somni d'amor

Un relat de: antoni masramon

Un somni d'hivern.

Només espero la fosca i freda nit per veure't i maleeixo amb totes les meves forces el fred matí que m'allunya de tu de sobte i cruelment, recordant-me que per a tu només sóc un conegut més i que hauré de suportar un altre llarg dia sense tenir-te. La meva monòtona vida només pren significat quan tancat sol a la meva cambra agafo l'àlbum de fotografies i passant-me llargues estones miro les úniques imatges que tinc de tu en aquell llunyà viatge a Menorca. Et contemplo i al final m'adormo tenint-te entre les meves mans. És llavors, quan et busco entre els records i intento de definir amb claredat i fidelment els teus moviments, la teva persona, els teus cabells lleugerament d'or, els teus ulls blaus gairebé màgics, sense fons, i el teu somriure que tant em corprèn. Després m'aferro a la inerta flassada imaginant-me que per fi t'abraço mentre et dic el teu nom suaument a cau d'orella, Sabina, i ploro amargament, imaginant-me que són dolces carícies teves les fredes llàgrimes que em cauen per tota la cara, omplint-me d'un sentiment de fictícia alegria i d'una amarga malenconia persistent. Perquè sé que com cada nit només ets un mite, una il·lusió, un altre somni, a on només per unes hores m'hi puc refugiar per a inventar-me dies feliços viscuts al teu costat. Només per no recordar que et vaig perdre ja fa temps, sense haver-te tingut mai, ni tant sols en aquell breu ball de festa major, mentre t'agafava tendrament, amb por de tocar el teu cos i que encara recordo amb la mateixa il·lusió de llavors. Però en la vida quotidiana, he de fer el cor fort i viure durant el dia trist i embriagat pel record d'un bell miratge nocturn i captivador que em destrossa lentament i irremeiablement l'ànima, enfonsant-me cada cop més en la tristesa més absoluta, fent que no pugui ser feliç amb cap altra malgrat haver-ho intentat alguns cops. Perquè sempre em torna a la ment el teu record, adonant-me del què realment m'importa en aquesta absurda vida buida de contingut: la teva presència, la teva mirada, la teva olor, sentir-te al meu costat amb aquella pau interior que només tu em dones, sense que ni tant sols ho sàpigues. Però no em veig capaç de dir-t'ho, no trobo mai el moment, ni les idees, ni les paraules més escaients per a fer-ho ja que sóc incapaç d'estar-me al teu costat sense voler fer-te petons, estimar-te, cenyir-te entre els meus braços, i sense voler em poso nerviós per la por del que em poguessis contestar si et digués que t'estimo.


Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: