Sols

Un relat de: miquelfustier

Dues ànimes solitàries se sentien ofegades envoltades d'una munió de persones cridaneres ... en Oriol i la Puig no es trobaven a gust ... no hi eren ...
Les típiques trobades de companys de feina celebrant qualsevol motiu per celebrar, jugant amb el doble llenguatge de fàcils bromes sexuals, tirant l'ham arreu i intentant que la noia de les fotocòpies o el noi nouvingut el mosseguessin.
El insostenible ambient carregat d'excessiu alcohol, de mal menjar, el fum del tabac, les olors a fregits, l'alt to de veu dels clients que es clavava fins la medul·la, els histriònics companys de feina que no reien sinó xisclaven.
Era un restaurant fosc, carregat, on la distribució de les taules, massa juntes, no convidaven a abstreure's. Els abrics s'arrossegaven pel greixós terra i els cambrers els evitaven trepitjar, tot semblant des de la llunyania esquiadors negociant les portes en un descens vertiginós.
Crits ... crits ... no es podia parlar si no s'aixecava la veu.
A l'Oriol i a la Puig no els importava, o si, ambdós separats per la llarga taula, immensa, es sentien sols, només volien refugiar-se en els seus pensaments, en les seves petites històries.
Què celebraven? Ho sabien? ... Si, però tant era, només buscaven refugi.
L'Oriol
L'Oriol acabava de fer quaranta anys. Fumador, de bona taula, després de deixar de practicar esport, ara feia uns dos anys, li havia crescut una incipient. Però encara se sentia com un jove de vint. Recordava, de forma agra, aquella festa sorpresa que la seva dona i els seus amics li havien organitzat el dia del seu aniversari, tot just feia sis mesos. Tot i que els va intentar convèncer que els quaranta no li afectaven tant com els trenta en el seu dia, no va haver-hi forma i finalment va desistir, les bromes de mal gust es succeïren durant tota aquella amarga vetllada.
Ara, l'Oriol dintre d'aquella absurda i vulgar celebració amb els companys, la mirava, l'observava, la Puig restava a l'altra banda de la taula, distant, absent.
L'Oriol va difuminar la seva ment, va poder abstreure's i començà a recordar aquella primera cita, ...
Circulava a alta velocitat tot enfonsant-se en la freda nit, la mirada fixa en la línia continua dibuixada al mig de la carretera com una autopista cap a l'esperança, una autopista que l'acostava sense remei a trobar-se amb ella, guanyava una corba darrera l'altra en aquella regirada carretera ... no era conscient del que estava fent ... la seva ment era lluny de les sensacions de conduir, només pensava i imaginava el moment en que es trobarien.
A l'horitzó aparegué per fi el rètol lluminós on s'indicava el desviament cap a la petita població on havien quedat, el cor bategà amb força, els nervis, fins i tot, bloquejaren per un moment la seva perícia automobilística. S'acostava el moment de l'anhelada trobada tots sols.
Va estacionar l'atrotinat cotxe en un apartat fosc, mig camuflat per l'exuberant vegetació. Alçant-se el coll de la jaqueta, amb les mans a les butxaques i tot donant una gran volta al poble s'adreçà cap al punt de trobada.
Maleïa totes aquelles precaucions que havien pres, ell només tenia l'ansietat de veure-la, de parlar, d'escoltar-la ... de besar-la.
Una llum groga, esmortida i sense ombres, va indicar-li que el fanal al bell mig del carrer era buit; no sabia si el fred que feia o la buidor de no trobar ningú al lloc indicat li comportaren unes esgarrifances per tota l'esquena. Mentre treia una cigarreta i se l'acostava a la boca, el seu encenedor no va funcionar "només faltava això -va pensar- amb els nervis i ni un maleït cigarret podrà relaxar-me, confiem en que no sigui una premonició ".
Ja havien passat més de deu minuts i ella encara no havia aparegut, la poca gent del poble que va passar pel seu costat, tot caminant ràpid per refugiar-se el més aviat possible de la incòmoda nit, se'l miraven de forma estranya, la fredor de la nit no convidava gens a aturar-se sota un fanal tot esperant. Es trobava ridícul, observat.
Pel final del carrer aparegué un gran somriure. Els nervis del moment van accentuar-se, molts dubtes envaïren el seu cervell, ... com seria rebut, com acabaria la nit, seria capaç d'explicar tot allò que el cor li deia, com es complicarien les seves vides a partir d'aquell moment ... ella va apropar-se com una visió celestial, tranquil·la, relaxada, segura de si mateixa ... s'acostà i tot just en el moment de fer-li un petó les cames li començaren a defallir, tremolar ...
La Puig
La Puig era una jove de vint-i-cinc anys i a punt de fer-ne un més. Inquieta, somiadora, independent. Als divuit anys havia marxat de casa dels pares per compartir un pis amb un amic i una amiga. Aquells records, sobretot els inicials, d'antigues vivències li portaven en moments àcids un raig d'esperança i dolçor.
Després de dos anys de convivència, la relació d'amistat va complicar-se cada cop més ... va aparèixer el sexe a la llar, i les diferències entre ella i la seva amiga van tornar-se insostenibles. La lluita per un company va trencar una amistat que la Puig sempre havia considerat sòlida. Va tornar a casa dels pares després d'aquesta amarga experiència, amb l'alegria dissimulada dels progenitors pensant que la nena havia tornat als cànons socials: coneixeria un jove, es casaria i els faria avis ... un estil de vida que la Puig no havia considerat mai vàlid per a ella.
Després de diverses feines, de les anomenades escombraries, un dia li sortí l'oportunitat de treballar en una multinacional. El sou era bo malgrat que hauria de canviar l'aspecte extern i introduir-se en els àmbits de imatge establerts per l'empresa. Al començament l'ambient de treball era agradable, els companys s'auxiliaven entre ells i la Puig acostumava a aparcar una mica el seu tarannà inconformista i només ho mostrava un cop sortia de la feina.
Un dia d'estiu, acalorada per la darrera cursa per arribar d'hora a la feina, a l'ascensor va creuar-se amb un nou company de feina, la mirada d'uns ulls foscos clavats a l'esquena li traspassaren i la feien sentir incòmoda. Ella, al girar-se per enfrontar-se de cara, com sempre li havia agradat, no va poder articular cap paraula ... aquells ulls foscos, aquella mirada penetrant, aquell somriure tranquil·litzador, ... va esborronar-la per complert, només va poder obrir la boca per pronunciar el seu nom, acompanyat d'un tímid somriure.
Aquell mateix dia, va rebre el primer correu electrònic de l'Oriol. Inicialment del tot innocent, doncs només demanava ajut amb uns assumptes de finances però sens dubte detonant del que estava a punt de succeir a partir d'aquell moment. Ella va respondre.
Després un segon i un tercer amb simples excuses que no s'ajustaven a la necessitat de l'empresa ... Ella va tornar a respondre ... després un quart ja amb una confidència personal que va sobtar a la Puig ... després més .... més ... van iniciar un doble joc d'entretingudes intencions, criticant a companys ... als caps, finalment psicoanalitzant-se ambdós, compartint cada cop més confidències personals, penetrant en àmbits tant particulars que ni a les persones més arribades havien mai explicat, no deixaven de convertir-se en moments de joia i distracció en la monòtona vida de l'oficina
La Puig cada matí frisava per obrir el correu i trobar-se amb un missatge, poc a poc s'anava convertint en una dependència cada vegada més perillosa. Al final tot s'havia enredat i l'Oriol va proposar quedar en un lloc discret fora de la feina ... no va tenir forces per dir que no, dintre seu no sabia si per una curiositat morbosa o fins i tot un estrany enamorament ... recordà ...
Havien quedat en trobar-se en un poble no molt llunyà d'on treballaven. Ell era casat i aquesta situació podria, sense cap dubte, complicar-li la vida.
La Puig s'havia preguntat moltes vegades "per què havia acceptar la cita?" tot fent un resum mental dels missatges rebuts d'ençà, de la seva escriptura dolça i romàntica, sense tabús, demostrant una forma de ser que distava molt de l'aparença freda que l'Oriol donava a l'oficina, ... era un boig encantador, però, ... sempre hi havia un però ... estava casat, ella va patir en primera persona un cas esgarrifós d'una bona amiga que s'havia enamorat d'un home casat ... i recordava amb amargura com va acaronar-la quan ell, desprès de múltiples compromisos mai complerts i de múltiples ajornaments, va tornar amb la seva dona donant per finalitzada la relació.
La Puig va prometre's a si mateixa no ensopegar mai en aquest tipus de relació - parany amb un home compromès. Es considerava prou intel·ligent per no caure.
"Per què vaig haver d'acceptar la cita?" es preguntava.
Havia arribat al petit poble molt abans de l'hora, va passejar pel centre, sense rumb fix, demanant-li a l'aire fred que l'obris el pensament i l'ajudés a acceptar aquella nova situació que en un futur, n'estava convençuda, arruïnaria la seva existència.
Quan el fred va ser insuportable va refugiar-se en un bar, davant d'una càlida tassa de cafè, i va esperar ... va pensar ... esperava que aquell batibull de sensacions nervioses que lluitaven dintre del seu estómac li fessin prendre la decisió de fugir ... va pensar que no ... alhora que si ... va pagar i sortir.
Ja era tard ... arribava tard ... a l'horitzó el veié, ell s'esperava sota el fanal tal i com havien quedat ... ell hi era i la mirava ... els seus ulls foscos, afamats, la seva presència, de sobte tots els dubtes s'esvaïren ... adreçant-se cap a l'Oriol va somriure, i un cop davant d'ell no va poder estar-se i li va fer el primer petó.
D'aquella primera cita ja havia passat més d'un any. I, tot just, dos mesos des de que ho deixaren. Al començament les trobades denotaren una necessitat de compartir sensacions i experiències, obrint els cors i oferint-se l'un a l'altre, desprès foren elèctricament sensuals, l'ansietat d'ambdós emboirava el sentit comú, es juraren complicitat compartida, es prometeren amors eterns, ...
Conforme anaven enfonsant-se dins la relació, cada cop més, es convertia
en insostenible: els compromisos familiars de l'Oriol, la inseguretat de la Puig, la difícil convivència a l'empresa, la dificultat de mantenir l'anonimat allà on fossin i finalment la creixent dependència d'ambdós va aportar un nou paràmetre a la relació ... la necessitat imperiosa d'implicar-se molt més ... no hi havia prou amb jornades sexuals, no hi havia prou amb tendres paraules.
Ambdós s'havien enamorat com dos adolescents, però la Puig volia més ... molt més ... molt més del que l'Oriol podia oferir-li, i finalment molt més del que l'Oriol volia donar-li.
Avui, en aquesta nit, al maleït sopar d'empresa, tots junts però tant sols. Tots dos enamorats sense amor, l'Oriol sentint-se culpable, la Puig ferida a l'ànima ...
Dues ànimes solitàries eren ofegades envoltades d'una munió de persones cridaneres ... no es trobaven a gust ... no hi eren.

Comentaris

  • Sols enmig de multituds[Ofensiu]
    Avet_blau | 01-08-2008 | Valoració: 10

    La soledat de les aglomeracions,
    dels llocs abarrotats , buits de sentiments ,
    de no sentirse escoltat
    o no poguer parlar,
    o no tenir res a dir.

    La soledat de les relacions,
    que s' omplen de llacs foscos i buits,
    i que amb els anys son cada cop mes grosos.

    La soletdat de la malaltia ,
    que s'agreuja en no ser escoltada i compressa.

    La soledat de les parelles,
    que amb els anys perden la comunió
    de desitjos i passions.

    Aprendre a viure en soledat...
    ...o morir en soledat
    Avet

  • Vivències comuns[Ofensiu]
    Marisa | 01-11-2006

    Hola miquelfustier,

    Et felicito pel teu relat, descrius una situació desgraciadament força comuna en la nostra societat, però li dones un toc especial. M'agrade.

    Els personatges es senten sols, però qui no és sent sol avui en dia?

    Tots estem sols...

    Felicitats de nou,

    Marisa

  • flashback/forward[Ofensiu]
    Laiesken | 01-11-2006

    Els salts de temps són el més atractiu. Algú pot arribar a pensar que emboliquen el relat però en relaitat afegeixen naturalitat, m'agrada molt. Es un tema que pòt ben ser real, i una realitat que poques vegades havia sentit o llegit, tampoc ho he presenciat, es podria dir que casi ni sabia que passessin aquestes coses.

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    NEULA | 13-03-2006

    però trobo que tens molta tendència a posar els adjectius davant dels noms. Queda molt més natural al revés. Prova-ho.

  • felicitats[Ofensiu]
    plaerdemavida | 02-02-2006

    M'ha agradat molt el teu relat,
    ple de sensacions...
    de les contradiccions que porta inclosa la vida encara que ningú ens ho digui.

    Molt bé el retrocés en el temps, cada vegada una mica més enllà, per fer-nos partíceps del que passa pel caps de cada punta de la taula...

    Tinc debilitat per les ànimes solitàries.

  • jo també en demano més![Ofensiu]
    quetzcoatl | 09-08-2005

    Hola miquelfustier,

    A mi també m'ha agradat molt el teu relat. Explica una situació que es pot donar sovint però l'estil el diferencia i el fa únic.
    M'agrada molt com uses les paraules. He trobat, però, que algunes frases podrien ser una mica més concises. Més punts sols i menys punts suspensius, i alguna errada ortogràfica senzilla de solucionar.

    El contingut m'encanta (que de fet és el més important), però el continent es podria polir.

    Felicitats i a veure si ens deixes llegir alguna cosa més!

    m

  • recordava haver ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 09-07-2005

    llegit el teu relat però no te'l vaig comentar, ara l'he tornat a llegir i m'agradat més que la primera vegada, potser ara l'he llegit més tranquila des de ca meva i no des de la feina com ho faig sovint, tancant i obrint la plana si s'acosta qualcú, bé no sé perquè t'amoll tot aquest rotllo per dir-te que m'ha agradat el teu relat i vejam si continues ...

    Una aferrada

    Conxa

  • ben escrit[Ofensiu]
    foster | 09-07-2005 | Valoració: 8

    Hola col.lega. T'ho tenies ben amagat, oi? Tal i com escrius, has de continuar. Tant la història com l'estil demostren una maduresa ben adquirida. Potser podries haver introduït algun element o situació externa que modifiqués o participés del procés d'acostament i allunyament dels protagonistes, però d'altra banda m'agrada que no passi res de'especial, el devenir de dues vides ja ho és prou.
    ànim, et seguiré llegint.
    foster

l´Autor

miquelfustier

4 Relats

11 Comentaris

6132 Lectures

Valoració de l'autor: 8.75

Biografia:
Sempre he estat un apassionat de la lectura i l'escriptura.
Enfront d'un full blanc, on restes amb intimitat, expressant sentiments ocults de l'entorn ... i per fi m'he decidit a publicar alguna cosa.
És el primer cop que ho faig.

Últims relats de l'autor