La darrera partida

Guanyar-li una partida a la vida
abatre la resposta a la mort"

Quants cops havia sentit i havia vist impresa aquesta oda a la vida, sense prestar-li la mínima atenció
Ara potser l'entenc, o si més no, l'evoco amb molta freqüència. Sobretot quan veig a través del vidre opac, dibuixada la silueta d'en Vicenç que es debat entre seguir jugant a viure o rendir-se a la incomprensible mort. Doncs va entrar en coma la darrera setmana mentre disputava un partit de bàsquet al pavelló municipal del poble, era un partit transcendental per l' equip. Es disputava l' últim partit de la lliga i del resultat en depenia l' ascens a Primera Catalana. En Vicenç és un jugador brillant, respectat i estimat pels seus companys. Juga de pivot i gaudeix d'una agilitat suprema que de res li va servir. Quan es disputava el minut set del partit un xoc frontal amb l'atacant el desequilibrà i caigué brutalment a terra. Com a conseqüència d' aquest xoc en Vicenç dorm profundament a l'hospital de Bellvitge.

" Guanyar-li una partida a la vida
abatre la resposta a la mort"

Ara et prenc la mà fortament i intento que sentis aquesta curta però contundent oda a la vida. Però la meva ànima s'oprimeix, la veu apaga i entristeixo com aquell llarg viatge. No suporto veure't perdut entre cables i envoltat d'aquestes rajoles blaves que enverinen la felicitat. I tu, que tant odies els lligams, estàs pres a una màquina a la qual segueixo atentament amb les pupil·les diàfanes la freqüència incerta d'aquest moment. No hi entenc de medicina, és cert. Però sé que no existeix la sístole sense la diàstole. Per tant, encara ets viu.
Ja han passat tres mesos i encara dorms, encara no has vençut la partida. Dia rera nit passo al teu costat estimant-te una vegada més, odiant-te un cop més. Em sento cansada, estic irada i desolada. No saps com odio sentir-me presa de la soledat, soc ànima en pena que construeixo l'amor amb els records, que ara apareixen amb format blavós d'hospital i amb aquella estranya olor amarga, que també a mi, em recorda un únic destí.
Et premo encara més fort la mà, però ja no sembla la mateixa, aquella que m'acaronava, aquella que es barallava amb els botons de la meva camisa, per arribar a totes les comissures del meu cos. Cada cop et sento més lluny, però el teu batec més intens i torno a evocar la frase, no com una oda, sinó com la més intensa pregària.

" Guanyar-li una partida a la vida
abatre la resposta a la mort"