Cercador
Soledat
Un relat de: Helena WSento crits, rialles, sorolls, paraules murmurades... sento cotxes, sirenes, motors... però també sento el vent, i el silenci, i el buit de les paraules mai dites. Veig les persones, caminant, corrent, passejant... veig els amics, i riem, i comentem el dia, i el seu riure és com música per a mi.
I és quan s'acaba el dia que els sorolls s'esvaeixen, i tot fuig. Marxa, s'allunya. I retorna el soroll del vent, i sóc capaç de sentir el silenci, i de veure el buit de les paraules que van quedar guardades en un petit calaix, i que frisen per sortir, per ser escoltades, per divagar i comunicar, per fer-te riure i fer-me plorar.
I és quan s'acaba el dia que me n'adono de la soledat que m'envolta. És quan dic adéu amb la mà, amb un somriure trencat als llavis, que miro al davant i veig. Veig buidor, veig... no veig res.
Comentaris
-
Genial![Ofensiu]Arbequina | 22-01-2007 | Valoració: 10
Genial i profund!
Un reflexió tan sensible... m'ha colpejat. El cert és que descrius molt bé la soledat entre la multitud i també la foscor interior que ens ve al caure el dia. Sí... no s'hi veu res.
Però sobretot (i és molt dir, perquè lo altre ho has explicat a l aperfecció), crec que il·lustres molt bé com ens enfrontem davant de lo no dit.
T'ho torno a dir. M'ha encantat, l'he trobat genial.
Una forta abraçada.
Arbequina.
l´Autor
10 Relats
7 Comentaris
9353 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Vaig néixer l'any 1987 en una ciutat de Catalunya. Escric des que sé com utilitzar un llapis, però no tinc massa relats que mostri a la gent. Em fa por que observin a través de la meva ànima.Tot i així, de vegades se n'escapa un tros per alguna escletxa.