Somnis bestials

Vaig conèixer la Lulú ja fa 3 anys a la gossera. Estava sola, l'acabaven d'abandonar. De la nit al dia la van deixar d'estimar fins el punt d'abandonar-la de qualsevol manera. Encara tenia cicatrius del maltractament a la que havia estat sotmesa. Els primers dies de viure juntes, per les nits, la sentia plorar. Gemegava amb el cap sobre el coixí. Jo patía pero no li deia res. Si plorava per la nit, en la foscor de la seva intimitat, debia ser perquè preferia fer-ho sola. Així, cada matí, com si res no hagués passat, esmorzàvem i a passejar. Ens agradava sortir quan el Sol encara no escalfa gaire i passa aquella fresca bona. Veure la gent amunt i avall era estimulant. Ens donava vida. Després disfrutàvem de la serenitat de la companyia, cadascuna amb les seves coses. A mi m'agradava escoltar a la gent. La gent necessita que l'escoltin malgrat sembli que hem perdut aquesta capacitat. Em feia sentir bé que em necessitessin i donar consol. Potser allò que diuen que tothom neix amb algun objectiu a la vida era cert. No ho sé. Pero jo escoltava i la gent m'ho agraïa. La Lulú mentrestant ajaguda a la terrassa mirava la gent passar a munt i avall. Semblava que necessitava veure gent per sentir-se encara viva. Tot i que el meu do eren les orelles, ella no parlava. Només somreia, només plorava, només dormia. Els dies pasaven i cada vegada ens sentíem més cómodes juntes. Crec que ens començàvem a estimar. La necessitat d'estimar i sentir-se estimat mou muntanyes. I tant, si les mou.

Jo sempre havia desitjat viure en una casa gran, fora de Barcelona. Fora del bullici de la gent i de les presses. On poder correr fins quedar-me sense alè i cridar i esperar que l'horitzó et respongui. La Lulu, en canvi, sempre semblava atemorida. Encara tenia secueles de tot allò que li havia passat. Com es podia ser així? Quan sentia un soroll desconegut s'inquietava. Jo m'acostava i li feia moxaines perquè així retrobava la seva seguretat. Però ella savia quan gran era el meu desitg de marxar d'allà. Al Pirineu, potser. Un dia, després de llevar-me de la migdiada, vaig notar que restava davant meu. Ens vam mirar: la decisió estava presa. La Lulú havia vençut la por al desconegut i es diposava a allunyar-se del lloc que l'havia vist créixer. N'estava convençuda.

Taüll era un poble magnífic. Envoltat de muntanyes i de colors que ni imaginava que existien. L'aire era fred. Les muntanyes es resisitien, encara, a deixar anar la neu acumulada en els seus pics, tot i ser al mes de juny. La casa era petita però el jardí era inmens. Una moqueta verda que no creixía vorejada de xipresos esbelts que deixven entreveure un camí de sorra a punt d'excursió.

La Lulú semblava més contenta que de costum. Jo, però, no volia fer-me massa il.lusions. Tant havia patit que les recaigudes eren a l'ordre del dia. Mirava a través dels xiprés esperant trobar a algú. La tranquilitat d'aquell paratge era infinita. Podies escoltar els núvols passar!

Vam deixar les coses davant la llar de foc. Va obrir una de les bosses. Va treure calçat apropiat i el dispensador d'aigua. Va calçar-se les xiruques, va posar-me la corretja i vam decidir descobrir fins a on ens duria aquell camí.