GUERRES

Un relat de: NOA

"Tarragona, 17 de juliol de 1936
Avui, dia 17 de juliol. Al final s'ha acomplert. Aquella previsió que tenia la mare. La guerra. El conflicte entre tants i tants innocents d'arreu de l'estat. Republicans. Franquistes. Tots. Separats.
Tinc por, molta. Sento que la casa es quedarà sola i que no ho podré explicar als meus estimats, als meus fills. Joana necessito saber de tu, de la teva família i de la gent del poble. El pare m'escriu quasi cada mes però jo... jo estic tancat, empresonat. Em priven de tota mena de llibertats. Només puc recollir el correu pel matí on veig el dia en que estem per les cartilles que em donen per menjar. Després, torno a l'habitació. Com un animal engabiat.
Suposo que els teus pares no et deixen ni veure les meves cartes. Estic convençut que tu m'escrius, oi? Cada nit, quan m'estiro, tanco els ulls i et veig, allà molt lluny, de blanc, de blanc de núvia, saps? Com el dia que ens casarem, que tu aniràs d'un blanc lluent i jo de negre, amb la camisa blanca, també. Ens mirarem i riurem d'aquestes cartes. Tu ballaràs amb mi i riuràs, riuràs tan i tan fort!
Tinc por, Joana. Estic espantat. Sóc un presoner innocent. Jo no defenso ningú. Què em soltin sisplau! Què em soltin!


Tarragona,5 de gener 1937

Han passat sis mesos i tot segueix igual Joana. Pitjor. Ahir em van fer matar a tretze republicans. És horrible. A cada instant em venen imatges de les seves cares plorant, de la seves veus tremoloses demanant-me perdó. Perdó? Perdó l'hauria de demanar jo! Això és insuportable. El bàndol franquista ens obliga constantment a matar, a reprimir, a jutjar a civils per pensar diferent, fins i tot per ser diferents! Tot i així, el pare em diu que al poble els republicans també fan mal, no? El pare diu que han matat molts capellans. El mossèn de la nostra església es viu encara? Hauria de fugir...això està empitjorant i les coses no van bé. Els caporals ens han dit que Franco està pensant una altra ofensiva a les nostres terres. Barcelona és constantment bombejada. Està morint massa gent!
Em criden Joaneta. És hora de sopar i almenys podem estar una estona tranquils. Si pogués menjar-me un d'aquells estofats que fa la mare...o una arrossejat...ais...quina tristesa.



Tarragona, 27 de juliol de 1938

Fa tres dies que els republicans han contraatacat a les Terres de l'Ebre. Cada cop som menys. Aquí a Tarragona s'està parlant sobre si anar de reforç a la serra de Pàndols o quedar-nos al refugi.
Les converses entre caps de les dos forces són constants i violentes. Els d'aquesta habitació estem esperant l'ordre per sortir a matar rojos. Jo no vull. Joaneta, què he de fer? Em sento com una marioneta, una titella d'aquests que només pensen en la seva pàtria, i dels altres, que pensen en matar i cremar monges! És de bojos. Tots dos fan mal i no ho veuen. Els catalans, sí! Estem reprimits, estem massacrats per aquestes forces espanyoles que ens priven de la nostra cultura, de la nostra parla, sí! Però els rojos que van en contra del general Franco només fan que empitjorar les coses!
Ens han arribat notícies que a la serra de Cavalls s'està vivint i es viurà una matança. Diuen que aquí acabarà tot. Els republicans, confiats han contraatacat i ara no podran aguantar tan...les resistències de Franco són massa. Fins i tot ell mateix es vol dirigir al lloc de la batalla per dirigir-la. Amagueu-se Joana, amor meu, fugiu.


Tarragona, 18 de novembre de 1938

Ja venen Joaneta! Ja venen! Els republicans s'han retirat de la batalla de l'Ebre. Queda oberta l'ofensiva a tot Catalunya. Els franquistes són més durs que mai. Tenen els aires pujats!
No t'he pogut enviar la última carta perquè ara no ens deixen enviar ni rebre correu. Estic aïllat. Arriben males notícies de tots els pobles catalans. La família d'un company meu, l'Enric, ha estat tota morta per aquests...! Estem tips! No podem més! Només ens queda al pensament la molta sang que hem derramat per tots els cossos que ens han fet castigar, matar, oblidar...la única solució...l'oblit.
Et necessito cada vegada més. No sé res del pare, de la mare, d'en Pep...L'Ametlla, el meu poble...què en deu ser d'ell? No vull arribar i veure-ho tot destrossat, famílies trencades, carrers buits...sang i més sang...
La mar...bella imatge que queda al meu record. A Tarragona només es veuen míssils, cases caigudes, refugis...no veig la llum, aquella que queda brillant enmig del mar, de les onades que cada matí m'ajudaven a créixer...
Esperem Joaneta meva.
Cambrils, 3 d'Abril de 1939

Ja arribo preciosa!
Per fi aquesta maleïda guerra s'ha acabat! Quantes víctimes! Quants innocents! Quina desgràcia!
El bàndol franquista ha vençut, ho esperàvem. Jo no. Jo només volia que s'acabés. Republicans ferits, grisos ferits. Ha sigut un malson. Ara ens queda el sofriment. Catalunya sofrirà d'allò més. La repressió s'apoderarà de tots nosaltres. Joaneta jo, com que he participat ( obligadament) amb el bàndol feixista, tinc una oportunitat de marxar del país. Puc marxar amb tu, la mare, el pare, en Pep. Amb tots vosaltres, lluny d'aquestes terres reprimides i rebutjades per tots aquells que no ens estimen, que no estimen la nostra llengua i cultura com un enriquiment de la seva, sinó com un contrari. Doncs jo no els vull a aquest! Fugim! Fugim ben lluny!
Demà passat arribaré a la Cala. Vull trobar-te. Has rebut les últimes cartes que no t'havia pogut enviar? El pare no m'ha contestat. Es clar, al viatjar tant no em podeu trobar. Sí, deu ser això.
El tren arribarà per la matinada, tot just a l'hora que les barques surten del moll. Us espero a tots. A tots."


Aquell dia va arribar. Jo era jove. Ella també. No estava. No hi havia ningú a l'estació.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

NOA

5 Relats

4 Comentaris

3092 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
M'agrada escriure...plasmar el que sento