Soledat era el seu nom I part

Soledat era el seu nom. I Part


La seva intenció no va ser mai enamorar-se. Només volia contemplar la felicitat així somiada. Els batecs del immiscit cor , delataven les passions imaginades, somiades, que mai arribarien a ser. Però el seu cor no hi entenia, ni de imaginacions ni de somnis , tant sols es dedicava a bategar pròpiament, fortament, incansable des de feia tants anys. Sense respectar normes ni lleis establertes entre el raonament i l´empirisme. Que havien de haver declarat la insolvència, un tancat per enfonsament del seu dèbil cor.
De fet mai va saber harmonitzar la massa latent, amb la massa pensant. Suposo que va ser aquest desequilibri que l´havia fet tant i tant desgraciada. Soledat era el seu nom, de ben petita que els pocs amics li deien Sole, però amb el pas dels anys, el seu nom definia cada pas, cada mirada de la jove Soledat i ja mai més ningú li diria Sole.
La Soledat havia nascut en una ciutat castigada, en part per l´imperialisme i en part per el comunisme. Aquesta dualitat tant radical en que estava sotmesa l´Havana impregnava els seus habitants del res quotidià. Els seus pares fills de la revolució més caribenya que ha existit mai, vivien en un pretèrit del tot confús, del tot il·lús, del tot utòpic i això els permetia dormir tranquil·lament pensant que havien canviat el món. Però la Soledat no, ja feia massa dies que no dormia...