Resisteix

Sempre l'havia envoltat un aura de misteri. Era silenciosa, tranquil·la i bonica. Tenia els cabells foscos i uns ulls grisos, freds com el gel però profunds i incitants. Incitaven a conèixer-la, a voler saber més d'ella, preguntar-te per què no deia mai res, per què es limitava a observar. Sí, observava el seu voltant, i analitzava. Coneixia molts trets del comportament humà, més irracional que racional, més emocional que superficial. Tenia la capacitat de sentir, de captar, percebre el que els altres humans experimentaven. Era un do, i ella era un misteri de la naturalesa, una criatura com cap altra.

Seguia els instints, es movia amb el cor, i no amb el cap. Veia la vida a través d'un vel que filtrava la realitat, i la feia mil vegades més bonica. Lentament, havia creat dins el seu cap un món diferent, ple d'imaginació i cignes preciosos i peixos amb ales, i arbres amb fruits, amb flor durant l'any; un món amb milers d'olors, essències de maduixa i mandarina, tons blaus i verds i taronges, sabors dolços, i mar i arena i plantes, un món que ella creia existia en alguna part. I el visitava sovint, evadint-se, abandonant la sagnant realitat, deixant enrera els crits i els sorolls ardents.

Deien que estava boja. Per ser tan menuda, tenia el cap ple de pardals. Això deien. "Guaita, és aquella nena! Marxa, no et volem aquí." "Ui, ja ve la noia boja! Diuen que la seva mare la maltracta." "Aparta't, pirada! Tu no pertanys aquí!" Crueltat de la gent, murmuris, sospirs, acusacions. Ella ho ignorava. No hi pensava. No. Havia sofert nou anys de males cares; havia perfeccionat la indiferència.

Era una noia forta, amb una salut de ferro. La seva mare l'havia educat amb insistència, a base de crits i esbravades, cops de mà i sacsejades, i ella havia après. Estava orgullosa de la seva resistència, i estimava la seva mare, malgrat tot. "Diuen que la seva mare la maltracta." Sovint, aquella dona li ho recordava: "T'estimo, filla." Li ho recordava entre cop i cop, entre estirada de cabells i empenta contra la paret, entre brams i crits. "Aparta't, pirada!" Era ella. No, no era una pirada. La seva mare ho era. Ella no ho veia. Creia que totes les nenes de la seva edat aprenien com ella.

Va arribar un dia en què decidí abandonar. No resignar-se, sinó marxar. Marxar cap aquell món ple de sucre i pega-dolces, cap a la realitat que de debò existia, que de debò era real per a ella. Aquella nit, els veïns van adonar-se'n. L'escassa gent que encara caminava pel carrer va poder sentir en l'ambient les tenebres que regnaven, l'aire gèlid, l'obscuritat. Mormolà un adéu apagat a la seva mare, que l'observava amb ulls plorosos, suplicant amb la mirada que no l'abandonés. Massa tard, massa temps havia passat, massa miralls trencats. La nena se n'havia cansat, havia perdut tota resistència a les esbravades. Ja no tenia sentit aguantar. És que potser n'havia tingut mai? No restaven prou forces en aquell menut cos per quedar-se i esbrinar-ho.

"Adéu."



El seu petit llit no duia el seu nom. Només hi duia una imatge esculpida sobre una làmina de pedra, on hi havia gravat un dibuix que ella havia fet amb tan sols quatre anys de vida. Un sol, més gran que cap altra cosa, al centre del dibuix; un cel blau sense cap núvol, i sucre, muntanyes de sucre, milions de granets dolços repartits per tot arreu. I, enmig, ella, amb aquells cabells foscos i aquells ulls grisos, amb un somriure d'orella a orella, com mai se li havia vist dibuixat a la cara. Feliç, radiant, amb els braços oberts, disposada a abraçar aquell qui volgués compartir una abraçada, disposada a rebre una petita espurna d'esperança, d'amor, de qualsevol cosa.


Al cementiri, però, sí que hi havia escrit el seu nom, sobre una placa de fusta amb una inscripció a sota: "Aquí resta Hollie, la meva petita, la meva nena. La ploma a la que m'aferrava, que em donava la força necessària per a despertar-me cada dia. Sense tu, hagués abandonat." 1980-1989

Al seu costat jeia una altra placa, polida amb cura però escapçada a base de puntades de peu, fetes per inconformistes, rebels per la causa, pacifistes. La inscripció deia així: "Aquí resta Àngela, filla de Samantha, mare de la petita Hollie. Àngela, qui no va resistir prou, qui va perdre la seva petita, i va deixar-se perdre a ella mateixa."

Durant la tardor, les dues plaques es cobreixen amb un mantell de fulles grogues, marrons i vermelles. Els arbres fan ombra a l'herba verda que ha vist tantes llàgrimes abocades, que ha viscut tantes confessions, que ha plorat amb les persones cada llàgrima que deixaven anar, i que ara plora la pèrdua d'una innocència, la pèrdua d'una vida inacabada, poc polida, sense esculpir; una vida que no va arribar a conèixer mai aquell món que anhelava conèixer, que no va tastar mai el sabor del sucre, ni el de les maduixes ni les mandarines, ni sabia que existia el color blau del mar, o el verd de les muntanyes.

Ara plora la pèrdua de tot això, plora la ironia que és la vida, l'amor malentès de la mare per la filla, i plora de ràbia, d'impotència, i es pregunta si no hagués hagut de viure aquella ànima cruel que va destrossar-li el món a la seva petita, si hagués hagut de seguir dempeus per assaborir la derrota, seguir dempeus per assimilar que havia trencat una ànima de porcellana, una nina pàl·lida, un àngel blanc que mereixia un món com el que somniava i mil vegades més bonic.