Caminant pel mateix lloc

És possible, penses. Pot ser possible? Pot tot haver arribat fins aquest punt? Sí. Per què no? Aquí estàs, per tant, d'alguna manera deus haver arribat fins aquí. Sigui quin sigui el camí que has seguit, hi ets. Potser tornar enrera. Tornaries enrera? Ni que volguessis, ara ja seria massa tard, no creus? No pots tombar-te i tornar a caminar pel mateix lloc. No pots desfer el que està fet; pots refer-ho, sí, però no desfer-ho. Però saps que el pitjor de tot no és fins on has arribat, o què has fet, o sentit; no. Saps que el pitjor de tot és que ho tornaries a fer, malgrat tot el que comporta.



Potser necessites temps? O potser necessites el que necessitaves al començament. Et preguntes si val la pena. Si abandonar, resistir-te, sotmetre't al que et dicta l'instint és bo, serà bo, valdrà la pena. No ho saps, realment. Però t'agrada pensar que sí. T'agrada pensar que estàs caminant el mateix camí que abans, i això et fa sentir bé. T'agrada descobrir, t'agrada conèixer. Però també t'agrada comprendre. I somriure. I somriure sense motiu, i ser feliç. I saps que, caminant pel mateix lloc altra vegada, comprens, somrius, descobreixes i ets feliç. Llavors, et preguntes, com pot ser dolent? Com pot ser una cosa que fa sentir-te bé ser tan dolenta a la vegada? És tot el que hauries d'evitar, però és com una droga. Com més en tens, més en necessites. Ho demanes. Es veu. Ho demanes a crits, però ningú t'escolta. O si. Només t'escolta qui t'ha d'escoltar i, així, comprens. Et sens compresa. I en vols. Ho vols.



En el fons, saps que no canviaràs. No ho intentis, no canviaràs.