé-em va respondre poc convencuda-, però ell s'ha de quedar aquí. La única solució seria que l'adoptés algú, però s'hauria d'esperar com tots, hi han poques famílies i el procés és llarg.
- I s'hauria d'esperar aquí, no?
- Sí.
- I si el tingués jo a casa fins que vosaltres...
- Creus que es bona idea, Ada? T'agafarà carinyo i després sirà encara més díficil del que ho és ara per ell.
- Deixa'm parlar amb ell i et dono una resposta.
Aquelles paraules em van fer pensar. Potser era una bogeria, però vaig decidir adoptar-lo jo. No sabia si em donarien la custòdia per ser mare soltera o per no tenir prou temps per fer-me'n càrrec d'ell, però ho tenia que provar, i si en surtís com a mare adoptiva estaria més per ell. Ho provaré.
-Nil, t'agradaria quedar-te amb mi?
-Per sempre?
-Sí, per sempre.
-Sí.
-D'acord, però has d'entendre que potser tot no surt com ens agradaria als dos i hi han possibilitats que ens surtin les coses malament.

En un moment l'expressió de la seva cara va canviar. Un color pàlid anava deixant rastre per la seva cara i algunes llàgrimes començaven a fer carrera per arribar al terra.
El vaig intentar tranquil·litzar, dient-li que segur que surtiria bé, però aquell nen ja s'havia empassat massa històries d'aquestes com per creure's-ho.
-Mare Anna me'l quedo jo. Portaré aquest cas a l'assistència social que tinc treballant a l'empresa i faré el possible per tenir la custòdia.

-Espero que tot et surti bé. Que tinguis sort.

La mateixa tarda vaig anar a l'oficina a posar el cas a taula per ser solucionat el més pronte que es pugués. Allí estava l'Arnau, li vaig comentar el que m'havia passat, i em va recolzar. En una hora l'assistenta em va trucar i em va dir que tenia cita amb el jutge el divendres a les vuit i mitja del matí. Estavem a dimecres i sabia que els nervis em menjarien constantment per dins.
Vaig veure l'Arnau trist. Em va dir que l'havia trucat el primer ministre pel tema de l'adopció.
-El ministre m'ha dit que han aprovat la proposta que els vas fer però que els gastos que corren les famílies quan passen un mes aquí, no els poden cobrir, ja que van destinats als orfanats i són necessaris.
-Sí, això ja ho havia pensat. Doncs ja el trucaré jo i li diré que hi estem d'acord.

El dijous em va passar molt lentament però finalment va arribar el dia esperat. A Nil li havia comprat algunes peses de vestir i alguna cosa formal per quan anéssim al judici.
Tot va començar bé, les coses s'anaven decantant cap a mi i ja estava més tranquil·la, però en no res l'assistent social va treure el tema de que era mare soltera, i el nen necessitava un pare i una mare. Aquí ja em vaig decepcionar, era una noia forta però sense pare segur que perdria la custòdia.

Vam deixar la segona sessió pel divendres següent, a la mateixa hora. Li vaig explicar tot a l'Arnau i em va dir que no em preucupés, que ell es presentria com a tutor i responsable del nen, exercint de pare.
Al Nil el veia feliç, per ell tot el que vivia era com un somni fet realitat, ell em deia mama i jo n'estava contenta, però d'altra bamda pensava que encara no tenia la certesa de que me'l considerarien fill. Tenia por.

El dissabte de la setmana següent va ser tot un dia de celebració. M'havien donat la custòdia i Nil ja era declarat fill adoptiu meu. La vida em somreia i l'únic que m'importava era que el meu fill fos feliç, i ja ho era. Me l'estimava d'una manera especial, era el meu tresor i sabia que ningú me'l podia arrancar de la meva vida. Era la meva família.
En unes setmanes la meva vida havia patit un gir de 180 graus i a més, l'ONG anava perfectament. L'únic que m'havia quedat sense solucionar, perdut en l'aire que respirava cada moment, era l'Arnau. Jo havia decidit tornar a Catalunya, al meu poble, l'Ametlla de Mar, on havia viscut sempre i treballar d'arqueòloga com desitjava, ja que, al Nepal ja havia deixat el meu somni complit, ajudar als altres i treure'm la impotència que fa un any em recorria pel meu cos. Ara tenia un altre somni que les casualitats de la vida m'havien concedit, tenir una família. Era feliç, sí, però em faltava ell, l'Arnau, en aquells moments ell significava per mi el son, que sense ell no podia somiar mai.

Ja feia sis mesos que tornava a viure a Catalunya, i en feia tres que l'Arnau m'havia vingut a veure.
Aquell dia, quan ens vam veure, ens vam quedar sense paraules, ens enteniem amb les mirades i sobraven els sons, però de sobte.
-Ada...Estava esperant aquest moment des que et vaig conéixer.
-No diguis res, siusplau.
No sé perquè el vaig aturar, però ho vaig fer. Sense escotar-me va continuar.
-T'estimo-m'ho va dir sense entrebancs-.
-Si vols vés a veure al Nil, però és tard-aquelles paraules em van surtir com si no el vulgués sentir-.
-Marxo a l'Himalàia.
Em vaig quedar freda. Em va semblar que el temps s'aturava, em va donar la sensació que caía per un precipici. Aquelles paraules se'm van clavar al cor com ganivets amb les puntes afilades.
- He d'acompanyar un grup d'ecurcionites, necessiten guies de muntanya. Només cal que em demanis que em quedi i ho faré sense donar-hi voltes.
-No puc. És la teva feina- si que podia dir-li, més ben dit, li volia dir. Però les paraules no em van surtir-.

Va marxar. Vaig veure com s'anava allunyant, i jo arrepentint-me de no haber-li dit que e quedés, no sabia que estava fent.
No el vaig oblidar, cada dia pensava en ell, i plorava fins quedar-me sense aigua al cos.
Vaig anar a buscar a Nil a l'escola, ja havien passat setmanes i estava millor. Quan vaig arribar a casa vaig veure una trucada al telèfon i tot seguit un missatge de veu que deia:
-Ada sóc l'Arnau. Truca'm el més aviat que puguis. Adeú.
Aquella veu...Vaig descobrir que realment l'estimava. Ràpidament vaig agafar el telèfon i vaig marcar el seu número.
- Sóc l'Ada. He escoltat el misstage de veu.
-L'he deixat aquesta tarda, no estaves.
-Passa res?
-No, era per saber com estaveu tu i Nil.
-Bé, gràcies. Arnau, podries venir quan acabis l'expedició?
-Et va bé ara?
-Com has dit?Ara?-em vaig quedar sorpresa, m'estava fent una broma?perquè no tenia gràcia, eh?-.
-Em pots obrir la porta siusplau?Estic baix.
Vaig mirar per la terrassa per si m'estava enganyant però...no!Estava allí!
-Hola Ada.
-No m'havies dit que venies.
-Era una sorpresa, t'ha agradat?M'han ofert treball aquí. Em quedo a viure.
-Fa temps que et vull dir una cosa, aquell dia, quan em vas venir a veure i em vas dir que m'estimaves...-em va interrumpir-.
-Ada escolta...
-Deixa'm acabar. Quan em vas dir allò, et vaig veure sinceritat als ulls i per això vaig tenir por. Et volia dir el mateix, que t'estimo i que el que vull és estar al teu costat. Plorar a les teves espatlles quan ho necssiti i que tu fagis el mateix,escoltar-te quan tinguis un problema i que siguis el pare de Nil, passar tots els moments amb tu.
Després de dir tot allò em pensava que marxaria o que em diria alguna cosa que jo no voldria escoltar, però no.
-Preciosa, saps que t'estimo. Sense tu la meua vida no té sentit, ja ho saps, sinó no haguès vingut fins aquí.

Aquelles paraules em van fer feliç i alhora que llàgrimes rellisquessin pel meu rostre sense trsitesa, suaument. L'Arnau me les anava eixugant pausadament i mirant-me als ulls m'anava dient quant m'estimava. Em va agafar les mans, que jo les tenia tremolant com tot el meu cos, i me les va posar a la seva cara deixant-me que l'acariciés com no ho havia fet mai,i ell,amb un somriure reflectit en la seua picaresca boca em va sellar els llavis amb un petó, com aquell qui sella un sobre per a que el que hi hagi dins no s'escapi. Em va abraçar. Em vaig adormir als seus braços, deixant que m'escalfès la calor que desprenia el seu cos en aquell moment. El matí següent em vaig despertar amb la sensació que tot havia sigut un somni però em vaig equivocar perquè va ser i era veritat.
-He d'anar a treballar. Ens veiem a l'hora de dinar.
-Adeú!-Vaig dir amb un somriure.

A vegades, i si poses totes les teves forces, els somnis es compleixen. Pensem en tots.