Secrets de família

Hola Fidel!
No fa ni deu minuts que hem parlat per telèfon, però la impossibilitat d'explicar-te el que he viscut el cap de setmana a casa dels avis, se'm feia del tot impossible, per això ho faig via e-mail. Sobretot, Fidel, llegeix-lo i rellegeix-lo fins que la teva ira s'hagi esvaït convertint-se en aquella dolça controvèrsia entre l'amor i l'odi.
No em truquis irat, ni desolat, evocant el nom de l'àvia en va, no oblidis res, recorda-ho tot.
Bé, aniré al gra que prou difícil se'm fa. El dissabte, quan vaig arribar a Falset, el paisatge era del tot desolador: les pluges dels últims dies han provocat greus inundacions i força desperfectes. Per cert, vaig haver de trucar el lampista perquè la força de l'aigua havia fet malbé la canonada que passa pel lavabo verd, ja et pots imaginar el batibull que hi havia a casa. I en Pep, sí el de "Cal Pardal", com que no trobava on era ben bé el lloc per on es perdia l'aigua, va decidir arrencar el bidet, i després el wàter, (vaig pensar els xiscles que faria l'àvia si veiés aquest ximplet destrossant el seu lavabo) en definitiva, un desastre!
Doncs bé, aprofitant la benentesa vaig decidir rentar-li una mica la cara a aquell ensopit lavabo i vaig anar directament a aquell armari empotrat que l'àvia havia forrat amb aquell paper "horrendo" de quadrats de color marró i gris.
Ara sí, ara arriba el nus Fidel! Encara que em va costar una disputa amb els meus remordiments, vaig decidir arrencar aquell paper "horrendo" i restaurar aquell trist armari amb una tècnica nova que hem après a les classes de restauració. Per cert, sabies que em vaig apuntar a un curs de restauració?
Quan treia el darrer calaix, mentre admirava l'encís que tenia l'armari totalment despullat, vaig notar alguna cosa diferent entre les meves mans, a mi em semblava que era........el que era, carai!! Vaig trobar les íntimes i solemnes memòries de la iaia Lola.. Físicament són un lligall de fulls col·locats minuciosament, i forrats per sota amb el mateix paper "horrendo" de l'armari...com un rerafons , saps?
Els fulls estan una mica deteriorats, destinats a l'oblit, uns fulls impregnats de llàgrimes, i que ara s'hi afegeixen les meves. La iaia va ser una dona molt valenta, potser massa, ara puc entendre la boira dels seus ulls, aquella mirada trista i perduda que jo sempre havia pensat que buscava l'avi.
Quan vaig submergir-me en la revelació total de la senyora Dolors Balcells i Mollfulleda, vaig recordar l'article que vas escriure en aquella revista francesa de la qual no recordo mai el nom, on explicaves el calvari viscut per la iaia Lola durant la Guerra Civil Espanyola. Descrivies com era sotmesa a maltractaments físics i psicològics per part del general Espadaler durant el temps que ella va estar al seu servei, cuinant al seu mas, mentre l'avi lluitava al front per defensar la república. Encara que estic segura que la teva condició de republicà no et va deixar ser prou objectiu. Ho dic, perquè la iaia sempre era molt prudent quan parlava d'aquells anys. Serà millor que et transcrigui una petita part de la memòria, la resta. Sé que no trigaràs gaire a venir a Barcelona per llegir-la amb els teus curiosos ulls de periodista.

(..)L'últim sopar que vaig preparar-li al Joan, va ser una simple amanida de llenties i una cuixa de pollastre a la planxa, això si, amb sal i molt pebre, tal i com li agradava. Si hagués sabut que era aquell el darrer sopar, i aquella la darrera nit que passaria amb ell amagada en els seus braços, en els seus llençols, en els seus dolços petons. S'hi ho hagués sabut Déu meu! Quantes coses li hauria fet, quantes coses li hauria dit.(..) Ahir es va morir en Joan, demà deixaré el mas per sempre més, tornaré a casa els pares i esperaré que torni en Salvador, i m´hi casaré, perquè així li ho vaig prometre. Ningú sabrà mai el que he viscut en aquesta casa, ningú pot saber mai que he estimat, estimo i estimaré per sempre més a un general franquista. No podria suportar la mirada de despreci del pare i la cara de "pobre Lola" de la mare, ni l'odi que em tindria en Salvador al qual he traït per partida doble, he d' intentar ... Tantes coses.(..)


Tota la memòria està datada el mateix dia, potser ho va escriure tot l' última nit que va passar al mas. El cas és que exactament la data és del 20/05/1939, i curiosament vuit mesos i tres dies després, va néixer el pare...
Jo estic molt emocionada, aquesta troballa se'm' ha fet inexplicablement dolça, se que hi ha tantes coses invisibles als nostres ulls que llegiran aquesta memòria, que tinc por que ho puguis utilitzar de manera que pugui ferir la memòria de la Iaia
Fidel, no escandalitzis, no agafis el telèfon per dir-me bajanades de les teves. Ja he desconnectat el mòbil i me'n vaig a la platja.
Ens veiem aviat!