Alimenta't bé

Un relat de: antoni masramon

Us explicaré com vaig perdre la meva cama. Un dia al matí vaig sortir a caminar per Muntanyola, com sempre solia fer. El cel estava serè i pensava que no tindria cap contratemps, però em vaig equivocar. Em vaig preparar l'esmorzar i vaig agafar el cotxe. Vaig arribar a Font Canamera. Vaig baixar de l'auto en camí que porta cap a Tresserres, una casa que segons diuen està maleïda. Avançava ràpidament vall amunt. Vaig parar per esmorzar al molí de la Rovira, com d'altres vegades, quan van començar a passar els esdeveniments més sorprenents de tota la meva vida.

De les profunditats del bosc van començar a sortir crits, com si un animal salvatge voltés pels voltants. Al principi em pensava que eren il·lusions meves i no vaig fer-ne més cas, ja que en aquelles contrades no hi ha animals salvatges. Vaig obrir la motxilla, vaig treure el meu entrepà, i just quan anava a fer la primera mossegada ho es varen tornar a sentir. Cada cop eren més forts i s'anaven acostant. Vaig intentar de conservar la sang freda; la meva intenció era no perdre la calma, no fer cap tipus de soroll per tal que la fera no em trobés, però també em vaig equivocar. La fera es devia sentir atreta per l'olor que desprenia el meu entrepà. Així doncs, vaig deixar-lo i vaig començar a córrer. Havia de tornar al cotxe, però no podia: els terribles gemecs que se sentien provenien de dintre el bosc, d'allà on el camí portava al meu cotxe.

No m'hi vaig pensar més i vaig córrer en direcció contraria. Vaig agafar el camí que vorejant la riera de Tresserres, pujava en direcció a aquesta casa. Corria tan ràpid com mai abans ho havia fet. «Sort que he deixat el meu entrepà a la vora de la presa; així la fera aquesta en lloc d'empaitar-me es quedarà amb el meu entrepà». Però tampoc fou així. Altra vegada tornava a sentir aquells crits esgarrifosos; notava com em perseguien.

Per sort vaig arribar a la casa on tantes vegades havia anat, tot i que es diu que està maleïda. Vaig entrar-hi i em vaig amagar en una habitació en ruïnes, a on sabia que hi havia un amagatall de la guerra. Allà estaria segur. Al cap d'una estona d'estar-m'hi vaig tornar-los a sentir com recorrien tota la casa. Els crits esgarrifosos s'anaven acostant més i més, quan al final els vaig sentir al meu costat. Tenia els nervis a flor de pell i la respiració se'm va disparar. Em pensava que la bèstia em trobaria, i així fou.

Tot d'una, vaig començar a notar un dolor molt fort a l'abdomen. Pensava que eren una barreja de la gana i de la por que tenia. No havia menjat res del dia anterior, i a més estava en un ambient molt tètric. Els dolors a l'estómac van continuar fins que al final, mig inconscient pel dolor que experimentava, vaig veure com de la meva panxa en sortia una boca. Era una boca grossa, plena de dents esmoladíssimes, segregant contínuament una saliva densa. Al final, em va clavar queixalada i em va arrencar la cama. Em vaig desmaiar i l'endemà em al despertar a la meva cambra, pensant-me que tot havia estat un somni, la sorpresa fou que tot havia set real.

A partir d'aquell dia vaig aprendre una lliçó molt important: «Alimenta't bé!!!!»

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: